Potser la paraula

0
843

Estàvem ultimant els detalls d’una exposició dedicada a la màquina d’escriure, a l’antiga Fontana d’Or de Girona. Les parets de l’espai expositiu estaven escrites amb frases literàries de diferents autors. Al costat d’una de Gabriel García Márquez s’hi havia d’incloure aquesta altra: “Potser la paraula va inventar la set i l’aigua”. Jo creia que aquesta frase l’havia llegit en un llibre d’un poeta barceloní, però, el sisè sentit, que de vegades ens assisteix, em va dir que fos prudent i comprovés si l’autor de la cita era qui jo em pensava o no, sobretot, si estaria exposada durant dies i era necessari assegurar l’autoria. Vaig anar a casa i vaig rellegir el llibre del poeta. La frase no figurava en cap dels textos. Vaig tornar a llegir i vaig descobrir que els versos m’havien inspirat la frase que volia transcriure. Evidentment no ho vaig fer. La frase no l’he oblidat, s’ha sedimentat en el meu pensament i em serveix per explicar-me la importància que tenen les paraules, siguin per estructurar el pensament, per expressar-nos o per construir el relat de la nostra pròpia història.

Per ventura, algú escriu el relat del que ha de ser la nostra vida en societat. La narració d’una realitat del dia a dia que transcriuen els mitjans de comunicació i que els ciutadans assumim com la història quotidiana d’aquest temps que ens ha tocat viure. D’aquí a uns anys, quan els nostres dies formin un corpus amb el nostre ahir, els historiadors intentaran comprendre aquest temps nostre. És possible que en un futur s’escriguin sobre aquests dies textos que parlin d’un temps de canvis profunds, en els quals es va forjar una revolució tecnològica, científica, social i política. Un temps en què el món va estar exposat a mil perills ocasionats per la insensatesa dels homes. Un temps en què l’home més poderós del planeta s’assemblava a Calígula o a Neró. Un temps en el qual es negaven els perills i les conseqüències del canvi climàtic i la necessitat de canviar les fonts d’energia basades en combustibles fòssils per altres d’alternatives i netes. Un temps d’investigació científica i aplicació tecnològica el somni i la intenció del qual era el progrés humà, però, de vegades, el somni de la raó produeix monstres. Un temps en què era necessària una revolució social que acabés amb la desigualtat, la pobresa, la fam i totes les injustícies que això comporta i que no semblen ser ateses ni solucionades.

Potser, en aquest país, vivim un temps en què la nostra convivència pacífica s’intenta violentar pels qui no entenen que el temps dels estats és passat, per aquells que no entenen que cal crear l’Europa dels pobles, una Europa la identitat del qual és múltiple i, per això, rica i gratificant. Potser aquest temps sigui convuls per una manca total i absoluta d’empatia. I, mentrestant, mentre se somia amb la realitat futura d’aquesta Unió Europea, els estats haurien d’entendre i acceptar la seva pròpia pluralitat. El regne d’Espanya també hauria d’entendre la riquesa de la seva pluralitat i intentar que les diferents maneres de ser i sentir-se ciutadans de l’Estat conformen una identitat que inclou i, per tant, que reforça un sentiment de pertinença, sentiment que no es pot imposar; en cas contrari, el ciutadà se sent oprimit i no s’identifica amb els símbols d’aquest estat, al qual percep com a repressor.

És cert que els qui vam viure la història no som conscients d’aquesta. El nostre dia a dia consisteix en una rutina marcada per la tirania del temps, que tot just ens deixa una escletxa per pensar, per analitzar-lo, per aturar-nos un instant a mirar amb perspectiva la realitat en la qual vivim i prendre consciència del nostre viure, del nostre lloc en el món i de la nostra responsabilitat en la construcció de la nostra societat.

El 2017 ens diu adéu. Ha estat, encara ho és, un any de molts dies històrics; només el pas del temps ens dirà quants d’aquests dies de debò han de passar a les pàgines de la història i quants d’aquests no són més que pura anècdota. Sigui com sigui, per als ciutadans catalans ha estat i és (encara falta el resultat de les eleccions del 21 de desembre) un any en què ens hem qüestionat el nostre present mirant a un futur amb il·lusió, uns amb incertesa, i amb preocupació altres. En aquest any, hem descobert que el relat que construeix el poder busca sempre inocular la por, ja que és aquest sentiment el que els ajuda a mantenir les seves poltrones: por de perdre les nostres pensions, els nostres llocs de treball, les nostres pertinences, por que tenalla i ens impedeix pensar en la manipulació que exerceixen sobre tots nosaltres aquells que s’emboliquen en les seves banderes per amagar les seves corrupcions, els seus abusos de poder, les seves prebendes i el seu aferrament als privilegis que tot poder comporta.

En aquests dies passats, quan Felip VI va pronunciar el discurs per l’assumpte català, va deixar aquell dia de representar una bona part dels ciutadans del regne d’Espanya. És a dir, lluny de complir amb el seu paper de moderador i conciliador, es va erigir en la representació de l’statu quo, del poder sense més. Potser no va pensar en les conseqüències que el seu discurs i la seva expressió no verbal autoritària tindrien per al seu regnat. Recordo aquest discurs amb desil·lusió i, tot i això, mantinc l’esperança que algú pugui llegir aquesta tribuna i li faci arribar al monarca aquesta reflexió. Si la llegeix, espero que l’ajudi a embastar un discurs de Nadal que basteixi ponts d’entesa, que sembri concòrdia, que demani perdó i recuperi el paper moderador i conciliador. Si ho fa, podrà recuperar una mica de la seva malmesa credibilitat, almenys a Catalunya, on gairebé dos milions tres-centes mil persones van sentir l’amenaça de les seves paraules. Amenaces complertes amb l’empresonament dels legítims representants dels ciutadans de Catalunya. Repressió, per part d’unes forces d’ordre l’actuació de les quals va propiciar el desordre de la violència contra un poble pacífic. No ajuda a embastar un discurs de concòrdia una campanya electoral, on uns i altres i es culpen de tot el que ha passat i s’ho retreuen. Però, potser perquè no ajuda el clima tens dels retrets, és el moment que el monarca compleixi amb les funcions del seu càrrec: arbitrar i moderar, buscar la reconciliació i la concòrdia entre les nacions que componen el regne d’Espanya. En cas de no fer-ho, la monarquia haurà d’assumir que el seu paper constitucional ha fracassat. De la llei a la llei, els ciutadans d’aquest país tenim el dret que es respecti la nostra opinió expressada mitjançant el vot, així, el resultat de les eleccions del 21 de desembre ha de ser respectat, sigui quin sigui el resultat. Totes les instàncies de l’Estat haurien d’acatar la voluntat popular, si no, la democràcia quedarà debilitada o serà una democràcia orgànica, com la que defensaven els acòlits de la dictadura franquista. Potser la paraula no nomena el desig de llibertat, fraternitat i igualtat dels homes i dones d’aquest món, desitjos que són la set que sadolla l’aigua que ens dóna la vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li