Rafel Bruguera: ‘A la política parlamentària hi he trobat a faltar diàleg i ha sobrat monòleg’

0
744

El polític escalenc del PSC, que ha estat alcalde de l’Escala, senador per Girona en la VIIIa, IXa i Xa legislatures i diputat al Parlament de Catalunya en la XIa i XIIa legislatures, posarà fi a la seva trajectòria política en primera plana. En aquesta entrevista detalla alguns dels projectes que ha desenvolupat i fa crítica d’altres aspectes de la gestió política autonòmica i estatal


 

Les pròximes eleccions marcaran el seu final d’etapa com a parlamentari. Què ho fa?
Han estat cinc anys molt intensos al Parlament, tant per bé com per mal, i després d’una reflexió personal i també una reflexió col·lectiva amb companyes i companys de la direcció del partit a Girona, hem decidit deixar pas i deixar la política des del punt de vista parlamentari.

La seva vinculació amb la política continuarà activa?
Jo espero fer política fins que em mori[entre riures], per tant, per descomptat que sí. A un altre nivell, hauré d’assumir d’alguna manera aquella frase famosa d’en Felipe González que diu «soy un jarrón chino que molesta en todas las esquinas», jo procuraré no ser un gerro xinès ni molestar però, en tot cas, estaré a disposició del partit en l’àmbit local, comarcal i nacional.

Quan va anunciar la seva retirada deia que el context polític era complicat i que el «Parlament s’ha convertit més en un plató de televisió que no pas en una cambra legislativa». S’ha deteriorat la política, tal com vostè l’ha viscut?
En part sí. Entenc la política com «l’art» d’intentar posar-te d’acord amb qui pensa diferent de tu. És a dir, posar-te d’acord amb qui pensa igual que tu no té mèrit, el difícil és arribar a acords. Per a mi, la política és l’instrument per aconseguir o intentar millorar la vida de les persones. És la necessitat de fer passes endavant amb el màxim acord possible, per tant, amb el diàleg i la negociació. Això és el que jo he intentat fer tota la vida, poso un exemple: quan era alcalde de l’Escala i tenia majoria absoluta no vaig governar mai en solitari. Però tant des del punt de vista dels acords concrets com egoistament per sembrar pel futur i deixar de tenir majoria. Si quan tens majoria absoluta pots ser una mica generós i comptar amb l’opinió d’altres, penso que et serveix per estar més segur de les decisions que prens, però també perquè el dia que deixes de tenir la majoria absoluta tens més possibilitats d’arribar a acords. A la política parlamentària, hi he trobat a faltar diàleg i ha sobrat monòleg, d’aquí venia la frase del plató de televisió.

Fa la sensació que les majories absolutes no tornaran, ho veu així?
És clar, tampoc som una excepció… Al contrari, quan a Europa la cultura de la coalició està implantada de fa temps, després arriba aquí. I això ha vingut per quedar-se, per tant, se li ha de trobar la part positiva, i és el jo afluixo una mica i tu afluixes una mica per trobar el mínim comú denominador que ens permeti avançar.

Pel que fa a la plana nacional, creu que el seu partit està gestionant bé la pandèmia de la Covid-19?
Ha agafat per sorpresa a tothom i compaginar la salut amb l’economia i el treball és molt complicat. Nosaltres hem tingut crisis, però eren econòmiques i les receptes eren inversió pública i endeutament, però ara ens hem trobat amb una crisi que no té el seu origen en factors econòmics sinó d’una pandèmia en l’àmbit mundial. Això ha sigut molt difícil d’interioritzar i gestionar, tots els governs han comès errors, crec que el govern central ha pres mesures molt encertades com els ertos, que han estat un instrument que tot Europa ha valorat, perquè si nó la destrucció de llocs de treball hagués estat horrible.

Tot i això, n’hi ha que encara han d’arribar…
Una altra cosa és la gestió de tot això. A més, s’ha hagut de fer amb un SEPE que treballava telemàticament i amb expedients que s’han multiplicat per cent. Però l’instrument, com a tal, penso que ha estat molt útil. Sovint es diu «els bars d’Alemanya tenen ajudes directes» però a Alemanya, amb gairebé el doble de població que l’Estat espanyol, té cent vegades menys bars i restaurants. És a dir, si els bars i restaurants d’Espanya estiguessin a Alemanya, la senyora Merkel no hauria pogut fer el que ha fet. Per tant, potser els governs d’arreu no han pecat tant per la falta de presa de decisions sinó per no explicar el perquè de les decisions. I aquesta és la gran crítica que s’ha de fer al govern de la Generalitat de Catalunya, això ha portat molta gent a no entendre la situació.

Durant la seva trajectòria ha treballat per «millorar el finançament de la cultura.» Creu que ho ha aconseguit?
L’any 2015 és la primera campanya electoral que vaig fer per ser diputat del Parlament i molt pocs parlàvem de la necessitat que la cultura de Catalunya arribés al 2% del total del Pressupost de la Generalitat. Avui ho diu tothom. No s’ha aconseguit, però ho diu tothom, i hi ha hagut diversos acords a la cambra en aquest sentit, per unanimitat. Per tant, penso que en bona part sí, i penso que la pròxima legislatura ha de ser la de l’assoliment del 2%, en aquests moments estem al 0,8%, per tant, hem de multiplicar gairebé per tres el pressupost.

És un % molt baix.
Sí, aquest 2020 la Generalitat ha aconseguit superar el pressupost del 2010 i en aquests moments és de 46 MEUR, i el del 2010 de 44 MEUR. Per tant, deu anys després hem recuperat el pressupost del 2010. El pressupost de cultura del 2020 no ha arribat ni al del 2010. És a dir, la cultura durant els últims anys ha perdut pes quantitatiu però també qualitatiu. Aquí hi ha una qüestió clarament de voluntat política. Aquesta pedagogia, alguns la vam començar fa cinc anys i avui no només hi ha acords que ho diuen, sinó que el conjunt del sector fa bandera de l’assoliment del 2%, per tant, la pròxima legislatura ha de ser la d’arribar al 2%, la de l’estatut de l’artista i el creador i la de tenir incentius fiscals i una llei de mecenatge en funció de les competències autonòmiques, ha de ser la legislatura de la reformulació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). TV3 no està complint la seva funció, que té per llei, d’impuls a l’audiovisual, fins fa poc era líder a l’Estat Espanyol i en aquests moments ja no som líders, ens ha superat Madrid i altres comunitats autònomes estan creixent quan nosaltres estem baixant, per tant, l’audiovisual necessita un impuls que li pertoca fer a TV3 i la legislatura que ve ha de ser la de l’aplicació de la Llei d’Educació a Catalunya (LEC) que dona les competències a la Generalitat per la introducció dels ensenyaments artístics i culturals a l’ensenyament obligatori, penso que això és fonamental.

Foto: Àngel Reynal

Però amb la situació de crisi que té el sector cultural, com s’hauria d’ajudar, d’avui per demà?
D’avui per demà tenim un problema afegit als problemes estructurals, pel que he dit de falta de finançament, que és la pandèmia. L’objectiu hauria de ser que quan s’hagi recuperat la normalitat no s’hagi deixat a ningú del sector de la cultura pel camí. I això, malauradament no serà així, hi haurà gent, tant empreses com treballadors, que s’haurà quedat pel camí. I per minimitzar-ho, el que calen són ajudes i plans de xoc. Necessitem realment ajudes sobretot pels que s’han vist obligats al tancament: cinemes, teatres, música en viu… i amb una problemàtica afegida que és que els treballadors i tècnics de la cultura tenen una situació de treball intermitent i precària. Ara explicaré una cosa que sorprendrà: hi ha molta gent del sector de la cultura que el seu conveni és el del metall.

Com?
És a dir, a Catalunya no hi ha un conveni específic pel sector cultural i molts dels contractes dels treballadors del sector estan al conveni del metall, això em sembla prou revelador de la situació. Per tant, quan parlem de l’estatut de l’artista, parlem de resoldre aquests problemes, entre d’altres.

Ha impulsat la Llei sobre la Desaparició Forçada de Menors a Catalunya. Quin és el buit legal?
Quan estava al Senat, per raons personals la mare d’un amic meu va desaparèixer i em vaig veure amb una certa obligació, entre cometes, d’intentar fer alguna cosa. Vaig començar a treballar aquesta problemàtica i he estat col·laborant amb l’Estatuto de la Persona Desaparecida, que espero que l’any que ve s’aprovi al Congrés de Diputats i també col·laboro amb diferents entitats. Al Parlament aquesta implicació també l’he portada, i una part d’això són els nadons robats o la desaparició forçada de menors. Això comença durant la Guerra Civil, especialment a les presons de dones, fins a principis dels anys 50. Llavors ja no és la repressió cap a les dones que estan a la presó, sinó que ja està més vinculat a l’església catòlica i determinades institucions, i finalment passa a ser una qüestió purament econòmica i de negoci, hi ha nadons desapareguts fins entrats els anys 90, i hi ha un buit legal. A partir d’aquí, uns quants grups vam impulsar la proposició de llei perquè Catalunya tingui una estratègia sobre la desaparició forçada de menors. El buit legal és que quan una mare o una família vol saber què ha passat amb el seu nadó desaparegut, té molts problemes per accedir als arxius i la documentació; també contempla ajuda psicològica i legal, i el que fa la llei és definir què s’entén per víctima i els drets que tenen aquestes víctimes.

Me’n torno a l’Escala, va deixar l’alcaldia el 1995. Li va quedar res al tinter?
Sempre en queden, de coses al tinter, perquè la vida evoluciona i les necessitats d’avui no són les de fa 25 anys. A l’Escala vam tenir una gran sort i és que estava tot per fer, tant se valia que comencessis per aquí o per allà. La dificultat era prioritzar. Hi havia dotzenes de quilòmetres sense urbanitzar i vam començar pels carrers on vivia gent tot l’any i les grans vies pel turisme. I per altra banda, vam tenir la gran sort de la flama olímpica, malgrat que va venir en mals moments econòmics, l’any 1992, però vam pensar que el tren no tornaria a passar i vam prioritzar les obres d’Empúries, això ens va permetre situar l’Escala al mapa i a partir d’aquí l’Escala s’ha anat posant de moda al llarg del temps.

La pregunta de la setmana: les dietes dels diputats i diputades. Què en pensa?
Es fa molta demagògia sobre això, al Parlament el que s’ha fet històricament és que el sou base és molt baix i es compensa amb el que en diuen «dietes», però no són dietes, ja que les dietes s’han de justificar, i el que està a la nòmina no és una dieta. És sempre la mateixa quantitat mensual, per tant, forma part del sou. No hi ha dietes, jo cobro una mica més que el qui viu a Barcelona perquè tinc un desplaçament i s’inclou al sou. Al darrere d’aquesta polèmica hi ha populisme barat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li