Qui?

0
643

Fa una setmana i escaig, després d’una llarga nit, el dia es llevava amb uns resultats electorals que d’una banda resultaven esperançadors, però de l’altra, no acabaven d’allunyar l’ombra de la idiotesa.

Vaig sortir al balcó. Em fixava en l’esclatant verdor de les fulles als arbres. No fa tant, exhibien branques nuoses i esquelètiques. Tot de cop, el crit d’una oreneta, el seu vertiginós vol davant neu, em va fer pensar en una dualitat que d’alguna manera s’assemblava amb l’estat d’ànim que em provocava el resultat de les eleccions. Per un costat, el crit de l’oreneta m’evocava un període de l’any impregnat de vitalitat, d’esperança, de renaixement. Per l’altre, el seu vol em recordava l’incapacitat per anticipar el trajecte i objectiu del seu vol.

És veritat que l’alegria que em donava la limitada representació obtinguda per Vox, el resultat obtingut per fra-Casado, malgrat que els autoritaris liberals de Ciutadans van créixer, però sortosament no prou, em semblaven tan alegres com els crits de l’oreneta. Però el resultat tan atzarós del trajecte que la política seguirà em resulta tan difícil d’anticipar com el vol de l’oreneta.

Novament, encarem un nou període electoral. Arreu escolto una pregunta que m’inquieta: «A qui votaràs?». Ja fa anys, algú em va fer reflexionar envers la dificultat de resoldre un problema: «De vegades, no assolim la solució senzillament perquè no hem plantejat correctament el problema». A qui votaràs? és clarament un mal plantejament. A qui li toca dir; a qui li toca considerar-ho? Quan cal entendre un fet? Sovint no és tan senzill. Així, per tant, trobo que cal insistir a dir que el que cal no és pas qui. Allò que cal és no pas votar qui. És molt millor, tal vegada més precís, decidir votar què. A la insultant moda política de la cridòria, l’ús de prejudicis i de buits maximalismes, tan sols hi ha una vàlida reacció. Tenir, i mantenir, la voluntat de considerar l’opinió contrària. I encara millor, si sembla que és tan aliena a allò que considerem com racional oposar projectes i fets a la mentida, l’escàndol i la manipulació. Tenim una meravellosa ocasió que el contrast deixi una de les dues opcions de convocatòria a la participació amb el cul a l’aire. Quan un constitucionalista és partidari de mantenir un art. 155 en un estat constitucionalment declarat plurinacional; quan es considera que la justícia europea no té cap relació amb la justícia espanyola; quan hom es manifesta partidari de «proteger a la mujer», però no pas admetre l’absurd de la seva diferència pel que fa al reconeixement dels seus drets, és opinable, però queda clar què s’escull. Tant pel que fa a Europa (macrocosmos) com pel que fa als ajuntaments (microcosmos). Si us plau, insistiu que no es voti qui, sinó que es voti què.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li