Propietat humana a Roma II: rebel·lions d’esclaus

0
912

Prenc com a fonts i transcric parts dels texts de Harold W. Johnston i de S. I. Kovaliov. Dèiem a l’article anterior que el peculi era una autorització de l’amo perquè l’esclau pogués administrar propietats que li assignés el pater familias: no era un dret legal, però sí referendat pel costum i l’opinió pública. L’esclau, amb autorització, podia anar fent-se amb un petit patrimoni, però depenia totalment de la generositat de l’amo i de la seva posició dins la família. Existien casos en què l’esclau era coneixedor d’oficis, comerç o altres habilitats i si tenia un amo intel·ligent que li permetia desenvolupar aquestes habilitats, podia reservar una part dels beneficis per a ell. Inclús es donaven casos en què l’amo li proporcionava el capital per començar el negoci, amb la finalitat de quedar-se una bona part del benefici. El peculium donava a l’esclau alguna possibilitat de comprar la seva pròpia llibertat, si bé el preu d’aquesta llibertat anava en relació directa amb la vàlua de l’esclau, perquè fos fort i treballador, o per tenir habilitats o professió productiva. Si era un esclau especialment valuós i car, podia utilitzar el peculium per comprar altres esclaus més barats per fer-los treballar i produir. Els esclaus d’esclaus es deien vicarius i legalment eren propietat de l’amo del primer esclau. Els estalvis dels esclaus no els podien transmetre, un esclau no podia tenir hereus ni disposar lliurement del peculium; si l’esclau moria, tot passava a l’amo. Podem entendre que comprar la llibertat era dur i lent.

Els càstigs que rebien per mala conducta depenien de la gravetat dels fets, anaven des d’un cop de vara fins a un fueteig amb l’scutica, o pitjor, amb el flagellum, que duia peces de ferro enganxades; o canvis de lloc de feina a altres molt més dures, per exemple un esclau de família massa rebel podia ser enviat al camp, a treballs forçats a pedreres amb cadenes dia i nit o a fer girar la roda del molí. L’intent d’assassinat de l’amo mereixia la pena més dolorosa i odiada pels esclaus, la mort per crucifixió.

Una altra via per aconseguir la llibertat era fugir. Però no era fàcil i sí molt arriscat. A Grècia o zones exteriors de Roma un esclau podia fugir i trobar refugi en algun estat veí, però a la península on radica Roma no hi havia aquesta possibilitat. Els que fugien quedaven fora de la llei, sabent que hi havia grups organitzats de caçadors d’esclaus i recompenses que els perseguirien sense descans, rere ells, i només podien esperar tortura i potser mort si els enganxaven. En molts casos preferien el suïcidi, ja que molts eren homes i dones nascuts lliures i de bona posició als seus països, o soldats capturats amb les armes a la mà en batalla. El fugitiu era retornat encadenat i sabia que seria fuetejat i marcat al front amb una F de fugitivus, i hauria de dur un collar metàl·lic, com un que es conserva a Roma, en què hi diu: FUGI. TENE ME. CUM REVOCAVERIS ME D. M. ZONINO, ACCIPIS SOLIDUM» (‘He fugit. Agafa’m. Quan em retornis al meu amo Marco Zonino, rebràs una moneda d’or’).

Tenint en compte aquestes situacions, no és estrany que els esclaus optessin en molts casos per la rebel·lió. En diferents anys i llocs de Roma es van revoltar els esclaus. El 199 aC, a prop de la mateixa ciutat de Roma, un gran complot de cartaginesos va fracassar per la traïció de dos esclaus. Dos anys més tard, un gran motí a Etrúria va ser sufocat per les armes. A Sicília hi va haver entre el 136 i el 132 aC una gran revolta liderada per Euno, un siri d’Apamea. Allà a Sicília s’havia transgredit una norma esclavista fonamental, no reunir massa esclaus de la mateixa tribu, en aquest cas Síria. Aquesta rebel·lió va ser preparada curosament per Euno, esclau domèstic que tenia molta influència sobre els seus companys per la capacitat d’interpretar els somnis i preveure el futur. L’inici de la rebel·lió es produí pels esclaus de Damòfil, qui amb la seva dona Megàlida es distingien per la seva crueltat inclús entre els esclavistes sicilians. Tots dos van ser morts, Magàlida per les seves serventes, a qui va ser entregada per venjança. Però Euno va fer respectar els armers, els petits propietaris i inclús als esclavistes de tracte humà. Ell va ser elegit rei amb el nom d’Antioc i va elegir un consell amb els més intel·ligents i preparats, com el grec Aqueo, que en tres dies va organitzar una unitat armada de més de 6.000 homes. A l’altre punt de Sicília, Agrigent, un antic pirata Cilici dit Cleon, va reunir 5.000 homes més i es va posar a les ordres d’Euno. Els esclaus rebels van arribar a ser 200.000 i van formar a Sicília un estat d’esclaus fins i tot amb moneda pròpia, van derrotar diversos cònsols i les seves legions, fins que Roma va poder enviar les legions molt veteranes i aguerrides que acabaven de derrotar la ciutat de Numància a Hispània. Els esclaus es van defensar amb tenacitat i valor, van arribar al canibalisme en els setges a què es van veure sotmesos, però el Cònsol Publi Rupili els va derrotar totalment i va conquerir totes les ciutats i territoris sicilians ocupats, i els va retornar a Roma…

A la propera píndola tractarem del més famós dels esclaus rebels: Espartaco!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li