Poder

0
299

Fa uns anys vaig escriure un article sobre els magnicidis del segle XX, per introduir els assassinats, em vaig inventar una reunió d’un comitè, el dels trenta-tres, que es reunien en secret i decidien les destinacions del món: que governant calia posar en tal o tal nació i que polític, cap d’estat o activista molest havia de matar per seguir mantenint el statu quo. Els explico aquesta anècdota, perquè llegint el llibre “Pel bé de l’imperi”, de l’historiador Josep Fontana, he tingut la sensació que el poder, el veritable, no està exposat ni a la llum ni als taquígrafs i escriu el relat social de les nacions del món des de l’opacitat en què actua.

El poder s’exerceix des de la nit dels temps, des del mateix moment, en el qual una petita tribu d’Homo sapiens es va organitzar per atacar i sotmetre a altres congèneres. La tribu era guiada, probablement, per l’individu més fort. Un dia, el cap de la tribu va cridar el xaman, probablement, el més intel·ligent i maquiavèl·lic, tots dos, van idear els rituals que sotmetien a la resta dels individus del clan. I la tribu va créixer i va necessitar crear un país i les seves estructures de govern i els seus rituals als déus. I la nació va créixer i va créixer i va organitzar un poderós exèrcit per conquerir nous territoris i sotmetre a altres tribus i nacions. Llavors van néixer els imperis i amb ells el relat de les seves aventures, una història que sempre han comptat els vencedors. En resum, aquestes estructures de poder sempre s’han representat en forma de piràmide, en el vèrtex hi havia el rei o l’emperador i, un graó més avall, la noblesa que comprenia els grans guerrers i la jerarquia religiosa. La piràmide s’anava eixamplant a mesura que s’anaven baixant graons, fins a trobar a la base de la major part de la població, que eren els que sostenien i patien la resta de les estructures de poder.

El poder, com les nacions i les religions, s’han anat adaptant als temps que els ha tocat en sort, això sí, sempre intentant mantenir els seus privilegis: “Perquè sabeu tan bé com nosaltres que la qüestió de la justícia, tal com van les coses en aquest món, es planteja entre els que són iguals en poder, mentre que els forts fan el que poden i els febles pateixen el que deuen. Tucídides Història del Peloponès. Aquesta cita, llegida en el llibre del professor Fontana, malgrat els segles transcorreguts, segueix sent pertinent i aclaridora de la història visible que s’està escrivint en aquests dies, dic visible, perquè el que ignorem i no sabem és com un iceberg, en la seva major part, història submergida, no visible, ni publicada.

Per sort, hi ha els historiadors seriosos, aquestes persones que indaguen en els arxius i reconstrueixen la realitat dels mobles fets. Permeteu-me el lector (i espero que el seu autor també) transcriure un paràgraf que il·lustra i introdueix el pensament que vull transmetre en aquesta tribuna: “El 8 de noviembre de 1954 un Eisenhower que había llegado a la presidencia apoyado por el Partido Republicano y que se proponía hacer marcha atrás en los avances de centralización estatal que los demócratas habían establecido en las dos décadas precedentes, advertía a su hermano Edgar, en una carta confidencial: «Si algún partido político intentase abolir la seguridad social, el seguro de desempleo, y eliminar las leyes del trabajo y los programas agrarios, no volverías a oír hablar nunca más de este partido en nuestra historia política» (The Presidencial Papers of Dwight David Eisenhower, documento 1.147, 8 de noviembre de 1954.) (…) ¿Cómo explicar que lo que un presidente republicano consideraba aberrante en 1954 haya acabado siendo normal en 2011? Parece claro que mientras existió la amenaza del comunismo como un modelo alternativo que pretendía ofrecer mayores cotas de igualdad y bienestar al conjunto de la población, había que competir con él en ese terreno, y esta necesidad hizo posible algunas conquistas sociales”. Por el bien del imperio, pág. 20, Josep Fontana. Ed. Pasado y Presente, 2011”.

Es pot tornar enrere, desmantellar l’anomenat Estat del Benestar, destruir les conquestes socials i oblidar la promesa que tots els homes i dones d’aquest món visquin sense por, sense pobresa, lliures, educats, cultes i en països les democràcies són fraternes, per tant, igualitàries. Sí, es pot i es desmantella, doncs aquesta lògica, un cop no hi ha un enemic que amenaci a les elits, no té sentit per a elles, llavors, perduda la por, s’imposa el model social que més els convé als seus interessos.

El poder, en la seva llarga història, sempre ha necessitat fabricar enemics per mantenir-se, per expandir-se i imposar la seva hegemonia. I, quan neix un moviment social, cultural o polític que li posa en dubte, el mateix poder assimilar o destruirà a aquest moviment, segons la seva conveniència. Exemples tenim en la història que corroboren aquest pensar, però no anem als seus anals per il·lustrar-nos, n’hi hagi prou alguns exemples recents: el rock, el punk o el rap són moviments culturals i socials que van néixer als suburbis de les grans ciutats dels països més poderosos i desenvolupats; van ser i són moviments culturals que han estat absorbits i convertits en transgressions acceptades i beneïdes per les elits, així, avui són part de la cultura popular, i està bé, però la seva assimilació els ha tret el seu sentit primer: ser una estrella del rock poc té a veure amb el que va significar ser un rocker, el mateix està succeint amb l’assimilació del rap i de la cultura hip-hop.

Sempre hi ha hagut i hi haurà veus discrepants. El mateix sistema financer actual les necessita, propicia i alimenta, és una eficaç estratègia per mantenir el poder i que no canviï més del necessari l’statu quo.

El 15 M va néixer com assemblees de ciutadans que van acampar a les places de les ciutats i pobles d’aquest país. Les primaveres àrabs van ser moviments de ciutadans que es van rebel·lar contra el poder tirànic dels seus governants, en la seva gran majoria, han estat aixafades per altres nous tirans recolzats pels estats el sistema financer dels quals imposa les seves regles del joc.

Si analitzem, el que tenim més a prop, del moviment del 15 M, sabem que ha donat origen a Podem: que neix de les assemblees de ciutadans i es converteix en un moviment polític que s’estructura com els vells partits polítics, que funcionen amb una cúpula dirigent (el vèrtex de la piràmide) que imposa idees i estratègies a la resta de la militància, en resum, adopta i imposa les mateixes regles del joc que havia criticat.

Un altre cas, seria el de les CUP, que entren en les institucions mantenint el seu ideari i la coherència del seu pensar. Llavors, el poder intenta assimilar per domesticar els seus postulats: busca el pacte amb elles, quan s’aconsegueix, se les intenta doblegar mitjançant la concessiĂł d’adoptar algunes de les seves reivindicacions … I, tot seguit, entrar en un estira-i-arronsa permanent. Però, quan les CUP no entren en el joc i intenten ser coherents amb les seves idees, el poder polĂ­tic imposa l’ostracisme mediĂ tic, per entendre’ns, allò que va dir Alfonso Guerra: “el que es mogui no surt a la foto”, aixĂ­, en els Ăşltims temps els grans mitjans de comunicaciĂł informen menys sobre les CUP, mĂ©s sobre els seus rivals, els partits polĂ­tics de sempre i, quan no queda mĂ©s remei que informar, el biaix de la mateixa, sol ser tendenciĂłs.

El poder manté la seva hegemonia i continua marcant el rumb de la narrativa que el manté. Si ahir l’enemic a vèncer era el comunisme, avui, s’inocula el virus de la por al terrorisme. Que se m’entengui bé: necessitem més policia, més seguretat, més controls als aeroports, estacions de tren o autobús, més vigilància i vídeovigilància als carrers, que pot ser que sí que siguin mesures necessàries. I, no obstant això, en nom de la nostra seguretat, com va predir el president nord-americà Jefferson, anem perdent llibertat, i més encara, deixem que la xenofòbia exclogui l’altre, al qual no resa al nostre mateix déu, al que pensa de manera diferent, al qual va arribar al nostre món fugint de la guerra o de la fam. Per crear tota aquesta sensació d’inseguretat, per imposar les seves polítiques macroeconòmiques, per anar destruint allò, que la por que sentien a perdre els seus privilegis els va portar a concedir (llegiu estat del benestar i majors cotes de democràcia), necessiten construir un relat en els mitjans de comunicació que els permeti mantenir les mesures extremes per combatre les pors i mantenir els seus privilegis.

Si el poder polític intenta escriure un altre guió al marcat per les elits, aquestes, no dubten a ressuscitar alguns vells fantasmes de la història. El ressorgiment de l’extrema dreta a Europa és una arma que s’utilitza per fer por als partits moderats i tradicionals que s’han anat alternat en el poder, en les democràcies occidentals, des del final de la Segona Guerra Mundial, guerra, per una altra banda, que es va originar per l’auge dels totalitarismes a Europa, que al principi van ser bons per als interessos d’algunes elits (es frenava amb això la possible expansió del comunisme) i, quan van deixar de ser-ho, es van vèncer amb un cost en vides humanes i materials sense parangó en la història de la humanitat.

En aquest temps nostre, el somni d’una Europa Unida llangueix mentre s’imposa una Europa de mercaders, mercaders que només pensen en els beneficis del mercat i justificant, de passada, el poc que els importen els ciutadans europeus.

Llegeixo, en el llibre citat, una opinió de Walter Benjamin que resumeix el principi de la tragèdia que va suposar la dècada dels anys trenta del segle XX: “No es pot esperar res mentre els destins més terribles i foscos, comentats diàriament, fins i tot a cada hora, als diaris, analitzats en les seves causes i conseqüències aparents, no ajudin la gent a reconèixer els foscos poders als quals la seva vida està sotmesa.” La similitud d’aquell temps amb el nostre és semblant, però no igual: la transició d’un món analògic a un món digital, està en el seu màxim apogeu, un trànsit que els poders fàctics, d’aquest món, intenten controlar i dirigir en el seu propi benefici: una societat de consumidors, no de ciutadans; una societat dirigida, en aparença, per corruptes i mentiders només presenta mals presagis. De nosaltres depèn.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz