Rebecca Alabert: ‘Com el personatge de l’obra, que se’n fot de Déu i de Dalí, hem de poder riure’ns de tot’

0
1306

Nascuda el 1992 a Figueres, va fundar fa 3 anys la companyia La Llarga, amb la qual ha portat ‘Dalí ha Mort’ per teatres de Mallorca, Eivissa, Catalunya i, aquest estiu, Argentina o Uruguai. Ara prepara el seu segon espectacle, ‘Llançament’


 

‘Llançament’ és un espectacle de ràdioteatre. Què significa aquest concepte?
Sí, jo tenia moltes ganes de fer ràdio, i inicialment em vaig proposar fer ràdionovel·la. Però jo soc actriu i, fent un pas més, vaig decidir fer-ho al teatre. Per què no portar la ràdio damunt d’un escenari, i fer un espectacle dual que es pugui veure en un teatre però alhora que es pugui escoltar i s’entengui des de casa, amb oients i espectadors?

És difícil fusionar aquestes dues disciplines?
Sí, és complicat, perquè la ràdio i el teatre són molt diferents. Els silencis al teatre són molt importants, i a la ràdio, són la mort. Hem hagut de treballar molt aquest aspecte, però ha estat interessant fer un estudi previ per aconseguir que l’espectacle s’entengui sense necessitat de veure’l.

‘Llançament’ és el segon espectacle de la companyia La Llarga. El primer va ser Dalí ha mort.
Sí, ‘Dalí ha mort’ va sorgir del meu treball de final de carrera a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, que va anar molt bé i tots els professors em van animar a continuar. I jo tenia ganes de fer un espectacle gran. Amb una companya de Mallorca, la Joana Maria Peralta, vam tirar endavant l’espectacle. Ens ho vam fer tot nosaltres, amb l’ajut d’un professor, en Pere Fullana.

I aquell mateix any, el 2014, fundes La Llarga, que podríem dir que és el teu projecte personal.
Sí, però és un projecte obert. Tothom que vulgui treballar amb mi pot formar part de la companyia La Llarga.

Després de ‘Dalí ha mort’ arriba ‘Llançament’, amb factura cent per cent alt-empordanesa.
Sí, jo tenia ganes de continuar, i fer més espectacles. I efectivament, en aquesta obra tot l’equip és de la comarca: hi ha l’Oriol Morales, que ha escrit el text; en Dani Serra, que és el director, l’Ona Beneït, l’altra actriu, que m’acompanya damunt l’escenari, i en Marià Llop, que porta la producció. Amb aquest segon espectacle, La Llarga es consolida com a companyia, amb projecció de futur.

‘Llançament’ forma part del projecte ‘On Air!’
Sí, és el primer espectacle d’aquest projecte més ampli i global que es diu ‘On Air!’ No és un espectacle aïllat, sinò una manera de fer. A través d’aquest projecte tinc ganes de fer més espectacles en aquest format que fusiona la ràdio i el teatre.

Quan podrem veure ‘Llançament’?
De moment estem buscant finançament i lloc d’estrena.

Un dels objectius de la Llarga és buscar la implicació del públic en l’espectacle…
Sí, parlem molt amb el públic, i el fem participar. Sobretot això es veu molt en l’obra Dalí ha mort, en la qual donem veu a la gent, que m’ajuda a formar part del ritual. En l’obra, demano voluntaris “obligats” que pugen a l’escenari, llegeixen, mengen… i participen de tot el ritual, que té l’estructura d’una missa catòlica surrealista, on es llegeixen salms, es fa la comunió, el bateig… La gent hi participa encantada.

Ara acabes d’aterrar de l’Argentina, on has presentat ‘Dalí ha mort’. Com ha estat la rebuda del públic d’allà?
Molt bona. El públic argentí i sud-americà en general és molt efusiu. Buenos Aires és una capital fantàstica en el camp cultural, perquè els teatres estan plens sempre, cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. I la gent va al teatre. El públic d’allà va quedar molt sorprès per l’obra.

En quin sentit?
Allà sobretot es fa teatre de text. I els va xocar trobar-se un espectacle de creació, amb un personatge que no parla gens i un altre que fa un monòleg constant, tocant temes al voltant de l’escatologia, la provocació i el surrealisme. En definitiva, tot el món de Dalí.

L’obra fa servir un llenguatge bufonesc que serveix per endinsar l’espectador en el món del surrealisme que permet riure’s de tot, fins i tot de la mort.
Sí, el text està basat en ‘El diari d’un geni’ que va escriure el mateix Dalí. La idea de l’obra és crear dos bufons que, per mitjà d’un ritual en el qual participa el públic, es parli de merdes, de sexe i de la mort. En el moment en què se’ns anuncia la mort de Dalí es quan es pot rebre la seva ànima. La infermera es vol convertir en Dalí i a través de la seva mort, ella pot reviure. L’obra conté una part molt filosòfica, amb referències a Nietzsche, qui afirmava que a partir del moment que fem referència a la mort de Déu, acceptem la seva existència. En l’obra tot està absolutament justificat.

Sempre t’han interessat els genis, que sovint es relacionen amb la bogeria.
Sí, jo crec que Dalí era una persona normal però que es va crear un personatge. A l’obra, l’infermera també crea un personatge. De fet, el boig és el que acaba dient sempre les veritats. I la infermera, a través d’aquesta bogeria, s’acaba enfotent tant del públic, com de Déu, com del mateix Dalí.

Amb quina sensació t’agradaria que sortís el públic després d’haver vist l’obra?
Primer, m’agradaria que hagués gaudit. I segon, que fes la reflexió sobre els fanatismes i el fet que cal poder riure’s de tot i de tothom. Com la infermera que, per mitjà d’aquesta bogeria, s’acaba enfotent tant del públic, com de Déu, com del mateix Dalí, hem de poder riure’ns de tot. D’altra banda, l’obra pretén també apropar el moviment surrealista a la gent.

Què significa el teatre per tu?
Des de ben petita he sabut que volia ser actriu i sempre, per tradició familiar, he viscut el teatre des de dins. Si no fes teatre no sé què hauria fet, perquè no m’he plantejat mai fer una altra cosa. Necessito i m’agrada el contacte amb el públic; el fet de poder transmetre sensacions que no són meves, o vivències que no he viscut és, realment, màgic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li