Recuperant Josep Roca i Bros

0
725

L’historiador Alfons Martínez desvela aspectes inèdits del primer arquitecte municipal de Figueres


 

L’historiador figuerenc Alfons Martínez Puig va presentar fa dos anys la seva tesi doctoral amb el títol «Josep Roca i Bros o el perfil d’una ciutat. Figueres: una imatge urbana a mitjans del segle XIX», on estudia l’urbanisme i l’arquitectura de la Figueres de l’època. La tesi redescobreix la figura del qui va ser el primer arquitecte municipal entre els anys 1842 i 1865, període durant el qual realitza un seguit de transformacions urbanístiques que marcaran el futur de la ciutat. Fa poc s’acaba de publicar un llibre del mateix Martínez, editat pel Ministeri de Defensa, que porta com a títol José Roca y Bros: Maestro mayor de fortificaciones del castillo de Sant Fernando de Figueres (1844-1865).

En el pròleg, l’autor assenyala que en el volum es presenta un curiós capítol de la història local i de la relació establerta, a les dècades centrals del segle XIX entre la ciutat i la fortalesa, centrada el la figura de l’arquitecte municipal que al mateix temps era catedràtic de Matemàtiques a l’institut Ramon Muntaner i que també compaginava amb el càrrec tècnic al castell. «La documentació que hi aporto resulta bàsica no només per entendre el funcionament de la fortalesa en aquella època, sinó també la incidència que va tenir sobre el municipi i la col·laboració entre ambdues institucions, posant en sintonia l’administració militar amb la local en temes aliens a les confrontacions bèl·liques».

En aquest sentit, Martínez assenyala que «la història urbana i arquitectònica de la Figueres de la meitat del segle XIX és el punt de partida del meu treball. Una història que, en principi, semblava deslligada de l’evolució de la fortalesa fins al punt que massa sovint hem comès el greu error de creure que no hi va haver una evolució conjunta sinó paral·lela i que, en tot cas, el municipi només va rebre conseqüències majoritàriament negatives a l’existència del castell, quan en realitat no només no és així, sinó que va actuar com un catalitzador d’activitats múltiples en benefici de Figures i de mitjancer davant del Govern central en determinades demandes, justes i necessàries».

En definitiva, el treball de l’historiador figuerenc incideix en la feina de Roca i Bros com a mestre major de fortificacions del castell, una carrera militar que va començar l’any 1844 i que va finalitzar amb la seva mort, el 1877. Martínez no sap per què, fins ara, no s’havia conegut i explicat aquest vessant del primer arquitecte que va tenir l’Ajuntament de Figueres. Ho atribueix al fet que la seva tasca pública a la ciutat, complementada pel disseny de nombroses edificacions que marcaven un estil propi, va eclipsar una feina possiblement no tan vistosa però igualment important i transcendent com s’evidencia en el llibre.

Nascut a Abrera el 1815, Josep Roca i Bros va fer els seus estudis professionals a Girona i a Barcelona. La titulació li va arribar de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando. Un cop establert a Figueres construí habitatges particulars com la casa Romaguera i la casa Fages així com importants edificis públics neoclàssics, com el Teatre Principal -actual Museu Dalí-, l’edifici de la presó del carrer Sant Pau i la desapareguda església i convent de la Divina Providència. També va col·laborar en activitats empresarials, tant en el disseny com en la gestió de diverses fàbriques a Les Escaules (teixits), Llers (farina) i Figueres (pólvores de morter i de calç, ciment i guix de sastre).

CONCLUSIONS. En el seu estudi, Alfons Martínez arriba a un conjunt de conclusions que determinen la importància tenia la combinatòria d’arquitecte civil amb la de militar en el desenvolupament urbanístic de la Figueres de finals del segle XIX i començaments del XX. Com ha assenyalat en diverses ocasions l’historiador figuerenc, «Roca i Bros fa de Figueres una ciutat moderna abans de tenir el títol de ciutat». És el primer que reveu que als habitatges hi hagi lavabo i obertures per al sanejament, abandona la construcció rural per una d’urbana, promou les cases cantoneres que en aplicar l’angle recte uniformen la verticalitat dels carrers i aconsegueix el subministrament continu d’aigua potable a la ciutat, entre moltes altres iniciatives. També va urbanitzar l’espai que va des de la Rambla fins al carrer del Col·legi, en allò que esdevindria en aquella època el primer eixample de la població.

Entre les conclusions que detalla en el seu llibre, Martínez assenyala que «Roca i Bros va ser un extraordinari professional, dotat d’una gran capacitat de treball i eficiència. Fet a si mateix, va salvar nombrosos obstacles tant en el vessant familiar com en el professional, ja que no procedia de cap família aristocràtica ni militar. El seu expedient acadèmic és extraordinari». També remarca que els plànols que va elaborar sobre el castell i sobre la ciutat van ser els primers realitzats a escala i d’una fiabilitat tan gran que van ser utilitzats durant moltes dècades posteriors a la seva mort per l’Ajuntament.

L’historiador indica que «la col·laboració que va aconseguir entre el castell i la ciutat es va concretar en la construcció de la canalització de les aigües netes que sobraven de la fortalesa a la xarxa d’aigua potable de la ciutat, fet que va donar un impuls a Figueres i que va comportar-li un creixement molt important». En tot cas, Martínez considera que amb el seu treball només ha obert un canal d’investigació i recerca que, des del seu punt de vista, pot aportar moltes descobertes inèdites en la relació entre aquest reconegut arquitecte i la ciutat que el va acollir en bona part de la seva trajectòria professional.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz