Rafel Nadal: ‘No hi ha res com descobrir una petita meravella que tens al costat de casa’

0
625

Després del gran èxit d’‘El fill de l’italià’ (2019), obra guardonada amb el Premi Ramon Llull, l’escriptor gironí torna a la primera plana literària del nostre país amb ‘Mar d’estiu’, una magnífica oda al mediterrani i a la seva única i particular forma d’entendre la vida. Una alenada d’aire fresc que evoca paisatges, olors, gastronomia i tradició d’aquest mar excepcional situat al costat de casa


A l’inici vostè ens explica uns estius mediterranis meravellosos. Encara són possibles?
Quan arribava l’estiu i anava a la costa es produïa una explosió dels sentits, de llum de gustos. Tot el dia a la sorra, dins l’aigua, descobrir com era pescar… L’estiu té molts punts a favor però si tu hi vas al setembre encara està tot obert i hi ha molta menys gent. Hi ha una tranquil·litat que sembla que hagis redescobert el Mediterrani dels teus pares.

De tot el Mediterrani, perquè n’ha escollit aquests cinc punts?
Fa molts anys que escric sobre el Mediterrani. Aquí no hi ha les ciutats, ni les grans illes. El que volia fer era crear una pinzellada, una atmosfera. Reproduir unes escenes que expliquessin les olors, els colors als gustos, i a les arrels culturals del nostre mar.

Per què el mar d’estiu?
Havia d’escollir-ne un. El nostre és un mar de conversa, per sortir a caminar-lo. Fer una excursioneta per anar a veure unes ruïnes al matí, després tornar suat i capbussar-te al mar. Tombar-te en una cala deserta i després menjar un pop a la brasa a la sorra. A la tarda tombar-te sota un pi i llegir una mica, i al vespre canviar-te i anar a passejar per un poble, tafanejar les cases en aquella hora que els avis treuen les cadires a fora per prendre l’aire i que el carrer està ple de les olors del que es cuina, i sentir les paraules dels diferents idiomes que et sonen i et semblen molt exòtiques a la vegada. Volia reflectir això, aquesta barreja que em sembla que és el que fa atractiu el mar d’estiu; un dels molts mars que es poden retratar.

Un dubte dels que no hem tingut la sort de viatjar gaire: tant s’assemblen els pobles del Mediterrani?
Cada lloc té el seu encant. I tant, és veritat que hi ha una forma de viure la vida mediterrània. Els pobles de la riba mediterrània claven arrels en la cultura del vi, de l’oli, el blat, però al final cadascuna de les 12.000 illes, illots i farallons de la mediterrània són diferents.

Igual i diferent alhora?
Aquesta és la doble gràcia del Mediterrani. Per un cantó t’acull com si fossis a casa, t’hi reconeixes, però a tot arreu hi trobes coses diferents. Aquest fenomen també passa aquí a la cantonada.

Per exemple?
No tenen res a veure les cales amb pins de Palamós o de Llafranc amb el mar obert d’una badia gegant com la de Roses, o amb les aigües més profundes i més fosques del Port de la Selva, Llançà o Colera. És el mateix Empordà, el mateix Mediterrani, i cada lloc té les coses absolutament diferents.

«Sempre hi ha una sorpresa a tocar de casa». Aquesta frase del llibre serviria per resumir-lo?
A vegades vas a buscar lluny coses que tens a la cantonada. No hi ha res com descobrir una petita meravella que tens al costat de casa. Tothom té, en el terme municipal on va sovint, un racó que no coneix, i que a més a més és diferent a cada època de l’any. De fet, a cada època de la teva vida. O quan hi tornes més endavant després de veure una exposició de quadres o llegir un llibre; ho veus amb uns altres ulls.

Per vostè és molt important repetir els viatges?
Sens dubte. Per exemple, la primera vegada que vas a París, corres. Vols veure la Torre, els Camps Elisis, el Louvre… quan ja has vist tot això i no tens la necessitat de veure res, simplement passeges. Travesses carrers, veus una placeta que fa anys que no veies, o vas a veure una exposició concreta. Ja no hi ha aquella sensació que se t’escapa alguna cosa. Surts i ho has paït, és una meravella. La gràcia és gaudir cada dia del que t’ofereix el lloc, amb un color diferent, amb una olor diferent.

Segons la teoria, el viatger solitari acaba coneixent millor la gent, però a vostè l’Anna sempre l’acompanya.
És cert que viatjar sol facilita que contactis més amb la gent, ja que per dinar acabes seient a taula amb algú i per sopar amb algú diferent. Però quan portes 30 anys viatjant amb la mateixa persona t’hi entens amb una mirada. Ella m’ha acostumat que a través d’una olor pugui reconèixer un viatge. Segurament sense ella no existiria un llibre com aquest.

Un dels plaers que ens explica és el sopar de Portlligat. És tan extraordinari?
Si en comptes de passar a Portlligat passés a Hidra o a Mikonos, la gent pagaria una milionada per poder assistir en un sopar a sota d’un lloc com la casa de Dalí. Fer-ho en un entorn que es manté pràcticament igual és un luxe.

La relació que explica entre Dalí i els pescadors és ben sorprenent.
El seu caràcter és molt semblant al de molts pescadors de les illes gregues. És una gent que viu el dia a dia amb tota la naturalitat de la gent senzilla, però a la vegada tracten amb la gent més important del món, i de tu a tu. Moltes vegades se’n foten sense que els altres se n’adonin, i això és extraordinari.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li