Qüestió de fe

0
75

Ara que sembla haver passat una mica la febrada que van provocar aquells anuncis de Déu als busos de Barcelona, m’agradaria dir-hi una mica la meva si em permeten: Per començar, he de reconèixer que la frase genial a propòsit d’aquesta qüestió la vaig llegir en un llibre d’Anthony Burgess: “Tant si Déu existeix com no, el trobem molt a faltar”. I la frase punyent la trobava, fa molts anys, en un llibre de l’ínclit, esclarit Voltaire (qui, sinó): “Creure en Déu no és gens necessari per viure, però sí que ho és saber distingir el julivert de la cicuta”.
El personatge principal d’una novel·la d’Heinrich Böll diu: “M’avorreixen els ateus, perquè sempre estan parlant de Déu”. El novel·lista alemany (premi Nobel 1972) no es referia pas als agnòstics ni als escèptics, tan respectables en les seves descreences (passez le mot) o en els seus dubtes, com ho són els creients en la seva fe. Böll es referia als predicadors laics, que foten la mateixa tabarra que molts predicadors religiosos, empenyats com estan en la soflama del proselitisme a l’inversa, encesos per un discurs exaltat, sempre molt més retòric que no pas sòlid de conceptes. I és que, en una societat oberta on no s’imposa cap creença a ningú, i on la consciència moral és un àmbit privat (amb excepcions, ai…!), l’ateisme militant o combatent arriba a resultar una modalitat com qualsevol altra de sectarisme. Una modalitat lliure, això sí. Però dogmàtica.
Tots sabem i reconeixem que el pensament materialista té, en la filosofia i en la ciència, uns punts culminants absolutament brillants que sovint han canviat el curs de la història i del pensament humà. Precisament per això penso que aquests punts culminants no poden ser simplificats i banalitzats amb la collonada d’un eslògan publicitari com aquest que ha aparegut en alguns busos de Barcelona. Per cert: a Barcelona i per aquest nostre sant país, sempre és molt més confortable ufanar-se d’ateisme que no pas fer-ho a Teheran o a Dubai, per exemple. L’esforç de gent com Jean-Paul Sartre, Ortega y Gasset, Nietszche, Cioran i molts altres, que han destil·lat autèntic sofriment en l’agonia íntima de la recerca de Déu, trobo que no es pot pas reduir a una frase de vulgar hedonisme que ens ve a dir: “Déu no existeix, ja pots xalar i gaudir de la vida”. Per cert: Voltaire creia en Déu i Sartre, no. Però en canvi preocupà molt més la idea de Déu a Sartre que no pas a Voltaire. La cosa funciona així, no sabria pas què dir-hi. En general, les persones que han arribat honestament a creure que Déu no existeix ho han passat força malament en el seu procés reflexiu, i només per això ja mereixen un respecte. I diria, encara, que només des de la frivolitat i del desconeixement (o des de la frivolitat del desconeixement) es pot suposar que els creients viuen amargats, que els que creuen en Déu les passen putes o malament. No ho sé, però conec força gent a qui la fe li dóna força i no ho passa pas malament ni molt menys, alguns es mostren francament contents malgrat les trompades i els maldecaps de la vida.
 

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz