Primera guerra macedònica

0
948

Roma estava lluitant a mort amb Cartago durant les guerres Púniques, Anníbal havia creuat els Alps i derrotat Roma contundentment fins a tres vegades. Entretant, els hereus d’Alexandre el Gran, les monarquies hel·lenístiques, varen intentar aprofitar el moment. Tres grans regnes es disputaven la supremacia a l’Orient, la Macedònia de Filip V, Síria amb Antíoc III i Egipte amb Ptolemeu IV i a més, un seguit de regnes menors, Pèrgam, Armènia, Ponto, Bitínia. I també a la Grècia continental de les ciutats-estat, entre les que destacaven Atenes i Esparta.

En quan a Filip V de Macedònia, fill de Demetri, d’intel·ligència brillant, educat en oratòria i altres arts, cruel segons diuen els que varen escriure sobre ell, com Plutarc, que en la seva obra Vida d’Arat explica que Arat era amic del pare de Filip, i va ser el seu tutor. Però Filip, el seu protegit, el va trair, doncs, acollit a casa seva, va seduir la dona del seu fill i es va allitar amb ella diversos cops, cometent així dos greus pecats: adulteri i manca de respecte per l’hospitalitat. Com que Arat li va retreure la seva actitud, Filip el va fer enverinar, o almenys això és el que diu Plutarc, que com a romà, dona la versió que convenia a Roma, fent aparèixer Filip com un monstre que calia derrocar. La Primera Guerra Macedònica va tenir lloc entre 215 i 205 a. de C. amb l’intent de Filip de Macedònia, que tenia clar com actuava Roma en els territoris en els que posava peu, de fer-los fora de Grècia. Coneixedor de la brutal derrota de Roma a Cannae davant Anníbal, Filip va enviar una ambaixada encapçalada per Xenòfanes d’Atenes per negociar una aliança amb Cartago. Signat el tractat i durant la tornada cap a Grècia de l’ambaixada, en la que hi havia alguns oficials cartaginesos, varen ser capturats per una esquadra romana, que no creien que anaven a Roma, com els hi deia Xenòfanes, i registraren les naus, trobant la còpia del tractat i una carta d’Anníbal adreçada a Filip. Una altra ambaixada enviada per Filip va aconseguir anar, signar el tractat de nou i tornar sense entrebancs. El tractat recollia la promesa de mútua protecció entre Filip, Macedònia i els seus aliats d’una banda, i Anníbal, Cartago i els seus aliats d’Itàlia i la Gàl·lia de l’altra, declarant que els enemics de cada un ho eren de tots. Anníbal es comprometia a no signar la pau amb Roma fins que aquesta no entregués certes ciutats de la costa d’Il·líria a Macedònia i que atacaria Roma si aquesta ho feia amb Macedònia. Per a Anníbal era una forma de pressionar Roma amb l’amenaça d’un nou front a Grècia; per a Filip era un mitjà d’aconseguir els seus objectius territorials. I Roma temia realment una invasió del seu territori des de Macedònia, pel que va enviar a Bríndisi a un pretor, Marc Valeri Leví, amb l’objectiu de protegir la província, però també per atacar Macedònia si es donava la oportunitat. Filip havia fet construir una flota de 120 «lemboi»: galeres lleugeres i molt maniobrables a l’estil de les que posseïen els pirates il·liris, amb una única filera de remers i que podien transportar fins a cinquanta infants. Amb els «lemboi», Filip va atacar Apol·lònia i a continuació Oricum. Però Marc Valeri Leví, amb la seva legió embarcada també, va atacar la guarnició macedònica d’Oricum i va aconseguir alliberar el setge d’Apol·lònia. Després d’aquests incidents es va estabilitzar la situació i tant Filip com Roma varen mantenir una actitud defensiva. L’any 211 a. de C. la Lliga Etòlia i Roma varen signar un tractat, alguns termes del qual es conserven en una inscripció a Acarnània: els etolis començarien atacant Filip V, recolzats per una flota de com a mínim 25 quinquerrems romanes; el botí que s’aconseguís es repartiria de la següent manera: les ciutats i fortificacions per la Lliga Etòlia, els béns mobles per Roma; i no pactarien per separat amb Filip. Era un tractat «a la grega», pactista, i no «a la romana», molt més agressiu en els seus objectius de sotmetre el contrincant.

La menor importància que Roma donava a la guerra a Grècia, donat que tenien a Anníbal a Itàlia, la tenim en què el Senat no va ratificar el tractat amb la Lliga Etòlia fins el 209 a. de C. Entretant, vist que la Lliga Etòlia i Roma havien aconseguit algunes victòries, s’hi uniren Elis, Esparta i finalment el rei Atalo de Pèrgam. De l’altra banda, la Lliga Aquea es va unir a Filip de Macedònia. Macedònia disposava d’un exèrcit d’uns vint mil soldats professionals, el nucli del qual el formava la magníficament preparada infanteria de falanges armada amb piques o sarisses. I una força de cavalleria, menor en proporció a la d’Alexandre el Gran, però que va tenir un paper important en les batalles, durant les quals el mateix Filip la dirigia, llança en mà, escapant en vàries ocasions per molt poc de la mort o d’esdevenir presoner. En les batalles terrestres, Filip va demostrar tenir gran vàlua i va sortir victoriós en molts enfrontaments que li varen donar preponderància, sobretot quan Roma va retirar una part de les forces que tenia destinades a Grècia. El 207 a. de C. Filip va encapçalar un gran atac contra el territori de la Lliga Etòlia i l’any 206, l’exèrcit de la Lliga Aquea, aliada de Macedònia, comandat pel genial soldat i polític Filopemen, va destrossar i infligir una contundent derrota a l’exèrcit Espartà a Mantinea, fet que provocà que la Lliga Etòlia demanés la pau a Filip. Però això no va significar la fi de la guerra, doncs la derrota dels seus aliats a Grècia no va suposar que Roma abandonés, ans al contrari, va incrementar el volum de les seves forces, i l’any 205 hi varen arribar onze mil soldats i trenta cinc quinquerrems sota el comandament de Publi Semproni Tudità. Després de diversos enfrontaments en què l’exèrcit romà va evitar la batalla a camp obert, ambdues parts varen constatar que no tenien prou forces per imposar-se definitivament. Roma no podia comptar amb els seus aliats derrotats, però Filip tampoc es podia imposar absolutament. Gràcies a diverses ambaixades de l’Èpir, es va negociar una pau, el tractat de Pau de Foiniké, segons el qual Filip tornava algunes de les ciutats que havia conquerit, però en retenia moltes altres. Amb aquest tractat també dit de Fenice, acabava la Primera Guerra Macedònica. A Roma produïa una gran insatisfacció no haver derrotat a Filip de Macedònia, que els havia atacat durant la seva pitjor crisi, amb Anníbal a sòl Italià. Era una situació temporal en la que Roma havia aconseguit, a un mínim cost, evitar el perill que suposava l’aliança d’Anníbal i Filip V. I més aviat que tard, Roma tornaria a atacar. Prova de que ho tenien ja decidit fou que en el tractat de Fenice Roma va incloure una clàusula molt perillosa per a Filip i per a la mateixa Grècia, doncs convertia en «amics de Roma» a Il·líria, Èlide, Mesènia i a la mateixa Esparta. Una falca inserida a Grècia, doncs en el moment en què qualsevol d’aquests pobles es veiés amenaçat per Macedònia i demanés l’ajut de Roma, aquesta enviaria les legions sense cap recança i sense intenció d’abandonar ja mai més els territoris que fossin «alliberats».

L’any 202, un cop derrotat Anníbal i passat el perill a la península d’Itàlia, Roma tornà els ulls cap a Grècia, amb tota la seva potència. Però per qüestions diplomàtiques, els calia trobar un «casus belli», doncs estava vigent el tractat de Fenice, abans de començar la Segona Guerra Macedònica…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li