Prendre partit

0
751

“La política o la fas o te la fan”, de Joan Fuster, ha estat utilitzat per diverses formacions, tant de dretes com d’esquerres, per reclamar la implicació de la política i fomentar la participació dels ciutadans en la vida política; aquest fet al meu entendre demostra la importància d’aquesta frase. Sóc del parer que la societat civil ha/hem de tenir un paper actiu a la política i no ens hem de limitar a anar a votar cada cop que se celebrin uns comicis.

Si ens parem a pensar i a no mirar-nos el melic són moltes les problemàtiques de la societat que ens afecten de manera específica. I ho són a tots els terrenys, començant per l’àmbit local per acabar als drets fonamentals. És a dir, i per posar un exemple: per una banda tothom parla de les dificultats d’accedir a un habitatge digne, element que en el cas de jovent hi hem d’afegir les dificultats de trobar una feina estable a la nostra comarca relacionada amb la inestabilitat laboral, però a la vegada els drets bàsics com la llibertat d’expressió o el fet de poder votar també han estat violats de manera flagrant per un estat repressor. És per això que la dimensió de les problemàtiques individuals i socials per desenvolupar el seu propi projecte de vida s’han accentuat notablement en els darrers anys i som nosaltres mateixos que hem de prendre partit i protagonitzar i fomentar les solucions, sigui des dels ajuntaments i els altres organismes públics així com des de les entitats i organitzacions de diferent naturalesa.

L’objectiu principal és assentar les bases de la política d’acció per afavorir l’emancipació de la societat. La precarietat en el treball, en l’educació i en l’accés a l’habitatge són tres problemàtiques que es retroalimenten a l’hora d’impedir la capacitat d’establir una societat més justa. Si amb una bona formació és difícil aconseguir una feina no precaritzada, sense aquesta és pràcticament impossible accedir a un habitatge digne. Aquesta situació precària s’accentua amb problemàtiques com l’accés a la cultura, la manca de polítiques de salut pròpies o la mobilitat. I dins la societat, no podem oblidar que hi ha sectors que pateixen un segon factor de discriminació, com pot ser el gènere o l’origen. D’aquesta manera, la societat dificulta l’existència fins i tot d’aquells sectors més implicats i participatius, ja que el sistema generalment no ha generat respostes a les seves problemàtiques.

Davant aquesta situació, quin paper hem d’interpretar nosaltres? Jugadors o simples espectadors? Sens dubte jugadors i cal que sortim a jugar, hem de prendre una decisió, cal prendre partit i actuar. Volem jugar i propiciar debats qualitatius que ens permetin avançar? O, en canvi, adoptarem una posició passiva? Sovint, ens omplim la boca demanant que necessitem un nou estat per aconseguir una autèntica regeneració política. “La política o la fas o te la fan”, va dir Joan Fuster. Per tant, segur que tothom pot participar, d’una manera o una altra, en la vida política i social del seu barri, ciutat, poble. No obrir boca, no badar boca, emmudir, no obrir els llavis, no dir piu, altrament dissimular, servar silenci, ometre, amagar… i jo em pregunto fins quan? Què cal que ens facin més? Més retallades, menys drets, menys serveis? Vivim en un moment excepcionalment dolent, per una banda per la greu situació de crisi econòmica i social, i per l’altra per la greu retallada de drets nacionals i lingüístics que ens fa el govern del PP amb la complicitat de Cs i els grans poder fàctics de l’Estat espanyol. I és en aquest context que, tal com defensava Moisès Broggi, “s’ha de mostrar la indignació de forma pacífica. Però la injustícia s’ha d’assenyalar. No et pots quedar quiet o callat”. Així respon Broggi al seu nét Carles Brasó al llibre Sobre el camí de la vida a la pregunta de com cal gestionar l’actual indignació. Stéphane Hessel, al llibre Comprometeu-vos!, proporciona als joves mitjans per a l’acció contra les injustícies, els abusos de poder dels diners i dels polítics i la manca de respecte pels drets humans. “Resistir _afirma Hessel_ no implica simplement reflexionar o descriure. Cal emprendre una acció”. Gramsci al llibre Odio a los indiferetes ens diu: “la indiferència és el pes mort de la Història. La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida”. Segons Gramsci, viure significa prendre partit. Carles Brasó li pregunta a Broggi: si una persona no es veu representada pels polítics existents, va encontre el sistema? La resposta del Dr. Broggi és contundent i clara: “No. La gent s’ha d’expressar lliurement, hi ha d’haver una oposició. Això vol dir que s’han d’assenyalar tots els defectes que es detectin. La democràcia no només significa anar a votar cada quatre anys”. Per aquell lector passiu, que no s’atreveix a prendre partit i actuar, li recomano no un llibre, sinó tres: Gramsci, Hessel i les sàvies paraules del Dr. Broggi. Tots coincideixen: estimats lectors, ja no n’hi ha prou amb indignar-se, comprometeu-vos i actueu! A la vida cal prendre partit.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li