Reflexions commemoratives (III)

0
1630

L’1 d’agost del 1917 moria als 46 anys a Castellterçol, la seva vila natal, E. Prat de la Riba, president que fou de la Mancomunitat de Catalunya i moltes coses més. Estem en el mes del centenari i és de justícia evocar la seva figura com a jurista, periodista i sobretot, polític i arquitecte cultural. En definitiva, amb totes les seves iniciatives va esdevenir un gran estadista, una persona de moltes qualitats humanes i patriòtiques.

Una anècdota (poc coneguda però recollida per S. Olivar) del brillant estudiant de batxillerat en una classe de llatí en tractar les oracions de subjuntiu, palesa el seu tarannà: “como en catalán”, va dir en Prat amb espontaneïtat; el professor va prendre malament la intervenció sobtada de l’Enric, li va engegar una filípica i afegí: “¿Qué tiene que ver el catalán con el latín?”; l’Enric, indignat, va repetir: “¡Es mi lengua!”. El professor, indignat, li va clavar una plantofada; la rebé amb estoïcisme, però afegí enravenxinat: “Esta bofetada la ofrezco en holocausto de mi lengua materna”. Entrà el director, i el profe, tot embarbussant-se digué: “Me he visto en la necesidad de castigar al señorito Prat”. El director comentà: “Se excedió usted, señor professor, pero le comprendo ante la impertinencia del señorito Prat; en cuanto a ti, tonto, orgulloso, presumido, fatuo”.

Estudià Dret a la Universitat de Barcelona; es doctorà a Madrid, amb les màximes qualificacions; ben aviat entrà en la redacció La Veu de Catalunya i esdevingué director. Fou un home de cos malaltís, auster, discret, dialogant, afable, familiar, metòdic, molt estudiós i gran lector, treballador incansable, la vida del qual –dissortadament curta– s’escola entre la Renaixença, el Modernisme i Noucentisme. Va participar en les Bases de Manresa (1892), tot aportant esmenes que no foren acceptades. L’any 1906 era ja president de la Diputació de Barcelona i publicà La Nacionalitat Catalana, on digué, entre altres coses:

“Si ésser pàtria, si ésser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l’art propis, si era tenir esperit, caràcter, pensament nacionals, l’existència de la nació o de la pàtria era un fet natural com l’existència d’un home, independent dels drets que li fossin de fet reconeguts. L’esclau romà era home, encara que per les lleis del seu temps fos una cosa en mans d’un altre home, de l’home oficial que les lleis reconeixien. La nació era nació encara que les lleis la tinguessin subjecta, com l’esclau romà a una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L’home era home encara que per la llei no ho sigui. (III) […] Així el nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre d’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa, amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”. [VIII]

Des de la presidència de la Diputació de Barcelona i després de la Mancomunitat, exerceix d’arquitecte cultural amb moltes iniciatives, mogut sempre per una ferma voluntat de servei i des d’una profunda consciència patriòtica. Ho diu en els diferents discursos de presa de possessió. En iniciar el primer mandat: “La cultura castellana té per part de l’Estat, tota la protecció i totes les facilitats per al seu desenvolupament. De la cultura catalana l’Estat no se’n preocupa. Les nostres diputacions tenen el deure de suplir aqueixa deficiència de l’Estat i estan obligades a fomentar l’educació artística, el conreu i perfeccionament de la llengua i de totes les manifestacions que donen personalitat als pobles moderns”.

I en el segon mandat: “La primera vegada que em vàreu fer president em vàreu donar el disgust més gros que he tingut en tota la meva vida, perquè, fent-me president, violentàveu els meus gustos, les meves aficions i les meves tasques habituals, però vaig acceptar perquè em va ésser imposat en nom de Catalunya. Ara, en tornar-me a elegir, he acceptat el càrrec perquè ara ja ens coneixem tots; vosaltres sabeu per a què serveixo. I jo, que allà on jo pugui flaquejar, puc comptar amb el concurs fermíssim dels diputats que formen el cos provincial”.

I ja pensa en la creació de l’IEC i en la dignificació del català: amb la renaixença de Catalunya i el públic reconeixement de la seva personalitat, vénen noves obligacions, que cal que siguin ateses per la Diputació, que sempre ha procurat correspondre segons la mida de les seves possibilitats, a les exigències de l’opinió publica. Aquesta avui demana el restabliment i l’organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana, i seríem culpables davant no sols de Catalunya si no féssim el que depèn de nosaltres per a la major intensitat d’aquesta cultura… La Diputació pot i vol prendre’n la iniciativa, encarregant de crear un centre que podrà anomenar-se IEC, amb la missió d’investigar i publicar treballs de caràcter històric, literari i jurídic, sense perjudici d’ampliar-lo després a totes les altres ciències morals […]. Ha d’acabar aquesta semianarquia de la llengua catalana, en què cada escriptor té una llengua, una gramàtica, una ortografia pròpies. Ja que no ha tingut el català l’evolució normal de les altres llengües llatines, ja que no ha tingut, en els segles del Renaixement, ni té encara avui, un Estat que hagi imposat o que pogués imposar des de dalt formes úniques definitives, donant-nos-les espontàniament, lliurement nosaltres mateixos, per aclamació, per patriòtica renúncia de totes les preferències individuals o d’escola. Establim-les per unànime plebiscit de tots els catalans. Per primera vegada acompleix avui l’Institut aquesta missió altíssima, unificadora de l’idioma, donant normes ortogràfiques per escriure la llengua catalana.

Per tant, la creació de l’IEC (1907) i les Normes Ortogràfiques de 1912, seguida de la Biblioteca de Catalunya foren de les primeres actuacions institucionals. Ho argumenta així: de tots els instruments d’investigació científica, aquest és el més elemental, el més necessari, l’únic comú a tota mena de disciplines intel·lectuals[…]. Una biblioteca nova exigeix un esforç extraordinari […]. Per això, a més d’una consignació ordinària per al nodriment normal d’una biblioteca ja constituïda, calen partides extraordinàries […] que constitueixin el capital de creació, de la biblioteca; que la posin no pas al nivell de les ja seculars de Londres i París, ni la de Berlín, almenys li permetin aplegar tots els elements avui indispensables per a la investigació científica i aconseguir prou importància per establir la circulació de llibres amb les grans biblioteques estrangeres.

Necessitem una gran biblioteca on els nostres investigadors trobin tots els elements d’utilitat per als seus estudis, i laboratoris variats per a totes les disciplines intel·lectuals que en requereixen, amb tot l’instrumental que els mètodes científics d’investigació imposen.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li