Ramon Pastoret: ‘L’EscolĂ pies ha de continuar apostant per ser un club de base, un club d’escola’

0
852

Ramon Pastoret és un dels noms destacats del bàsquet alt-empordanès. A pocs mesos de complir 19 anys com a president del Club Bàsquet Escolàpies Figueres, ha fet un pas al costat per deixar el càrrec a en Martí Carbó com a màxim responsable de l’entitat esportiva, tot i que continuarà un temps vinculat a la junta


Li ha resultat difícil deixar la presidència després de tants anys al capdavant?
Tenia clar que després de tants anys al club li convenia una renovació de persones, això és la vida d’un club, de fet. El procés de deixar la presidència ja me l’havia plantejat el 2016, que és quan vam fer l’última renovació de junta, però aleshores va coincidir que em vaig jubilar de la feina. El fet de tenir més temps lliure i que la gent m’animés a continuar, vaig pensar que podia tirar endavant un cicle més, però tot i així jo veia molt necessari que entrés gent nova i que renovessin una mica la idea. Ara bé, deixar la presidència costa, és clar que costa, perquè són molts anys i en tot aquest temps han passat moltes coses i les dinàmiques dels clubs esportius han canviat molt.

En quin sentit, han canviat?
Per exemple, no tenen res a veure les obligacions i les precaucions que hem de tenir avui en dia amb el que es feia quan vaig començar de president. El marc legal en el qual es mouen els clubs esportius o les entitats sense afany de lucre ha canviat molt: abans n’hi havia prou amb fer la nostra feina de manera altruista, però ara totes les persones de la junta estem sotmesos a una sèrie d’obligacions legals que ens fan que hàgim de filar prim amb tot el que fem, des de la contractació d’entrenadors fins al tema de la seguretat social, per exemple. En aquest sentit, l’àmbit administratiu i burocràtic s’ha accelerat molt: d’una banda, tenim moltes eines informàtiques que ens permeten fer la feina millor, i amb les quals intentem adaptar-nos cada dia, però per altra banda també estem sotmesos a moltes més normatives que anys enrere, i cal tenir al costat persones que t’ajudin en aquest sentit. Ara bé, nosaltres, al ser un club de bàsquet que va néixer d’una escola educativa, som una entitat diferent.

És un projecte singular.
Sí, totalment. Una escola com les Escolàpies, que fa més de 190 anys que està arrelada a Figueres, ens obliga a tirar endavant un projecte específic, i ho fem amb absoluta convicció. Compartim totalment el procés educatiu de les Escolàpies, i intentem seguir-lo en el món de l’esport, i això fa que quan hi ha un procés de renovació no només es busquin persones que coneguin el món del bàsquet, sinó que és convenient que també coneguin el món de l’escola. Una mirada més transversal, vaja. En aquest cas, la figura d’en Martí Carbó, que és el nou president, respon a aquesta doble visió: coneix molt el món de l’escola, hi ha estat des de petit, i també coneix molt el món del bàsquet.

Amb què es queda d’aquesta llarga trajectòria?
Mira, el 2002, que és l’any quan vaig accedir a la presidència, el club tenia cinc equips, i era l’any que en tenia més. I ara, just fa dues temporades, en teníem divuit, tot i que el nostre objectiu mai ha estat ser grans en aquest sentit. D’altra banda, un altre fet important és que quan vam començar l’Escolàpies acabava a la categoria de júnior, no hi havia equips més grans i els jugadors i les jugadores quan finalitzaven aquesta categoria havien de marxar a altres clubs per poder jugar; ara això ja no passa, tenim tot el ventall. En aquells moments, els jugadors havien de ser únicament alumnes de l’escola, i amb el temps vam obrir el club a tothom i avui qualsevol noia o noi de Figueres o comarca pot venir a jugar a casa nostra.

L’Escolàpies s’ha obert, en aquest sentit.
Sí, absolutament. Nosaltres tenim jugadors d’altres escoles i d’altres municipis, com ara Darnius, Mollet de Peralada o Maçanet de Cabrenys. I això ens ha permès completar més equips.

El moment de decidir ampliar les mires del club el considera un dels més importants durant la seva trajectòria?
De moments n’hi ha molts, però sens dubte que aquest va ser molt transcendent, i el vam tirar endavant anant de bracet amb l’escola. I també hi ha un altre fet que considero important, i que personalment me’n sento molt content, que és el fet que, d’alguna manera, vam treure de l’oblit la figura de la Roser Llop, una esportista de Figueres que va tenir molta rellevància en el seu moment i que havia quedat oblidada. La Roser era una noia que va sortir precisament de les Escolàpies i després va ser internacional espanyola una seixantena de vegades. Li hem fet dos memorials i l’últim no el vam poder celebrar per la covid-19, però ho seguirem fent: l’any vinent el club celebrarà el seu 25è aniversari i esperem poder-li fer un memorial bonic si les circumstàncies ho permeten.

Un memorial que no se celebrarĂ  en el tan desitjat nou poliesportiu. Fins a quin punt ha estat una llosa gestionar un club sense aquest equipament?
Ha estat una llosa, evidentment, i ho ha estat tant que fa 2 anys, quan teníem 18 equips, el fet de treballar amb aquest gruix de persones resultava impossible. Per això l’any passat vam haver de fer 14 equips, ajuntant-ne alguns. No tenir aquest pavelló és un fre, sobretot perquè això ve de lluny: sempre hi ha motius perquè una situació com aquesta quedi arraconada, la ciutat sempre té necessitats més importants que un equipament esportiu. Però si ho mirem amb perspectiva, ja fa molt temps que hi ha aquesta reclamació. Tot i això, vull remarcar que des de l’ajuntament se’ns ha ajudat molt, sense l’ajuda dels diferents equips de govern el club no estaria on és ara. Ara, com a mínim, tenim el projecte aprovat i hi ha uns diners destinats dins del pressupost municipal, no és un camí que parteix de zero, sinó un camí que hem de continuar perquè la ciutat ho necessita. Les entitats esportives ajudem molt a cohesionar la ciutat, i espais així són fonamentals.

Com s’imagina l’Escolàpies del futur?
Sempre he preferit la qualitat a la quantitat. Per mi el club ha de ser una entitat que continuï apostant per ser un club de base, un club d’escola. L’Escolàpies no podria imaginar-se sense la seva escola de bàsquet i tot allò que hem fet pel bàsquet de formació, i així se’ns ha reconegut. Aquest és l’aspecte principal, i llavors, com dic, és important apostar per la qualitat damunt de la quantitat: si ens sentim còmodes amb 10 o 15 equips, no cal que en tinguem 18 o 20 per ser més grans. El que sí que hem de voler és ser els millors amb el que fem, així com en tenir els millors entrenadors. Hi ha una sèrie de valors que no hem de perdre mai de vista.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li