Que cotitzin els robots!

0
742

Un dels mantres recurrents en què ens insisteixen permanentment és: el sistema de pensions és insostenible, en conseqüència, espavileu-vos, contracteu plans de pensions privats o resigneu-vos que us les retallin encara més i aneu tots a la misèria, ja esteu avisats.

A aquestes aus de mal averany els molesta que els jubilats visquem cada dia més. Interpreten aquesta prolongació de la vida, més enllà de la laboral, com una estafa al sistema que obliga que s’hagi de reunir el Pacte de Toledo, que sona una mica com la mare dels ous, per renyar-nos per ser tants cobrant pensions i tant pocs cotitzant. Altres savis diuen que s’ha d’allargar l’edat de cotització. I llavors, com ho farem amb l’atur? Si treballem més anys, hi haurà menys llocs de treball lliures per les noves generacions.

El més greu és que segons ens remarquen una vegada i una altra la culpa és nostra. I ve de lluny, lluny, la cançoneta! Si recordeu quan va començar la crisi els poders polítics i econòmics, fins i tot els banquers, que ja és tenir barra, van sortir dient que la culpa que les empreses tanquessin i els obrers fossin acomiadats i que no poguessin pagar les hipoteques era perquè havíem «estirat més el braç que la màniga».

Avui he sentit per la ràdio una notícia que ni el més negre guió d’Azcona podria superar: una mare de família amb tres fills que va comprar un pis per 250.000 euros amb hipoteca, l’havia perdut per impagament de quotes quan va quedar a l’atur. El banc se’l va adjudicar i li va llogar a un preu social. Ara s’havia endarrerit tres mesos en el pagament del lloguer i li havien enviat la demanda de desnonament feta pel nou titular, un fons voltor, que havia comprat el pis per 42.000 euros. Ocasió ideal per fer-la fora i vendre el pis altre cop al preu inicial.

Altres urgències històriques prioritàries ens han fet acceptar sense revoltar-nos aquesta imputació de culpabilitat: la crisi va ser culpa nostra, les dificultats de pagament de les pensions també, el mal funcionament de la Seguretat Social, per descomptat que és culpa nostra, per posar-nos malalts i ser uns ploramiques que a la mínima ja ens n’anem a urgències a col·lapsar-les i, en aquest tema, va calant un missatge subliminar, inoculat per la dreta més barroera a la ment dels més desafavorits, que culpabilitza els immigrants d’aquest caos i no a les retallades salvatges dels mateixos que fan córrer aquesta infàmia.

Però animeu-vos, la solució de tot aquest desgavell està en els robots. El dimarts 9 d’octubre vaig retallar una contra de La Vanguardia que era una alenada d’aire fresc i un missatge positiu que reafirmava una idea que ja he exposat en altres ocasions i que fins ara sonava com una boutade. L’entrevistat, Marc Fleurbaey, investigador social a Princeton i membre d’assessors del G-20, responia d’aquesta manera a Lluis Amiguet quan aquest li preguntava si era possible, com ell afirmava, pagar un sou a tothom sense treballar. Textualment deia: «Sí […], però abans d’impostos. Els que ja treballem ho deduiríem en declarar, i la despesa pública no seria tan superior al que ja es dedica ara a les pensions.» I qui ho paga, tot això? «Avui ja generem prou recursos si es reforma i simplifica el model tributari. A més, els robots i les plataformes tecnològiques també han de pagar impostos com si fossin treballadors […]. No som tan lluny de fer pagar impostos als robots i regular els monopolis digitals per finançar la renda universal. Els líders mundials més influents del G-20 estan en aquesta línia. Veurem canvis».

És fiable el que diu el Sr. Fleurbaey? No ho sé, però té molta lògica; les màquines han de servir per alliberar a l’home i alliberar-lo no significa deixar-lo sense feina, sinó fer la feina per ell. Teniu un exemple casolà en l’invent del pal de la fregona, que va fer que milions de persones, parafrasejant la Passionaria, «freguessin dempeus deixant de fer-ho de genolls».
Si podem mantenir el sistema de pensions amb la cotització dels robots que eliminaran molts llocs de treball, esperem que els més penosos haurem de plantejar-nos repartir també la bona feina restant. Perquè tenir una jornada de 40 hores i tres milions d’aturats? Fem la jornada de 20 o 30 hores, amb el mateix sou, i que tothom pugui treballar.

DANI TORRENT

Podem seguir fantasiejant amb els beneficis de la societat robòtica, i analitzem què poden fer els robots per a nosaltres. A propòsit d’aquest tema, l’onze d’octubre Ken Goldberg, catedràtic d’Enginyeria Robòtica a la Universitat de Berkeley, també a la contra de La Vanguardia deia que allà on intervenen els sentiments «els robots demostren que els humans som insubstituïbles… les tres àrees on les màquines aprenen més ràpid son: reconeixement d’imatges, de la parla i de traducció automàtica de llenguatges humans».

Tenint en compte les seves limitacions emocionals i les seves fortaleses mecàniques, un dels camps en què podrien ser més eficients els robots seria en el camp parlamentari, ja que complirien fidelment la tasca de votar seguint les indicacions dels directius del partit respectiu, omplirien visualment els escons on, cuidant una mica l’estètica d’aquestes andròmines, fins i tot millorarien la imatge dels hemicicles i ens estalviarien als ciutadans el sou, les dietes i les despeses de tots els polítics substituïts. En aquest cas i atès l’estalvi de diner públic que la seva presència comportaria, se’ls podria, fins i tot, eximir de cotitzar a la seguretat social. Amb aquesta intervenció robòtica tan sols els portaveus dels diferents grups haurien de ser persones físiques, almenys fins que es perfeccioni una mica més la capacitat de raonament de les màquines.

Seguint amb la política de ficció. Podríem eximir de la substitució robòtica als parlaments on les eleccions es fessin amb llistes obertes i les votacions sense disciplina de vot, ja que en aquests casos el raciocini del parlamentari i la relació amb els seus electors és fonamental i, com deia el Dr. Goldberg, en aquests aspectes, els humans són insubstituïbles.

Una altra institució en què la implantació de la robòtica podria tenir interès és en la monarquia. Les monarquies parlamentàries van consagrar el principi que el rei regna però no governa, per tant no té cap poder de decisió. Un robot reial, amb corona i tot, podria fer perfectament la feina i no es ficaria en embolics que li compliquessin la vida a ell ni a la resta dels súbdits, i sortiria molt més econòmic.

Potser la conclusió final seria que si deixéssim totes les tasques de govern en mans dels robots, que tenen intel·ligència però no sentiments, se’ns acabarien tots els problemes. La lògica matemàtica s’imposaria, la corrupció desapareixeria, ja que l’avarícia i l’ambició formen part de la condició humana però no de la intel·ligència artificial i els humans ens podríem dedicar a gaudir del plaer de la cultura, l’esport, la convivència i l’amor, activitats en què el sentiment és imprescindible. Fins i tot la pertinència a un país, a una ètnia o a una religió serien elements secundaris allunyats de la temptació del poder, motor fonamental de les seves ambicions, ja que els robots seran universals i no tindran sentiment de pertinència… Quin mon més avorrit!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li