Reflexions

0
875

Malgrat que els anomenats pecats capitals siguin, segons la doctrina de moral cristiana, la relació d’uns vicis primigenis dels quals se’n deriven molts altres, no crec que, encara que la nostra societat es trobi immersa, pel cap baix, en un agnosticisme creixent, sigui agosarat considerar que la luxúria, la ira, la gola, l’enveja, la peresa, l’avarícia i la supèrbia segueixen constituint uns defectes, unes conductes inadequades i rebutjables contraposades a aquelles altres encara considerades com a virtuts, respectivament la castedat, la paciència, la temprança, la caritat, la diligència, la generositat i la humilitat. (No sé, no sé, benvolguts lectors si, a hores d’ara, encara que no com adoctrinament religiós concret, però sí com a fonament de transversals valors socials i de convivència, allò que temps era temps hom anomenava urbanidad, a les noves generacions se’ls expliquen aquests principis).

Si els he fet aquest petit pròleg no ha estat perquè els volgués parlar de religió, però sí perquè, encara que des d’una postura laica, entesa com a independent de qualsevol declaració confessional, estic convençut de la permanent i actual validesa d’aquesta classificació (positives-negatives, bones-dolentes) de les conductes humanes i vull referir-me concretament a la de la supèrbia.

Per què? Doncs perquè si fem una reflexió, una anàlisi del que ha representat aquesta desgràcia de salut que ens està afectant, potser arribem a la conclusió que el major pecat o, si es vol, el més gran error que hem comès, o la més destructiva trampa en la qual hem caigut, i no perquè també des del punt de vista de la doctrina cristiana sigui considerat com la principal font de la qual deriven els altres, sinó perquè no existeix cap filosofia ni corrent de pensament que trastoqui aquesta valoració, ha estat sentir-nos superbs, vanitosos, prepotents: amb una sobrevaloració de nosaltres mateixos, amb una exaltació dels nostres egos (personals, identitaris, polítics, materials) havíem arribat a creure que érem capaços de superar qualsevol repte creant un món en el qual l’hedonisme era la brúixola que guiava els nostres comportaments.

Així hem anat construint un gegant però amb peus de fang. Per posar només un exemple, quina ha estat l’obsessió dels nostres governants sinó la de reclamar més i més infraestructures de comunicació (carrils bici, rotondes, carreteres, autovies, autopistes, trens, AVEs, corredor mediterrani…) perquè a l’hora de la veritat tota aquesta sumptuositat esdevingués no res més que un malbaratament de recursos, perquè el que necessitàvem realment per sobreviure eren recursos mèdics i aquests havien quedat desemparats?

Contra la supèrbia, humilitat. La senzillesa de considerar-nos dèbils i, per tant, necessitats d’una protecció especial com a persones. Un nou Trueta en lloc d’uns quilòmetres més d’autovia, per exemple?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li