Propietat humana a Roma

0
816

El dret romà admetia la propietat d’éssers humans i ho regulava detalladament. Mary Beard parla de «propietat humana», i donat que manllevo una part de les seves explicacions, conservo aquest qualificatiu pel que avui en diem esclaus. Una altra font de l’article d’avui és Harold W. Johnston.

A Roma, tenir esclaus era la norma. Si bé inicialment els esclaus s’utilitzaven a les granges en la primera Roma de ciutadans grangers convertits en soldats quan Roma ho requeria, posteriorment quasi tots els treballs manuals i les activitats comercials o professions lliberals varen passar a mans d’esclaus i lliberts. Com més estatus social, més esclaus, amb més capacitats, per fer tota mena de treballs a la casa, la granja, la indústria o inclús per professions liberals. A mitjans del segle I a. C. es calcula que constituïen el 20% de la població total, entre un milió i mig i dos milions. Una idea del creixement extraordinari que varen tenir ens la dona el nombre d’esclaus venuts pels generals romans després de les guerres púniques i altres enfrontaments: Escipió Emilià va vendre uns 60.000 cartaginesos; Mario uns 140.000 cimbris; Emili Paulo uns 150.000 grecs; i Pompeu i Cèsar, entre tots dos, més d’un milió d’asiàtics i gals. Penseu en la dificultat d’organitzar i trobar compradors per esclaus que eren soldats i devien ser forts i entrenats i per tant complicats i difícils de governar. I d’altra banda, molts d’ells preferien el suïcidi abans de ser esclaus la resta de la seva vida. En el punt àlgid del poder de Roma, arribaven esclaus de tot l’Imperi: negres des d’Egipte, corredors de Numídica, gramàtics d’Alexandria, els millors servents domèstics de Cirene, escrivents, comptables, i mestres de Grècia, pastors d’Epir o Il·líria, o els resistents treballadors de Capadòcia.

La venda dels esclaus estava regulada i sempre s’havia de fer dirigida per un questor, una magistratura electa que supervisava el tresor i les finances de l’estat, l’exèrcit i els funcionaris. Els compradors eren tractants d’esclaus al major, anomenats mangones, que oferien després els esclaus adquirits en subhastes públiques supervisades pels funcionaris, que aplicaven un impost (com no!) sobre les vendes realitzades. Cada esclau duia un lletrerot penjat del coll, el titulus, descrivint el seu caràcter, l’edat, la procedència, si tenia malalties cròniques o tendències al robatori, al suïcidi o a fugir. Aquest titulus era la «garantia» pel comprador: si l’esclau tenia defectes no descrits al titulus podia reclamar al venedor dins els sis mesos, i aquest havia de reemborsar el pagament. Una altra forma de venda sense titulus i sense garantia consistia que el venedor posava un barret pilleus a l’esclau en declaració que no assumia cap responsabilitat. I per esclaus amb valor extraordinari, com els/les de gran bellesa, s’organitzaven vendes privades a compradors escollits.

L’únic que tenien tots els esclaus en comú, com diu la professora Beard, era ser una propietat humana en mans d’algú altre. A part això, eren diferents entre ells com ho són els ciutadans lliures: uns eren esclaus des que varen ser derrotats en alguna de les múltiples guerres guanyades pels romans; altres havien estat segrestats per tractants de persones; altres, com dèiem en un article anterior, rescatats de les escombraries on els llençaren pares que no els volien; o ja nascuts esclaus fills de dones esclaves, la criança domèstica que va arribar a ser un dels mitjans principals de provisió d’esclaus a mesura que les guerres començaren a disminuir. Els resultats econòmics de l’esclavatge varen ser nefastos, com a l’Amèrica Sudista enfrontada a la del Nord industrial i lliure, però també moralment destructiva, ja que va provocar la desaparició de les virtuts que varen fer gran a Roma: la senzillesa, la frugalitat o la temprança.

L’actitud dels romans envers els esclaus era diversa: sadisme i menyspreu podien anar emparellades amb el temor i l’ansietat que els produïa la dependència que en tenien i la vulnerabilitat que suposava tenir-los dins la casa, doncs com deia una dita romana, «tots els esclaus són enemics». Una anècdota que hi fa referència: al regnat de Neró a algú se li va acudir que tots els esclaus duguessin uniforme, però es va descartar perquè en veure quants eren en realitat, podrien tenir pensaments agressius. Es produïen moltes manumissions (en dret romà, ‘alliberar un esclau’), però sobretot per raons de tipus pràctic o egoista, doncs alliberar un esclau que s’havia fet gran era més econòmic que alimentar-lo.

L’estatus legal dels esclaus es resumeix en el fet que la dominica potestas del seu amo era absolut: l’amo podia posar l’esclau a treballar en qualsevol feina per degradant que fos, castigar-lo fins a la mort o abandonar-lo quan ja no li fos útil. Els esclaus eren coses a ulls de la llei, com els cavalls o els bous. Legalment no podien tenir propietats, ni signar contractes, en judici només podien testificar sota tortura i no podien casar-se. Si s’ajuntaven entre ells, era un contubernia. A l’època imperial es varen aprovar algunes lleis que els beneficiaven, prohibint vendre’ls per convertir-los en lluitadors contra feres salvatges al circ; l’amo no podia matar-lo per ser massa vell o malalt per treballar i finalment es va prohibir matar els esclaus sense procés legal previ.

No queda espai per exposar el peculi, una autorització de l’amo perquè l’esclau pogués administrar propietats que li assignés el pater familias, que no era un dret legal, però sí referendat pel costum i l’opinió pública.

I en un proper article veurem quins eren els càstigs que s’imposaven i les rebel·lions d’esclaus que es varen produir a Roma.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li