Política i polítics a Roma

0
626

Hi ha poques diferències entre la política d’avui i la que practicaven a Roma, en les conseqüències personals que en alguns casos se’n derivaven, ja que perdre en un enfrontament polític a Roma a vegades comportava desterrament o mort violenta. La píndola d’aquest mes surt de Goldsworthy i Indro Montanelli.

A Roma, guerra i política estaven inseparablement unides. Dels polítics s’esperava que fossin capaços de dirigir un exèrcit en campanya, tot i que la carrera política començava amb els joves romans que s’enrolaven a l’exèrcit i un cop assolits èxits i guanyades batalles o guerres, passaven a la carrera política. El cursus honorum era la carrera que havia d’emprendre un ciutadà de Roma per aconseguir càrrecs polítics i militars, i va tenir sempre un cicle polític anual. Començava amb 10 anys complerts de servei o 10 campanyes militars. Pensem que un jove de Roma ingressava a l’exèrcit amb plena capacitat i com a soldat legionari amb 16 anys. Un cop passat aquest període militar de 10 anys, en Cayo (li direm així), si havia sobreviscut, i ja amb 26 anys, podia aspirar al càrrec de quaestor, ajudant dels magistrats amb responsabilitats financeres i de justícia, ja que ajudava a controlar les despeses de l’Estat o a investigar delictes. Sempre eren designats o escollits per 12 mesos i no podien ser reelegits fins passats 10 anys si no satisfeien els electors. Si, al contrari, agradava com ho havien fet, podien ser elegits edils, dels quals n’hi havia 4 al càrrec de teatres, aqüeductes, carreteres, carrers i tota mena d’edificis públics, incloses les cases de barrets. Si de nou li anava bé, en Cayo podia optar a ser elegit pretor, un càrrec ja de molt alt nivell civil i militar. Originàriament havien estat els caps de l’exèrcit i en temps de pau van derivar a presidents de tribunal i intèrprets de les lleis. Però quan es requeria, prenien de nou el comandament de les grans unitats de l’exèrcit, a les ordres dels cònsols. Per damunt dels pretors hi havia el censor, elegit per 5 anys. El cens tenia una importància cabdal en la vida de Roma, ja que només hi tenien accés els ciutadans homes lliures i adults. La finalitat del cens no era comptabilitzar, sinó determinar qui havia de pagar impostos, servir a l’exèrcit i podia votar (només els que tenien un cert patrimoni, així que el poder quedava reservat a les elits). D’acord amb la informació rebuda, els censors inscrivien els ciutadans en una de les 4 tribus urbanes segons el domicili i en centúries segons l’edat, i en 5 classes econòmiques segons el patrimoni de cada un. Com a anècdota que sobreviu, cal dir que acabat el cens es feia un sacrifici de purificació o lustrum, i com que els censos es feien cada 5 anys, d’aquí ens arriba que 5 anys són un lustre. Una altra funció dels censors els posava a l’altura dels cònsols en poder, ja que els corresponia fer recerques secretes sobre els precedents de qualsevol candidat a càrrec públic: l’honor de les dones de la família, l’educació dels fills o el tracte als esclaus. Tenia amplíssimes facultats que els permetien fins i tot expulsar senadors que no fossin dignes, a parer seu. I també controlaven les despeses del pressupost de l’Estat. Finalment, a la part superior de la jerarquia de Roma en temps de la República hi havia dos cònsols, caps del poder executiu, escollits per un procediment que en realitat permetia a l’aristocràcia qualsevol tipus de frau: per exemple, el dia del vot de l’assemblea popular Centuriada (la vertadera Cambra dels Diputats a Roma republicana), el magistrat observava les estrelles per endevinar quins candidats eren personae gratae als Déus. Evidentment, el llenguatge de les estrelles només el coneixia ell, interpretava el que volia i l’assemblea acceptava el veredicte limitant els candidats als que eren del grat del Déu etern, interpretat i llegit pel representant del Senat. El mandat dels cònsols era d’1 any, començant el 15 de març. En acabar el mandat, el Senat podia acollir-los com a membres, pel que els cònsols ja feien el possible per agradar els senadors durant el seu mandat i per aquest mecanisme esdevenien el braç secular de la institució senatorial. Els cònsols eren també, com els primers reis, els cap religiosos, presidien les reunions del Senat i l’assemblea i executaven les seves decisions promulgant lleis per aplicar-les. En temps de guerra, cada cònsol comandava una meitat de l’exèrcit i si un moria, l’altre prenia el comandament total.

Tot el que he explicat fins ara valia per l’aristocràcia, però un dia, a Roma els desheretats i més pobres van començar a unir-se i a formar el que es van anomenar comicis tribuns, òrgan amb què el proletariat de Roma va iniciar la seva lluita per la conquesta de més justícia social, i van aconseguir l’elecció del Tribú, amb facultats de vet contra qualsevol llei considerada lesiva pels interessos proletaris. L’increment de les facultats del Tribú és el reflex de la llarga lluita dels proletaris de Roma fins a arribar al moment en què les seves decisions, anomenades plebiscits, deixaren de ser vàlides només per la plebs i esdevingueren obligatòries per a tots els ciutadans, com a vertaderes lleis.

Polibi, un grec que va ser fet presoner i dut a Roma, va descriure el sistema polític de Roma i el seu funcionament. No hi havia Constitució a Roma, però Polibi va veure-hi un exemple de l’ideal grec de la «constitució mixta», combinant els millors aspectes de la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia. Així, els cònsols, que tenien el comandament militar absolut, podien convocar assemblees del poble i donar ordres a tots els funcionaris excepte els tribuns de la plebs, representaven l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble, l’element democràtic. No ens confonguem: allò no era democràcia, ni el poble en sentit modern, no hi havia vot universal. El secret, segons Polibi, estava en el delicat equilibri de poders entre cònsols, Senat i poble, de manera que cap estament manés de forma absoluta. Així, els cònsols eren els caps absoluts en campanya, però abans havien de ser escollits pel poble i per finançar-se depenien del Senat. El Senat decidia si un general mereixia un triomf i era el poble qui havia de ratificar qualsevol tractat a signar. Segons Polibi, aquests equilibris del sistema polític eren els que afavorien l’estabilitat interna amb què Roma va aconseguir els seus grans èxits exteriors. I els vots dels pobres importaven, i molt, i eren demanats amb entusiasme, les eleccions eren molt competitives, els que aspiraven a algun càrrec dedicaven grans esforços a convèncer la gent que els votessin a ells o a la proposta de llei que defensaven, utilitzant tota mena de tècniques retòriques.

Hi ha gran quantitat d’anècdotes referents a les campanyes electorals, que no puc traslladar aquí, però almenys una sí: un membre de la família Escipió del segle II aC, Publi Corneli Escipió Nausica, va sol·licitar el vot per ser escollit edil i, com qualsevol polític actual, «feia els carrers» saludant i estrenyent mans, quan es va sorprendre amb un que les tenia endurides pel treball de camp i va dir: «Per Déu, és que camineu amb les mans?». En sentir-lo els del poble, van pensar que se’n reia d’ell, de la seva pobresa i del seu treball. No cal dir que va perdre les eleccions…

Aquesta era l’organització nominal. La manera com va ser exercit cada càrrec i les persones que els van ocupar donaren lloc a infinites històries polítiques, molt més interessants que les actuals i amb finals sovint sagnants, de manera que calia tenir valor per fer carrera política…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li