Propietat humana a Roma

0
1058

El dret romĂ  admetia la propietat d’éssers humans i ho regulava detalladament. Mary Beard parla de «propietat humana», i donat que manllevo una part de les seves explicacions, conservo aquest qualificatiu pel que avui en diem esclaus. Una altra font de l’article d’avui Ă©s Harold W. Johnston.

A Roma, tenir esclaus era la norma. Si bĂ© inicialment els esclaus s’utilitzaven a les granges en la primera Roma de ciutadans grangers convertits en soldats quan Roma ho requeria, posteriorment quasi tots els treballs manuals i les activitats comercials o professions lliberals varen passar a mans d’esclaus i lliberts. Com mĂ©s estatus social, mĂ©s esclaus, amb mĂ©s capacitats, per fer tota mena de treballs a la casa, la granja, la indĂșstria o inclĂșs per professions liberals. A mitjans del segle I a. C. es calcula que constituĂŻen el 20% de la poblaciĂł total, entre un miliĂł i mig i dos milions. Una idea del creixement extraordinari que varen tenir ens la dona el nombre d’esclaus venuts pels generals romans desprĂ©s de les guerres pĂșniques i altres enfrontaments: EscipiĂł EmiliĂ  va vendre uns 60.000 cartaginesos; Mario uns 140.000 cimbris; Emili Paulo uns 150.000 grecs; i Pompeu i CĂšsar, entre tots dos, mĂ©s d’un miliĂł d’asiĂ tics i gals. Penseu en la dificultat d’organitzar i trobar compradors per esclaus que eren soldats i devien ser forts i entrenats i per tant complicats i difĂ­cils de governar. I d’altra banda, molts d’ells preferien el suĂŻcidi abans de ser esclaus la resta de la seva vida. En el punt Ă lgid del poder de Roma, arribaven esclaus de tot l’Imperi: negres des d’Egipte, corredors de NumĂ­dica, gramĂ tics d’Alexandria, els millors servents domĂšstics de Cirene, escrivents, comptables, i mestres de GrĂšcia, pastors d’Epir o Il·lĂ­ria, o els resistents treballadors de CapadĂČcia.

La venda dels esclaus estava regulada i sempre s’havia de fer dirigida per un questor, una magistratura electa que supervisava el tresor i les finances de l’estat, l’exĂšrcit i els funcionaris. Els compradors eren tractants d’esclaus al major, anomenats mangones, que oferien desprĂ©s els esclaus adquirits en subhastes pĂșbliques supervisades pels funcionaris, que aplicaven un impost (com no!) sobre les vendes realitzades. Cada esclau duia un lletrerot penjat del coll, el titulus, descrivint el seu carĂ cter, l’edat, la procedĂšncia, si tenia malalties crĂČniques o tendĂšncies al robatori, al suĂŻcidi o a fugir. Aquest titulus era la «garantia» pel comprador: si l’esclau tenia defectes no descrits al titulus podia reclamar al venedor dins els sis mesos, i aquest havia de reemborsar el pagament. Una altra forma de venda sense titulus i sense garantia consistia que el venedor posava un barret pilleus a l’esclau en declaraciĂł que no assumia cap responsabilitat. I per esclaus amb valor extraordinari, com els/les de gran bellesa, s’organitzaven vendes privades a compradors escollits.

L’Ășnic que tenien tots els esclaus en comĂș, com diu la professora Beard, era ser una propietat humana en mans d’algĂș altre. A part aixĂČ, eren diferents entre ells com ho sĂłn els ciutadans lliures: uns eren esclaus des que varen ser derrotats en alguna de les mĂșltiples guerres guanyades pels romans; altres havien estat segrestats per tractants de persones; altres, com dĂšiem en un article anterior, rescatats de les escombraries on els llençaren pares que no els volien; o ja nascuts esclaus fills de dones esclaves, la criança domĂšstica que va arribar a ser un dels mitjans principals de provisiĂł d’esclaus a mesura que les guerres començaren a disminuir. Els resultats econĂČmics de l’esclavatge varen ser nefastos, com a l’AmĂšrica Sudista enfrontada a la del Nord industrial i lliure, perĂČ tambĂ© moralment destructiva, ja que va provocar la desapariciĂł de les virtuts que varen fer gran a Roma: la senzillesa, la frugalitat o la temprança.

L’actitud dels romans envers els esclaus era diversa: sadisme i menyspreu podien anar emparellades amb el temor i l’ansietat que els produĂŻa la dependĂšncia que en tenien i la vulnerabilitat que suposava tenir-los dins la casa, doncs com deia una dita romana, «tots els esclaus sĂłn enemics». Una anĂšcdota que hi fa referĂšncia: al regnat de NerĂł a algĂș se li va acudir que tots els esclaus duguessin uniforme, perĂČ es va descartar perquĂš en veure quants eren en realitat, podrien tenir pensaments agressius. Es produĂŻen moltes manumissions (en dret romĂ , ‘alliberar un esclau’), perĂČ sobretot per raons de tipus prĂ ctic o egoista, doncs alliberar un esclau que s’havia fet gran era mĂ©s econĂČmic que alimentar-lo.

L’estatus legal dels esclaus es resumeix en el fet que la dominica potestas del seu amo era absolut: l’amo podia posar l’esclau a treballar en qualsevol feina per degradant que fos, castigar-lo fins a la mort o abandonar-lo quan ja no li fos Ăștil. Els esclaus eren coses a ulls de la llei, com els cavalls o els bous. Legalment no podien tenir propietats, ni signar contractes, en judici nomĂ©s podien testificar sota tortura i no podien casar-se. Si s’ajuntaven entre ells, era un contubernia. A l’ùpoca imperial es varen aprovar algunes lleis que els beneficiaven, prohibint vendre’ls per convertir-los en lluitadors contra feres salvatges al circ; l’amo no podia matar-lo per ser massa vell o malalt per treballar i finalment es va prohibir matar els esclaus sense procĂ©s legal previ.

No queda espai per exposar el peculi, una autoritzaciĂł de l’amo perquĂš l’esclau poguĂ©s administrar propietats que li assignĂ©s el pater familias, que no era un dret legal, perĂČ sĂ­ referendat pel costum i l’opiniĂł pĂșblica.

I en un proper article veurem quins eren els cĂ stigs que s’imposaven i les rebel·lions d’esclaus que es varen produir a Roma.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li