Prou cosir la gent a impostos!

0
904

Partim de la premissa que en la recerca de l’estat del benestar és vital la generació d’ingressos. El propi Estatut diu que «tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques» a través d’un sistema tributari just. Ara bé, no és tan lògic que qui sempre acaba rebent siguin els ciutadans, i en alguns casos de manera injusta. De fet, la pressió fiscal sobre el ciutadà s’ha incrementat en els darrers anys sobre manera. I no només l’Impost sobre Successions, parlem també de l’Impost sobre Transmissions, l’IRPF o l’Impost sobre el Patrimoni: Catalunya té l’honor de ser el territori amb la pressió fiscal més elevada de tot l’Estat en aquests impostos.

Però avui em referiré a l’Impost sobre Successions (un clàssic del debat impositiu) i la seva recent reforma. El primer error amb relació a l’impost és conceptual: hi ha qui pensa que és una eina de política econòmica, de redistribució de la riquesa. En canvi, la gran majoria de fiscalistes pensem que aquest impost provoca una doble imposició, sobretot en les successions entre familiars més propers, com ara de pares a fills. El ciutadà es pregunta que com és que el seu patrimoni, que s’ha guanyat treballant tota la vida i pagant els corresponents impostos, també ha de pagar un Impost a l’hora de la seva mort per passar, per exemple, al seu fill? Del tot incomprensible.

Amb relació a l’Impost sobre Successions, aquesta era la tesi que s’imposava, amb un impost pràcticament eliminat pel govern d’Artur Mas, amb una bonificació de fins al 99% en les transmissions entre parents més propers (cònjuges, descendents i ascendents), situant-lo a nivells d’altres territoris, com per exemple, Madrid, on l’impost és totalment testimonial.

El segon error és en el temps d’aplicació: és una falta de sensibilitat aprovar la modificació en aquestes dates (en vigor des de l’1 de maig de 2020), en plena pandèmia que ja s’ha emportat més de 17.000 persones. Existeixen tècniques legislatives, com les Disposicions Transitòries, per posposar l’entrada en vigor de les lleis, i aquest sens dubte podia ser el moment de fer-ne ús, però incomprensiblement, la nova llei es va començar a aplicar el passat 1 de maig.

El tercer error és material: la reforma ha tornat a instaurar els coeficients per patrimoni preexistent, però sobretot ha reduït substancialment les bonificacions sobre la quota respecte els parents més propers, i també impedeix aplicar simultàniament la citada bonificació amb determinades reduccions (com ara la reducció del 95% per activitat econòmica). Per ser més clarificadors, posem un exemple on l’hereu és un fill del causant: la persona que mor tenia un habitatge habitual (valor real, que no cadastral, de 250.000 €), una segona residència (350.000 €), un compte corrent (60.000 €), i un cotxe valorat en 15.000 €. El fill, amb un patrimoni preexistent de 25.000 €, haurà de pagar 25.949,94 €, enfront dels 4.877,20 que havia de pagar abans de la reforma.

Finalment, una última reflexió: és un error pensar que pujant l’impost es recaptaran més diners. Una pujada d’impostos només porta a la deslocalització de molts contribuents. La gent es pregunta per què he de pagar aquest Impost a Catalunya quan en altres territoris de l’Estat és molt menor o, fins i tot com a Madrid, simbòlic?

Com a país, calen més recursos en forma de capital humà per evitar el frau fiscal, però sobretot cal no ofegar els contribuents amb més impostos que només fan que empobrir a la gent i reduir el seu poder adquisitiu. Com a país cal reactivar l’economia, generar riquesa, llocs de treball i estimular el consum i no pas cosir a la gent a impostos!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li