‘Primum vivere, deinde philosophari’

0
1101

Estic escrivint aquest article a Barcelona, a la Setmana del llibre en català que a partir de la pandèmia ha traslladat la seva ubicació de la populosa i turística Plaça de la Catedral, al que podríem dir «fora muralles», al Moll de la Fusta. La nostra parada, a primera línia de mar, obre al moll on hi ha atracats desenes de velers de dos i tres pals i iots bastant grans, dos d’ells excepcionals, on hi cabríem àmpliament tots els habitants de Llampaies, amb les nostres gallines, oques i demés aviram, a més dels tractors , furgonetes i cotxes, en cadascun d’ells.

Dins d’aquest escenari homèric, la brisa del mar alleugereix la xafogor de la ciutat, però malgrat l’elevat grau de romanticisme que te la professió d’editor en català, l’objectiu de la nostra presència en el Moll de la Fusta és la de vendre llibres i, desplaçar-se fins aquí requereix un esforç de voluntat dels possibles compradors, que tant sols les minories més militants, que coincideixen amb amics i parents dels autors, s’atreveixen a fer, sobretot els dies feiners.

Vista aquesta circumstància, l’Associació d’Editors en Llegua Catalana, amb seu a Barcelona i d’on són la major part dels seus membres, ha cregut convenient deslliurar-nos als paradistes de la feixuga càrrega de la presencia matutina els dies feiners. Circumstància aplaudida per bona part dels participants, curiosament els que tenen la seva seu a Barcelona i voltants, i no tant pels que venim de fora i hem de pagar la fonda tant si obrim la parada com si no. Però així és la democràcia i per tant, «ajo i agua», que diuen els castissos (Ajoderse i aguantarse).

Però no tot ha de ser una critica dels neorurals, de mena envejosos, cap als capitalins. La vacança laboral matinera m’ha permès anar fins al Palau Robert, a l’encreuament del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, a visitar les dues exposicions actuals: El Tricicle i Underground.

A la planta baixa hi ha la revisió antològica dels quaranta anys dalt dels escenaris del Tricicle. Dic antològica en el doble sentit, doncs presenta una visió detallada de tota la seva carrera i també formalment és una exposició molt interessant. Pels que tenim una certa edat, és una evocació humorística-sentimental de bona part de la nostra vida. Una de les coses que més m’ha agradat és la dolça venjança dels tricicles cap a l’enfant terrible de la crítica teatral dels anys setanta, l’avui venerable Joan de Sagarra, que va destrossar literalment el seu primer espectacle sense compassió, recomanant-los que es dediquessin a un altra cosa que no fos el teatre. La imatge de la seva crítica, fotocopiada, augmentada i degudament subratllada en els paràgrafs més sagnants, és la demostració palpable que la venjança és un plat que es menja fred i que, com a profeta, va resultar un desastre.

DANI TORRENT

L’exposició del pis de dalt titulada Underground, comissariada per Pepe Ribas, el fundador de la revista Ajoblanco, és la que m’ha tocat més profundament el voraviu. M’ha transportat als anys de la facultat, les carreres davant dels grisos, les reunions clandestines, el creixement de la ideologia anarquista que va culminar en les Jornades Llibertàries del Parc Güell l’any 1977 i que va acabar tràgicament amb l’atemptat gestat des del poder a través d’un infiltrat, Joaquín Gambin, contra la Sala de festes Scala, al Passeig de Sant Joan, molt a prop de casa dels meus pares.

L’exposició comença, en el 1970, amb en Franco viu i manant, quan en Pau Riba va treure el disc Dioptria, reconegut cinquanta anys després com el millor disc de rock català. Aprofitant que és la setmana del llibre en català, us recomano que llegiu·Pau Riba en 20 cançons d’en Ramon Moreno, publicat per Cal·lígraf, on podreu saber per boca del propi Pau com es va gestar aquest disc, els seu problemes, la seva fugida a Formentera i l’altre gran esdeveniment de l’època, el Festival de Canet Rock, on l’autoritat va prohibir el cartell fet pel mateix Pau, per considerar blasfema la imatge que havia posat de la verge Maria.

Tornant a la exposició, aquesta recull bona part de la efervescència de la cultura marginal (underground) de la dècada dels setanta en música: Om, Música Dispersa, Jordi Batista, la Orquesta Mirasol, Blay Tritono i d’altres, còmics: El Rollo enmascarado, El Víbora, etc; revistes: Ajoblanco, Alfalfa; locals com Celeste, Llantiol, Saló Diana; debats, accions artístiques, etc. Tot un món cultural bullint alhora a Barcelona.

Quan he sortit i anava baixant pel Passeig de Gràcia, m’he adonat que no he vist cap foto ni cap cartell de la Cúpula Venus, un cabaret literari que va obrir la Companyia Roba Estesa per aquells anys i que dirigia una amiga meva, la Núria Massot, pel que van passar el bo i millor del cabaret literari, trencador i crític de l’època: Christa Leem, la primera stripteuse intel·lectual, el Gran Pawlosky amb l’Orquestra de senyoretes, en Pepe Rubianes, Els Colombaioni, els pallassos d’en Fellini, Loles León, Pep Bou, Oriol Tranvia i d’altres que no recordo i, per suposat, els espectacles propis de Roba Estesa.

Era una sala teatral especial: l’escenari estava ubicat sota la cúpula de l’edifici on tenia la seu el Club de Billares Monforte, que ocupava les plantes baixes, una sala de billar al final de la Rambla que hagués fet les delícies d’en Raymond Chandler. El teatre, al darrer pis, tenia un aforament amb el que era impossible guanyar diners, ja que la sala era tan petita que tan sols quan exhauria les localitats cobria despeses.

La seva absència potser m’ha passat per alt, encara que també cap la possibilitat que la causa fos que eren més psuqueros que anarcos. Hi ha tanta informació exposada que haig de tornar a visitar-la per arribar a copsar tot el seu contingut i recomano vivament la seva visita.

El meu passeig matinal per Barcelona ha acabat menjant un entrepà de llom amb formatge i pa amb tomata en un bar de nom català regentat per un xinès. Desprès, baixant per Via Laietana, la xafogor ha fet que la cervesa s’anés reflectint en les taques de suor que partint de les aixelles s’escampaven pel pit i l’esquena. He arribat al Moll i, puntual, a quarts de cinc obria la parada sota una calor africana.

Potser influït pels records de l’exposició i la calor, l’inconscient m’ha portat a agafar del mostrador Operació Shangó. La travessa del desert situat també a l’any 1970, que acabo de publicar, i obro a l’atzar «El sol no ha aixecat encara un parell de pams de terra i ja crema. Complint amb l’horari previst, a les 9 del matí, quan l’aigua dels radiadors començava a bullir, entràvem a Reganne, un poble gran, a prop del qual hi ha les restes de les instal·lacions nuclears franceses on, tot just fa dotze anys, van fer proves amb bombes tres vegades més potents que les que els americans van llençar a Hiroshima…»

Tanco el llibre i tinc la sensació que els de la meva generació estem fent un esforç per deixar documentat en exposicions, documentals i llibres, la nostra historia personal i col·lectiva. Els que ara tenen entre vint i trenta anys no tenen temps per entretenir-se en aquestes coses, el temps el necessiten per viure la seva vida. Segurament, no serà fins d’aquí cinquanta anys que es plantejaran si val la pena o no deixar el seu testimoni, complint com nosaltres vam fer el vell aforisme atribuït a Hobbes de «Primer viure, desprès filosofar».

Al port, la mica de marinada que s’ha aixecat apaivaga la calor. De tota manera, sembla que aquesta encara espanta els possibles compradors, doncs demoren la seva presència fins quarts de set, en què lentament comencen a arribar els primers grupets. Deixo d’escriure i em poso a provar de vendre llibres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li