Quan ja no ets

0
2122

En el racó d’una sala, una dona gran picava de mans sense fer soroll. Els seus gestos, fins i tot la seva cara, semblaven la d’una nena petita, desmentien aquesta edat les seves arrugues. Tenia la mirada perduda en el seu ahir.

Han passat més de quinze anys des que vaig veure a aquesta dona a la Residència Nova Vida de Roses i aquesta imatge persisteix gravada a la meva memòria. A ella, de qui no sé el nom, podria anomenar-la Oblit, com en l’oblit estava la seva ment. La seva memòria havia decidit refugiar-se en un instant fix en els arxius del seu ahir més llunyà. Quan vaig sortir de la residència geriàtrica, ho vaig fer amb dolor: aquella dona estava en una sala dedicada a les persones que pateixen Alzheimer.

Un dia qualsevol deixes de recordar allò més immediat. Només alguns detalls. Són els primers símptomes, lleus encara, de pèrdua de memòria.

Imaginem aquesta dona quan era jove iniciant la seva marxa per la vida. Alegre, enamorada, lluitadora, criant els seus fills, enfrontant-se al seu dia a dia. O cantant-li una nana als seus nadons, cançons de bressol que ella havia sentit i après a la seva infància.

Als trenta anys, alguna cosa va passar al seu cervell. Va començar a perdre la memòria del curt termini: no recordava alguns detalls del que s’acabava de produir, no recordava el que havia fet el dia anterior. La seva família pensava que era despistada, d’aquí la seva poca memòria. Potser ella va començar a ser conscient que els seus oblits eren el símptoma d’alguna malaltia, però no es trobava malament, no se sentia malalta i era molt jove per tenir això que anomenen demència senil.

Passats els anys, va deixar de recordar el nom dels seus pares, al temps va sentir que perdia la capacitat de planificar les tasques diàries. Necessitava apuntar el que havia de fer. En aquest estadi de la seva invisible malaltia es van manifestar els primers problemes amb el llenguatge. Ella, sempre tan xerraire, no trobava les paraules adequades per expressar-se, donava excessives voltes per arribar a dir el que amb una paraula es pot anomenar. I enmig d’aquestes dificultats verbals va començar a inventar-se les paraules.

Un dia, ella va ser conscient que no podia mantenir la seva independència, que no podia valer-se del tot per si mateixa. En aquest dia de lucidesa va anar al metge de família i la va enviar al neuròleg. El diagnòstic va ser concloent: patia Alzheimer en estat moderat, encara.

Ningú sabia res d’aquesta malaltia neurodegenerativa. Ningú estava preparat per enfrontar-s’hi. La família va començar a cuidar-la i ella es va anar perdent en els laberints de l’oblit; primer va oblidar els noms dels familiars, després no va reconèixer els seus fills i va començar a confondre’ls amb persones de les quals ningú havia sentit parlar. Recordava coses de la seva infantesa i ignorava del tot el que havia estat la seva vida.

Quan l’Alzheimer la va portar a la dependència total, es va oblidar de menjar per si mateixa i va començar a necessitar cures totals, a dependre absolutament d’algú per continuar vivint. En aquell moment, la família va decidir internar-la en una residència. Ells no sabien com cuidar-la, no podien donar-li l’atenció que necessitava. El més amarg, no per a ella, però sí per a la seva família, va ser assumir que ja no era ella, que l’oblit seria el seu destí mentre visqués.

El dia que vaig veure aquella dona amb expressió de nena, amb un picar insonor de mans, amb la mirada perduda en el seu ahir més llunyà, sense saber probablement on estava, sense importar-li la seva solitud, vivint en un món on ja no era ella i, no obstant això, amb les funcions vitals del seu cos intactes, però amb el cervell malat, instal·lat en un lloc on la medicina encara no ha sabut arribar ni trobar com sanar-lo. Aquell dia, vaig comprendre com n’és de fràgil la nostra existència.

Què és l’Alzheimer? És el que em vaig preguntar en sortir aquell dia de la residència geriàtrica de Roses.

Anys abans, el doctor José Obeso em va parlar de les malalties del Parkinson i de l’Alzheimer i em va comentar succintament i en un llenguatge que el periodista pogués entendre el que eren totes dues malalties: l’Alzheimer és una malaltia mental progressiva caracteritzada per una degeneració de les cèl·lules nervioses del cervell i una disminució de la massa cerebral. I el Parkinson és un trastorn progressiu que afecta el sistema nerviós i les parts del cos controlades pels nervis. En totes dues malalties els símptomes apareixen lentament i cap de les dues no té cura de moment.

Anys després vaig tenir la fortuna de parlar durant moltes hores amb la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), Ana Martínez, professora de Recerca de Química Mèdica. Ella va publicar un llibre dins de la col·lecció «Què sabem de?», editat pel CSIC i l’editorial Catarata, que va titular L’Alzheimer. És un text que en les seves primeres pàgines conté un glossari perquè el lector es familiaritzi amb els vocables tècnics amb els quals treballen els investigadors per facilitar la comprensió lectora a la persona que desitja tenir una visió general d’aquesta malaltia.

Els símptomes més evidents d’aquest procés degeneratiu els vaig veure i comprendre, tant en la conversa amb l’especialista en neurologia com en la visita a la residència geriàtrica i amb la posterior conversa i lectura del llibre d’Ana Martínez; de la lectura sobre aquest procés neurodegeneratiu del sistema nerviós central, caracteritzat per una mort neuronal progressiva on les zones de l’escorça cerebral i l’hipocamp són les parts més danyades, vaig aprendre que aquesta patologia afecta el cor de les famílies tant com el malalt.

Aquesta tribuna és fruit del coneixement que he tingut d’una persona que ha estat ingressada per patir aquesta malaltia. En saber-ho, vaig sentir la necessitat de recordar el poc que sé: els principals signes d’alarma de l’Alzheimer són «la pèrdua de memòria que afecta la capacitat laboral; la dificultat per dur a terme tasques familiars; els problemes amb el llenguatge; la desorientació en temps i lloc; el judici pobre o disminuït; els problemes amb el pensament abstracte; les coses col·locades en llocs erronis; els canvis en l’humor o en el comportament; els canvis en la personalitat i la pèrdua d’iniciativa».

En repassar-los, he comprès com de necessària és la recerca i he comprès la necessitat de cuidar els qui cuiden dels malalts d’Alzheimer. M’explico: a mi em va afectar molt veure una dona gran en aquella situació, però llavors no vaig ser capaç de posar-me en el lloc de les persones que atenen aquests pacients ni d’entendre la importància de la seva tasca.

És sabut que aquesta malaltia es manifesta de maneres diferents d’una persona a una altra. També és sabut que l’evolució general de la malaltia es sol dividir en tres etapes: inicial, intermèdia i avançada, segons va progressant la mort neuronal i afecta la memòria, els pensaments i la capacitat del malalt d’atendre les seves pròpies necessitats. Sabem que la memòria a llarg termini, la que recorda els fets de la infància i la joventut, no està afectada en les primeres fases de la malaltia.

Recordo que el doctor Obeso em va dir que aquesta malaltia neurodegenerativa sol iniciar-se a la tercera dècada de la vida, però que no es manifesta fins a la sisena dècada, per això és una patologia associada a l’edat, la qual cosa comporta que complir anys és el principal factor de risc. Però l’edat no és l’únic factor de risc, poden ser-ho els traumatismes cranials, l’augment del colesterol, la hipertensió, l’arteriosclerosi, els efectes del tabaquisme, l’obesitat i la diabetis. Aquestes malalties són massa comunes a la nostra societat.

Es necessita invertir en recerca per diagnosticar a temps aquesta malaltia.

És necessari prevenir-la abans que les seves devastadores conseqüències siguin inevitables. També hem de tenir en compte la inversió econòmica que comporta tenir cura d’aquests malalts.

Cuidar la nostra salut física per prevenir la nostra salut mental, complir l’axioma d’una ment sana en un cos sa és part d’una medicina preventiva al nostre abast sense necessitat d’utilitzar fàrmacs. L’alimentació és la medicina del cos, va dir Aristòtil, i de la ment ho són les nostres capacitats cognitives naturals o adquirides: quocient intel·lectual, cultura, estudis acadèmics, participació en activitats intel·lectuals, ajuden que l’Alzheimer es presenti més tard.

Estic arribant als últims caràcters d’aquesta tribuna i no he dissertat sobre el que realment m’ha portat a escriure-la: quan ja no ets, perquè, segons el meu criteri, aquest no ser és el que fa mal a les persones que ens estimen.
Quan arriba el «ja no ets», quan la dependència és total i absoluta, la por a no ser, a caure en l’oblit d’un mateix, em produeix un dolor que no puc narrar. Penso que la vida és quan es viu conscientment, i el no ser, en certa manera, és com una mort en vida i un perpetu dol. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li