Recordant Lope

0
444

Hi ha dies, benvolguts lectors, que a un li passa quelcom versemblant al que deia haver patit el poeta (encara que se’ns faci ben bé impossible creure en aquest cas al Monstruo de la naturaleza i Fénix de los ingenios) amb l’encàrrec que li va fer Violante; ja saben, que li va manar fer un soneto i en sa vida es va veure en tanto aprieto.

El cas de Lope de Vega és reconegudament burlesc («burla burlando van los tres delante», proclamava) però l’atzucac de qui els subscriu és completament real: hi ha dies en els quals, sense saber ben bé per què, un no acaba de trobar aquella qüestió, aquell tema que l’excita les neurones i fa que les idees i les paraules amb les quals expressar-les flueixin amb la frescor d’un brollador d’alta muntanya per facilitar la comunicació.

Doncs de conflictes, de controvèrsies, de disputes, de discussions, d’insults, de menyspreus, de temes mundials, nacionals, regionals, locals i individuals que discutir, esbrinar i comentar n’hi ha per donar i vendre, em contestaran! I així és, però és potser precisament aquest munt de problemes el que acaben per provocar-te un cert cansament mental amb la corresponent dispersió, i llavors la concentració que condueix a la concreció dels anàlisis es torna més difícil.

O potser no, i és la constatació que són la desaparició de la lògica i l’incórrer constantment, sense el més mínim recat, en profundes contradiccions de les argumentacions, el que et fa de vegades defallir i arribar a considerar que estàs perdent el temps perquè no és l’entesa ni arribar, amb el joc de la tesi i l’antítesi, a esbrinar quines són la realitat més aproximada de les coses i la menys desafortunada de les possibles solucions als problemes el que hom pretén quan sense badar boca es demana diàleg.

Cogito ergo sum, o hem de pensar per ésser. Però quan els fets que se’t plantegen com a preocupació màxima dels nostres dies no són sinó una constant i repetitiva al·literació per intentar donar la raó al principi que una mentida repetida mil vegades pot ser transformada en veritat dins els cervells receptors, escapar-se dels temes que no siguin els de la propaganda i no caure en les seves fal·làcies representa per si mateix un pesat sobreesforç. I si hi sumem la constant pràctica d’emprar la metàfora, l’eufemisme i l’amfibologia tindrem un panorama complet de les impossibilitats d’entesa.

O potser no, i tot aquest esmussament no és sinó producte de la climatologia.

En fi, tornant a Lope, «si aun sospecho que voy los trece versos acabando; contad si son catorce, y está hecho».

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz