Redemptors

0
774

Doncs potser sí, benvolguts lectors, potser sí a Figueres, i per acció o omissió dels figuerencs acompanyats per les forces del mal, els pecats comesos siguin tan variats i tan nombrosos que la ciutat necessiti, per creure en ella (obvi, no?); per canviar-la (cal suposar que a millor?); per aixecar-la (està caiguda?); per donar-li un sí (se li pot donar un no?); per posar ordre (tant s’ha hagut d’esperar?); per guanyar-la (i quedar-se-la?); perquè hi vagi (en quina direcció?); per donar la veu als veïns (els veïns sempre voten, o no?); en definitiva, per aconseguir la ciutat que tots volem (sabem amb certesa el que dintre les nostres possibilitats volem ser?), que la ciutat precisi, deia, d’una una oferta tan polimòrfica de redemptors de les nostres culpes i solucions a les nostres mancances.

Ha estat una jugada del subconscient col·lectiu aquesta coincidència entre els deu manaments mosaics i les deu llistes electorals municipals? No en teníem prou amb què l’anterior consistori es trobés compost (més aviat el contrari, descompost) de set grups com set són els pecats capitals que declara l’església catòlica, apostòlica i romana-tarraconense? (Com que, al marge de les creences religioses els podem considerar com a vicis humans de conducta d’aplicació general, permetin-me recordar-los: luxúria, ira, supèrbia, enveja, avarícia, peresa i gola).

No em negaran que, excepte per aquells que potser es troben en la mateixa tessitura que va fer exclamar en una reunió del consell de ministres al llavors president de la primera República espanyola, el català Estanislau Figueras, «Señores, ya no aguanto más. Voy a serles franco: ¡estoy hasta los cojones de todos nosotros!» abans de voluntàriament exiliar-se (sembla que en aquest país no n’aprenem) i que, per tant, adoptin la majoritària postura abstencionista (recordin que si se l’atorguessin escons municipals, l’abstenció a Figueres, amb un cinquanta-un per cent de no votants copsaria majoria absoluta), per tots aquells ciutadans proactius, el pantoné de l’oferta política és d’una rica varietat folklòrica que s’estén sense solució de continuïtat, de barri a barri, d’extrem a extrem de la ideologia o dels interessos com l’espectre continu de l’arc de Sant Martí encara que li atorguem, per simplificar, els set colors bàsics coneguts.

Sincerament, i amb el degut respecte a les democràtiques decisions de cadascú, siguin candidats o electors, no veig prudent aquest maremàgnum (en el sentit de multitud confusa de persones o coses) d’opcions que només pot portar-nos a un permanent estat de guirigall (que no hem vist el que ha succeït fins ara?) i el corresponent estancament de les perspectives vilatanes.

Potser sense arribar al maximalisme de Goethe, però fent una paral·lela aproximació, podríem dir que és preferible cometre un error a viure en desordre.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li