Programes

0
1029

Independentment que, benvolguts lectors, això de la política sigui, estrafent Santa Teresa de Avila (sí, aquella monja que ara l’Institut Nova Història mitjançant el gran investigador Cucurull –no se li escau cap més altre nom -, ha volgut transformar en abadessa del monestir de Pedralbes); que la política sigui, deia, una espècie de “vivir sin vivir en sí”, vull dir que esdevingui una situació de campanya permanent, un estat de bel·ligerància sense solució de continuïtat, la veritat és que sempre hi ha un moment o unes accions que semblarien donar el tret de sortida per a preparar la programada i prevista (perquè no crec que ni amb la catindependència que, com Godot, avui no vindrà però demà sí es puguin produir variacions) contesa electoral del 2019.

És això el que sembla haver decidit l’actual Majoress figuerenca amb les seves declaracions radiofòniques de fa pocs dies: “A dia d’avui sí, vull tornar-me a presentar el 2019”, no se sap si tot esperant que es faci realitat el que diu aquell refrany castellà que “A quien madruga Dios le ayuda” , i davant una certa sorpresa de l’oposició que, pel moment, es limita respondre, potser per guanyar temps, amb aquell altre dit que adverteix que “No por mucho madrugar amanece más temprano”.

Sigui com sigui, la veritat és que, encara que ens trobem a dos anys vista de la formació d’un nou equip de govern municipal, resultat normalment indirecte del que hagin decidit els ciutadans, perquè si no hi ha majoria prèvia són els partits els qui fan i desfan les coalicions governatives, seria interessant que els partits figuerencs que gaudeixen d’una certa estabilitat que els permet albirar que s’oferiran per dirigir l’administració municipal durant un nou període de quatre anys, comencessin la recerca de les dades, situacions i circumstàncies ciutadanes que els permeti elaborar un programa sensat per pensat; acurat per estudiat; realista per allunyat de qualsevol tipus de demagògia propagandística de campanya. Seria hora que el ciutadà no tingués la percepció aquella que tantes vegades l’envaeix a l’hora de votar: Diguem què em promets per saber què no faràs, perquè no necessitem pont si no tenim riu.
No crec que una consideració d’aquestes característiques hagi d’anar guardar-se en sac foradat sinó el contrari, els thinks tanks dels partits haurien d’anar perfilant quin és el model de ciutat que pretenen dissenyar i gosaran oferir-nos, i quines són les propostes de solució als problemes, molts d’ells enquistats, que estem patint.

A mi no m’agraden les assemblees, ni els referèndums; ni les consultes més enllà de les conteses electorals: crec que l’elecció dota els polítics de potestat de prendre les decisions més adients a la vida pública d’acord amb els plans d’actuació que van voler oferir als ciutadans i, en allò no previst, és la seva experiència i sentit comú el que l’ha d’ajudar a prendre la decisió més adequada. Però això no vol dir que em negui aportar el meu granet de sorra i així exposaré tres, només tres, dels desafiaments que té pendents d’enfrontar, “Caixa o Faixa” deia el general Prim, la ciutat.

Començaré pel castell de San Fernando, la fortalesa a la qual li hauríem d’evitar que després d’haver estar considerada com una “Bella inútil” des del punt de vista militar, el pas del temps la faci repetir aquesta condició però ara civilment parlant. Figueres hauria de cercar un acord que respectés la seva naturalesa amb els usos civils, en lloc de voler desnaturalitzar-la del seu caràcter militar amb un absurd castell per la pau.

Segueixo amb la plaça de braus, un edifici “protegit” però al qual, des de l’any de la seva adquisició municipal, el 1989, no se l’ha sabut donar cap utilitat i ha anat degradant-se progressivament.

I acabo amb la Sala Edison. Què vol fer determinada Figueres, que s’emplena la boca de no se sap quin tipus de progressisme indefinit? No ens enganyem, el museu del cinema és aigua passada i potser a hores d’ara Girona renunciaria a la seva titularitat vist els costos i el rendiment cultural que procura a la ciutat. Quina és l’avantatja de seguir bloquejant el desenvolupament urbanístic d’una zona tan cèntrica com és el carrer Sant Pau?

(No he inclòs el Museu del Circ perquè he volgut referir-me a aquells que porten anys sense solució, però també, com d’altres mereixen una resposta clara).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li