Provisional tot

0
900

Provisional tot, així sentim la vida. Vivim el dia a dia, no ens queda una altra. Vivim aquest dia a dia no com el fet de viure el moment, més aviat, al meu entendre, vivim el nostre present sabent que és provisional i insegur i mirem l’avenir amb sentiments oposats d’esperança i pessimisme.

Totes les pandèmies són globals. La Covid-19 s’estén per tots els llocs de la Terra, com abans ho han fet la pesta negra, la malanomenada grip espanyola, la grip aviària o l’Ebola (tot i que als països desenvolupats, encara, no ha tingut incidència). El sentit comú ens diu que, com que es tracta d’una epidèmia que ens afecta a tots, s’hauria d’entendre la interdependència que tenim els humans, per tant, la necessitat de cooperar per sortir amb bé d’aquesta crisi global.

Els humans solem aprendre quan discutim de manera plural, quan intercanviem pensaments i punts de vista diferents. I, sobretot, quan creguem exercicis d’empatia i ens esforcem per entendre les raons i les posicions dels nostres interlocutors. Així, hem de ser capaços de comprendre l’impacte que té i tindrà la crisi del coronavirus en les nostres vides. Comprendre, en definitiva, el seu impacte social i si serà transformador o suposarà una reculada política i econòmica, a més de social.

Hem de preguntar-nos moltes coses. Hem de preguntar-nos per la possible manipulació autoritària de les nostres dades, pel mal ús de la tecnologia i de la recerca científica, utilitzades com a eines de control de la ciutadania. Hem de preguntar-nos pel ressorgiment de l’autoritarisme i les seves solucions propagandístiques, atès que la realitat desmenteix l’eficàcia de les seves propostes i proclames. Hem d’estar vigilants davant els poders extraordinaris que els estats d’alerta atorguen als nostres governants i de l’ús que fan d’aquests poders. Hem de qüestionar-nos els discursos i ressorgir dels nacionalismes: sabem que la crisi és global i la solució d’aquesta no sap de fronteres. Els virus les ignoren, com ignoren les pàtries i les banderes.

Si reflexionem sobre quin tipus de govern volem, si volem refugiar-nos en la idea de l’estat fort i ens plantegem que hem de generar, una altra vegada, una autosuficiència industrial, hem de reflexionar, també, sobre el veritable significat de les paraules industrialitzar, localitzar i altres vocables i idees que ens retornen a les polítiques neoliberals que han generat desigualtat i pobresa. Pensem que la nostra quarantena per motius de salut també és una quarantena econòmica, i que la paralització de l’economia mundial comporta un creixement negatiu, que al seu torn comporta la perduda de milions de llocs de treball i milions de tancaments d’empreses. També, aquesta quarantena pot ser una oportunitat, per exemple, per a la biodiversitat del planeta, que necessita un model econòmic que no se sustenti en el creixement, sense més. Necessitem créixer econòmicament, aprendre a viure amb menys i, sobretot, a cuidar de la nostra casa comuna, tant com necessitem un repartiment equitatiu dels recursos i la riquesa que entre tots generem.

Al meu entendre, ningú té culpa en la pandèmia de la Covid-19. El virus no és la conseqüència de la política de cap estat. En tot cas, el virus ha deixat en evidència les polítiques neoliberals, sobretot, en la devastació que aquestes polítiques han causat en la sanitat pública: aquells estalvis en sanitat els estem pagant en la gestió de la Covid-19 amb vides humanes. Ara, aquells estalvis són despeses que es multipliquen en la gestió sanitària de la pandèmia. Hem de fugir de la cerca nacionalista de culpabilitat. En altres paraules, el virus no és xinès, com insisteix el president dels Estats Units.

El que sí que ens ofereix el coronavirus és l’oportunitat de reforçar el nostre fràgil sistema democràtic. L’oportunitat, dins de la Unió Europea, de la necessària cooperació entre els estats membres per lluitar contra la perduda de legitimació de la mateixa Unió Europea. Necessitem reflexionar sobre la governança europea i sobre els instruments que necessita perquè aquesta governança sigui útil. Necessitem transparència per legitimar aquesta institució supranacional. Necessitem instruments polítics comuns de gestió. Necessitem ser solidaris i buscar l’equitat en les solucions. Aquesta necessària cooperació entre els estats no pot oblidar-se dels estats emergents –ni moralment ha, de fer-ho–, fins i tot, de manera egoista: sense ells la nostra economia serà més fràgil i li costarà més temps sortir de la crisi. Necessitem una gestió transparent i per totes aquestes i altres necessitats, hem de reflexionar sobre el tipus de governança que necessita Europa i, per afegiment, el món globalitzat en el qual vivim.

La ciència està donant una resposta global i ràpida a la Covid-19, la qual cosa demostra que la ciència viu instal·lada en una connexió permanent, intercanviant-se informació i buscant una vacuna eficaç contra el virus. La rapidesa és una de les característiques del nostre temps. El que en altres ocasions ha portat anys, quan no segles a trobar una solució, avui, sembla que el temps de cerca i de trobar la solució es redueix; ho fa a causa de l’avanç científic i la seva cada vegada més ràpida aplicació tecnològica, però, sobretot, es pot aconseguir aquesta rapidesa de resultats per aquesta cooperació i globalització científica.

En gran manera, la ciència és global, no obstant això, aquest saber integrat ha de convertir-se en un procomú; prefereixo utilitzar així el concepte de governança. Si la definició de procomú és ‘el que és de tots i no es pot comprar’, la recerca científica, almenys referent a la salut, hauria d’obeir a aquest principi de procomú: ha de ser de tots i beneficiar a tots. M’explico. Quan el virus de la SIDA va començar a matar milions de ciutadans a tot el món, els laboratoris van aconseguir beneficis sorprenents amb els diferents tractaments que van patentar per lluitar contra la síndrome d’immunodeficiència humana. Uns laboratoris, no recordo bé si a l’Índia o al Brasil, van començar a vendre una de les medicacions més eficaces com si fos un medicament genèric, la qual cosa va suposar un abaratiment considerable de la medicació i cosa que és més important, que els malalts de SIDA als països pobres i emergents poguessin accedir, des dels seus sistemes de salut, a aquests tractaments. Sabem dels errors comesos per la usura dels quals negocien amb la salut humana. Esperem que la vacuna contra la Covid-19 s’estengui per tota la faç de la terra i sigui una vacuna subministrada gratuïtament per l’Organització Mundial de la Salut, sense que aquesta organització hagi de pagar ingents sumes de diners a tal o tal altre laboratori.

Superarem la pandèmia del coronavirus. Ara bé, hem d’estar preparats per a les conseqüències que sofrirem pel canvi climàtic. Pensar, per exemple, que al canvi climàtic no se li podrà respondre amb mesures de confinament.

Fa uns anys, el 2010, vaig comprar el llibre de Daniel Goleman, Intel·ligència ecològica. L’he tornat a llegir aquests dies de confinament. Quan la meva mirada llegia algun dels paràgrafs o frases subratllats, em feia pensar que en certa manera allí es pot llegir l’origen d’aquesta crisi de la biodiversitat que hem generat amb la nostra manera errònia d’actuar. Els transcric: «El món de l’abundància material en el qual ens trobem immersos té un preu ocult que no es reflecteix en l’etiqueta. Ignorem les conseqüències de les coses que comprem i utilitzem sobre el nostre planeta, sobre la nostra salut i sobre les persones que malden per satisfer les nostres necessitats i els nostres desitjos». Més endavant, diu: «Els miraculosos objectes que poblen la nostra vida quotidiana estan composts de combinacions de molècules que no es troben en la naturalesa». Per tant, s’imposa, per pura lògica de supervivència, sortir d’aquesta crisi amb un ús de la ciència i la tecnologia que integri socialment i no propiciï la desigualtat, d’un costat, i de l’altre que la ciència i la tecnologia siguin ecològicament eficaces per protegir la biodiversitat.

Tenim coneixements i eines per no desaprofitar aquesta crisi, aquest repte que ens ha imposat la naturalesa, quan ha generat un virus, com a advertiment a la nostra manera de tractar-la. Quan parlem de la intel·ligència de les coses, ho fem d’intel·ligència artificial, una tecnologia que ens ajuda a solucionar molts dels reptes que hem d’afrontar en el nostre present, tecnologia que podem aplicar per cuidar el nostre medi ambient.

Sortirem d’aquesta crisi després d’un temps de confinament forçós i hem de sortir d’aquesta crisi solidària i equitativament. Hem de sortir com a humanitat, és a dir, tots. I, si pot ser, hem de sortir amb la convicció d’un món inclusiu, més democràtic i eficaç.

Ens debatem entre el pessimisme i l’esperança. De nosaltres depèn, com a societat, cap a què costat volem inclinar la balança. Tan sols, a manera de reflexió final, una comparació històrica: després de la pesta negra que va afectar la humanitat en el segle XIV va sorgir el Renaixement, que va il·luminar a la humanitat en l’art de viure.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li