Prendre partit

“La política o la fas o te la fan”, de Joan Fuster, ha estat utilitzat per diverses formacions, tant de dretes com d’esquerres, per reclamar la implicació de la política i fomentar la participació dels ciutadans en la vida política; aquest fet al meu entendre demostra la importància d’aquesta frase. Sóc del parer que la societat civil ha/hem de tenir un paper actiu a la política i no ens hem de limitar a anar a votar cada cop que se celebrin uns comicis.

Si ens parem a pensar i a no mirar-nos el melic sĂłn moltes les problemĂ tiques de la societat que ens afecten de manera especĂ­fica. I ho sĂłn a tots els terrenys, començant per l’àmbit local per acabar als drets fonamentals. És a dir, i per posar un exemple: per una banda tothom parla de les dificultats d’accedir a un habitatge digne, element que en el cas de jovent hi hem d’afegir les dificultats de trobar una feina estable a la nostra comarca relacionada amb la inestabilitat laboral, perĂČ a la vegada els drets bĂ sics com la llibertat d’expressiĂł o el fet de poder votar tambĂ© han estat violats de manera flagrant per un estat repressor. És per aixĂČ que la dimensiĂł de les problemĂ tiques individuals i socials per desenvolupar el seu propi projecte de vida s’han accentuat notablement en els darrers anys i som nosaltres mateixos que hem de prendre partit i protagonitzar i fomentar les solucions, sigui des dels ajuntaments i els altres organismes pĂșblics aixĂ­ com des de les entitats i organitzacions de diferent naturalesa.

L’objectiu principal Ă©s assentar les bases de la polĂ­tica d’acciĂł per afavorir l’emancipaciĂł de la societat. La precarietat en el treball, en l’educaciĂł i en l’accĂ©s a l’habitatge sĂłn tres problemĂ tiques que es retroalimenten a l’hora d’impedir la capacitat d’establir una societat mĂ©s justa. Si amb una bona formaciĂł Ă©s difĂ­cil aconseguir una feina no precaritzada, sense aquesta Ă©s prĂ cticament impossible accedir a un habitatge digne. Aquesta situaciĂł precĂ ria s’accentua amb problemĂ tiques com l’accĂ©s a la cultura, la manca de polĂ­tiques de salut prĂČpies o la mobilitat. I dins la societat, no podem oblidar que hi ha sectors que pateixen un segon factor de discriminaciĂł, com pot ser el gĂšnere o l’origen. D’aquesta manera, la societat dificulta l’existĂšncia fins i tot d’aquells sectors mĂ©s implicats i participatius, ja que el sistema generalment no ha generat respostes a les seves problemĂ tiques.

Davant aquesta situaciĂł, quin paper hem d’interpretar nosaltres? Jugadors o simples espectadors? Sens dubte jugadors i cal que sortim a jugar, hem de prendre una decisiĂł, cal prendre partit i actuar. Volem jugar i propiciar debats qualitatius que ens permetin avançar? O, en canvi, adoptarem una posiciĂł passiva? Sovint, ens omplim la boca demanant que necessitem un nou estat per aconseguir una autĂšntica regeneraciĂł polĂ­tica. “La polĂ­tica o la fas o te la fan”, va dir Joan Fuster. Per tant, segur que tothom pot participar, d’una manera o una altra, en la vida polĂ­tica i social del seu barri, ciutat, poble. No obrir boca, no badar boca, emmudir, no obrir els llavis, no dir piu, altrament dissimular, servar silenci, ometre, amagar… i jo em pregunto fins quan? QuĂš cal que ens facin mĂ©s? MĂ©s retallades, menys drets, menys serveis? Vivim en un moment excepcionalment dolent, per una banda per la greu situaciĂł de crisi econĂČmica i social, i per l’altra per la greu retallada de drets nacionals i lingĂŒĂ­stics que ens fa el govern del PP amb la complicitat de Cs i els grans poder fĂ ctics de l’Estat espanyol. I Ă©s en aquest context que, tal com defensava MoisĂšs Broggi, “s’ha de mostrar la indignaciĂł de forma pacĂ­fica. PerĂČ la injustĂ­cia s’ha d’assenyalar. No et pots quedar quiet o callat”. AixĂ­ respon Broggi al seu nĂ©t Carles BrasĂł al llibre Sobre el camĂ­ de la vida a la pregunta de com cal gestionar l’actual indignaciĂł. StĂ©phane Hessel, al llibre Comprometeu-vos!, proporciona als joves mitjans per a l’acciĂł contra les injustĂ­cies, els abusos de poder dels diners i dels polĂ­tics i la manca de respecte pels drets humans. “Resistir _afirma Hessel_ no implica simplement reflexionar o descriure. Cal emprendre una acció”. Gramsci al llibre Odio a los indiferetes ens diu: “la indiferĂšncia Ă©s el pes mort de la HistĂČria. La indiferĂšncia Ă©s apatia, Ă©s parasitisme, Ă©s covardia, no Ă©s vida”. Segons Gramsci, viure significa prendre partit. Carles BrasĂł li pregunta a Broggi: si una persona no es veu representada pels polĂ­tics existents, va encontre el sistema? La resposta del Dr. Broggi Ă©s contundent i clara: “No. La gent s’ha d’expressar lliurement, hi ha d’haver una oposiciĂł. AixĂČ vol dir que s’han d’assenyalar tots els defectes que es detectin. La democrĂ cia no nomĂ©s significa anar a votar cada quatre anys”. Per aquell lector passiu, que no s’atreveix a prendre partit i actuar, li recomano no un llibre, sinĂł tres: Gramsci, Hessel i les sĂ vies paraules del Dr. Broggi. Tots coincideixen: estimats lectors, ja no n’hi ha prou amb indignar-se, comprometeu-vos i actueu! A la vida cal prendre partit.