Què diran els llibres d’història del 2022?

0
1227

Cada any aporta alguna efemèride als llibres d’història. Tots els principis d’any es juga a endevinar el futur fent previsions de tota índole i, generalment, les previsions es corregeixen segons avancen els mesos. Un exemple clar són les projeccions sobre l’economia en totes les seves variants: el PIB creixerà una miqueta per cent, i a mesura que passen els dies, el creixement es revisa a l’alça o a la baixa, segons imposen els esdeveniments i, així en tot.

Anem a algunes previsions o projeccions de futur sobre el que ens pot oferir aquest 2022.

Dins de la incertesa que comporta tota predicció, podem aventurar que enguany serà el tercer any de la pandèmia. Si la nostra mirada al futur és positiva, direm que la fabricació de noves vacunes contra la Covid-19 competirà amb la capacitat del virus per mutar en noves variants. Una altra nota positiva és esperar que les vacunes es distribueixin per tot el món, és a dir, que els països més pobres puguin vacunar les seves poblacions. També, podem intuir el costat negatiu del que ens pot oferir aquest any: pot succeir que el virus tingui una mutació que resisteixi a les vacunes i que els estralls ens deixin horroritzats. D’aquí a uns anys, amb la perspectiva suficient sabrem què es diu de l’esdevingut enguany respecte a la pandèmia.

En els primers dies de gener la tensió entre les grans potències mundials és més que evident: el risc d’una guerra entre Rússia i Ucraïna és real i ho és per un conflicte que totes dues nacions arrosseguen des de 2014, quan Rússia es va annexionar Crimea. En aquests dies, sabem que Rússia i Bielorússia iniciaran maniobres conjuntes del 10 al 20 de febrer prop de la frontera amb Ucraïna. Sabem que militars britànics instrueixen militars ucraïnesos i que el Regne Unit i els Estats Units faciliten armes a Ucraïna. Sabem que les negociacions entre els Estats Units i Rússia no estan molt lluny d’acostar postures i donar resultats. I sabem que Moscou ha demanat per escrit a l’OTAN i als Estats Units que ni Ucraïna ni Armènia ni qualsevol altre país que va formar part de l’antiga Unió Soviètica s’integri a l’Aliança Atlàntica.

Mentre escric aquesta tribuna, l’última informació és que Washington ha amenaçat amb dures represàlies a Moscou, en resum, l’escalada de declaracions, lluny d’apaivagar el possible conflicte, l’aviva encara més. Tots dos bàndols busquen la confrontació en comptes d’un diàleg de distensió.

Quines són les primeres conseqüències d’aquest ambient prebèl·lic? La primera és l’encariment de l’energia: el gas que consumim a Europa, majoritàriament, prové de Rússia. La segona conseqüència és que la incertesa influeix molt sobre els mercats, que són porucs per definició. En resum, si no s’arriba a un pacte, si no es col·labora per a una estabilitat i s’aposta per una reedició i posada al dia de la guerra freda, les convulsions polítiques i econòmiques ens afectaran a tots.

Una notícia relativament positiva ha estat que les grans potències militars amb arsenal nuclear han declarat la intenció de reduir-les i de no utilitzar-les, atès que una guerra nuclear no la guanyaria ningú. És una declaració cínica? Veiem-ho!

Què gastarà el Regne d’Espanya en defensa?

«La despesa militar real dels pressupostos generals de l’Estat per a 2022 aprovats pel govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos ascendeix als 22.796 milions d’euros, un 124% més de l’assignat al Ministeri de Defensa (10.155 milions), la qual cosa suposa un nou rècord històric i un creixement del 5,75% respecte a l’any anterior. Aquest increment s’explica en part per l’augment del 16,2% en les inversions en armament, que aconsegueixen els 4.581,5 milions, la qual cosa suposa el 21,38% del total de les inversions estatals o el que és el mateix: que 1 de cada 5 euros que inverteix l’Administració central tenen una finalitat militar» (Centre Delàs d’Estudis per la Pau, organisme que va sorgir de Justícia i Pau i que avui té entitat jurídica pròpia).

Respecte a la política, hem iniciat l’any amb l’escàndol dels 21 treballadors del Parlament de Catalunya que no van a treballar —les places del quals no poden ser cobertes— i que en concepte de sous suposa una despesa anual d’1,7 milions d’euros anuals. Tota la informació la va revelar el Diari Ara el passat 14 de gener. Des de llavors, el descrèdit de la institució i dels polítics per la manera de gestionar la seva anterior mala gestió i d’exculpar-se els uns i els altres, això sí, culpant-se els uns als altres, és palpable. Aquest episodi i altres punts són un perill evident per a la democràcia liberal, aviven el foc del descontentament de la ciutadania i són una prova per a les institucions, que han de ser les primeres interessades a defensar la democràcia.

La defensa de la democràcia és global, la tendència al populisme, l’increment de l’extrema dreta i d’actituds intolerants dins de les societats avançades és un desafiament que s’ha d’afrontar. Europa haurà de defensar els seus valors, seguretat i interessos per preservar la seva cohesió interna. L’evidència actual és la regressió de les conquestes democràtiques, és un dels desafiaments als quals han d’enfrontar-se les societats democràtiques, per això els pactes entre els estats i els ciutadans necessiten un reequilibri. Europa ha de revifar els valors que pregona i representa en l’esfera internacional.

Adam Tooze és un prolífic escriptor sobre temes d’economia. En el seu últim llibre, L’apagada (Ed. Crítica), disserta sobre l’impacte del coronavirus en l’economia mundial. La Covid-19 ha estat, i és, un gerro d’aigua freda sobre un neoliberalisme en profunda crisi: els països occidentals van crear i van propiciar la globalització, el principi de la qual va semblar una oportunitat a l’esperança, un principi del món global que propiciaria l’acostament entre els pobles, el coneixement mutu i la prosperitat de tots. No ha estat així, la globalització és ingovernable avui dia a causa dels greus problemes de coordinació, evidenciats per la pandèmia. Vivim, en paraules de Tooze, una era d’«irresponsabilitat organitzada». Ningú vol assumir responsabilitats sobre el canvi climàtic, sobre la planificació d’una economia i política global que beneficiï a tots. L’exemple més evident d’aquesta irresponsabilitat organitzada ha estat la falta de coordinació davant els problemes originats per la pandèmia, anteriorment citats.

Es va creure, que la interdependència econòmica que produïa la globalització propiciaria unes relacions pacífiques entre els països. Avui dia, la globalització s’ha convertit en una font de conflictes permanent entre països: entre la Unió Europea i Rússia; entre els Estats Units i la Xina. Conflictes que no es manifesten en forma de violència militaritzada, fins ara. Aquests conflictes els coneixem amb el nom de ciberguerra, guerra comercial, intromissió en els processos electorals o simplement com a guerres informatives consistents a fabricar mentides o mitges veritats per crear l’estat d’opinió desitjat.

Per concloure, els cito Mark Leonard, que és el director de l’European Council on Foreig Relations. En el seu nou llibre, The Age of Unpeace, exposa una reflexió: «La tragèdia de la nostra generació és que les forces que han unit la humanitat també ens estan dividint i amenaçant amb destruir-nos». Si al principi d’Internet i la globalització semblava raonable que afavorissin una «interconnexió benigna» entre els pobles, la realitat desmenteix aquest principi, en un any, com el que comencem, en el qual es preveu que hi haurà sis mil milions de persones connectades a la xarxa. Servirà per a una connexió benigna entre els pobles i les seves cultures?

Estic arribant al final de l’espai que tinc per a aquesta tribuna i en rellegir l’escrit em fa la sensació que l’exposat sembla un mal auguri. No és la meva intenció. És el resum d’algunes lectures de documents i informes oficials o d’organitzacions molt especialitzades en aquests temes.

M’assalta la idea d’exposar un exercici d’empatia. Intento posar-me en la pell del lector d’aquesta tribuna. La primera consideració és pensar en si li importa o no aquesta opinió, si l’ajuda a pensar com pot ser el seu dia a dia en els pròxims mesos o no. Sincerament, la meva resposta és ambivalent: crec que al lector no li importa res el que li exposo sobre la globalització, Internet, les noves maneres de conflicte, les despeses de defensa o una possible guerra entre russos i ucraïnesos. Opino que ens importa el que palpablement ens afecta com per anar més enllà dels nostres problemes del dia a dia. L’altra resposta, que em dono, és que sí, que ens interessa saber, atès que d’una manera o una altra el que estan tramant els qui mouen els fils del món, sempre, sempre, ens acaba afectant, acabem pagant la factura de les seves decisions, sigui per l’encariment del cost de la vida, sigui per la falta d’expectatives, sigui per les seves corrupteles o, simplement, sigui perquè som els que més hi perdem amb les seves decisions.

Vivim un temps de cruïlla, un temps en el qual necessi­tem fer, construir, modificar una societat conscient del que ens uneix, la nostra condició humana, i rebut­jar allò que ens aparta i destrueix el que som.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li