Pol Arenas: ‘NomĂ©s penso en debutar i gaudir a Tercera’

0
773

Pol Arenas (Figueres, 2000) tenia clar que volia ser àrbitre de futbol. És per això que va penjar les botes com a futbolista i va substituir-les pel xiulet, un sector en què la progressió de joves promeses com ell no és el més habitual. Després de debutar amb només 15 anys, el curs vinent serà col·legiat a Tercera Divisió, un nou salt en la seva encara curta però reeixida trajectòria


 

Va deixar la trajectòria de futbolista per dedicar-se a l’arbitratge. Què li aporta aquest àmbit?
D’aquestes cinc temporades que fa que arbitro he arribat a la conclusió que el millor que m’ha regalat l’arbitratge són les excel·lents persones que he tingut la sort de conèixer. Abans, pensava que l’àrbitre era un esportista solitari que anava de camp en camp a fer de jutge, però amb el pas de les temporades m’he adonat que el que fa tan especial aquest món és la gent que et vas topant pel camí, ja que per un col·legiat tan jove és molt important rebre suport i consells dels companys que fa més temporades que són en actiu.

Amb només 19 anys ha fet el salt a Tercera. Esperava aquest ritme?
La veritat és que no, tot i que des del principi un dels meus grans objectius era arribar a categoria nacional al més aviat possible. Sabia que si treballava de valent ho podia aconseguir tard o d’hora, però si no hagués estat pel suport que m’ha brindat el Comitè Tècnic d’Àrbitres de Figueres no ho hauria assolit.

Què suposa arbitrar a Tercera?
És evident que el pas a categoria nacional suposa una exigència extra com a àrbitre, ja que els partits es juguen amb una marxa més i tots els partits i les jugades polèmiques tenen més ressò que no pas a les categories on estava acostumat a xiular. El meu deure és estar a l’altura de la categoria.n

Arribar fins al capdamunt Ă©s el seu repte?
Mentiria si digués que no somio en arribar al més amunt possible, però la realitat és que s’ha d’anar pas a pas, categoria a categoria. Els companys de categoria són brillants, per la qual cosa pensar en un possible ascens a Segona B implicaria primer assentar-me bé a Tercera i treballar més de valent que mai. L’únic en què penso ara és en debutar i gaudir d’una categoria tan maca com és aquesta.

Ha fet falta un sobreesforç per fer-se respectar?
Al principi sí que ho veia com un esforç, en els primers partits em sentia una mica acomplexat pel tema de l’edat: pensava que per tenir 15 anys i haver de tractar amb adults no se’m prendria amb la seriositat que requereix la figura de l’àrbitre. No obstant això, a mesura que han anat passant els anys li he restat importància, al cap i a la fi el més important és fer un arbitratge digne i, si estic a l’altura, ningú pensarà en si soc més o menys jove. Xiular a jugadors que havien estat entrenadors o professors meus era una mica xocant, però quan la pilota rodava tocava tractar-los com a la resta. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li