Quan plantàvem arròs

0
409

Una corranda del segle XIX que ha estat transmesa de pares a fills advertia els nostres avantpassats de les malalties atribuïdes al cultiu de l’arròs en els municipis que envolten l’Escala. Deia així:
“Si tens una filla
i no l’estimes gaire,
casa-la a Albons o Bellcaire.
I si la vols veure morta aviat,
casa-la a Viladamat.”
El text pot sobtar, però té el seu fonament si se’n coneix tota la història que hi ha al darrere. Precisament, el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala és l’escenari d’una exposició que fa un repàs de la història dels arrossars al municipi i el seu entorn, fent un especial homenatge als ampostins i valencians que es desplaçaven fins a la zona per participar en aquest cultiu.
L’exposició estarà oberta tot un any. També s’ha fet un DVD, que recull testimonis d’una quarantena de persones que van treballar l’arròs, i un llibre, que recull articles d’especialistes en la matèria. Hi han col·laborat, entre d’altres, el Museu Valencià d’Etnologia, la Biblioteca de Sueca, l’Ajuntament de Castelló de la Ribera, el Museu d’Arqueologia de Girona i l’Ajuntament de Pals.

ELS ORÍGENS. El conreu de l’arròs a l’Empordà, a l’entorn de les desembocadures dels rius Ter i Daró (al sud) i Muga i Fluvià (al nord), va ser molt important al llarg de totes les èpoques. Els orígens del conreu es remunten a l’edat mitjana, quan es construïren molins de blanquejar arròs com el de Pals, el 1452 _el més antic documentat_ i el d’Empúries, el 1458.
Durant el segle XVIII l’auge de l’arròs va ser espectacular, tot i les malalties que provocava el seu conreu, mentre l’aigua era estancada: la malària i el còlera. El 1837 va ser prohibit a causa de l’elevada mortalitat. A l’Escala va morir una cinquena part de la població. A principi del segle XX es va tornar a lluitar de nou pel conreu i va ser a la postguerra quan es va tornar a plantar especialment, entre els anys 1940 i 1960.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li