Pluri… quoi?

0
997

Aquesta Espanya que ens està tocant viure no deixa de ser una caixa de sorpreses en la qual la idiosincràsia o si es vol, el pensament català, pel que sembla sense adonar-se’n, s’estén com quan la famosa revista fa temps desapareguda La Codorniz deia que “Un fresco general provinente del noroeste se ha instalado en España con ánimo de permanecer durante largo tiempo”. (Òbviament fou confiscada i multada).

Deia Unamuno en el seu temps que als catalans els perdia l’estètica, i si intentéssim actualitzar i concretar aquesta declaració al món de la política d’avui, potser hauríem de dir que en aquests moments són la metàfora com a suplantació de la realitat, l’eufemisme com a rellotge tou i deliqüescent d’ella, i l’amfibologia com a dualitat expressiva i interpretativa de les idees i els projectes, per allò de poder dir “Diego donde dije digo”, al mateix temps que la invenció de conceptes i expressions per definir situacions o desitjos difícilment definibles, són els fenòmens argumentals que avui el configuren.

Mirin si no, com ens ha sorprès el partit encara anomenat socialista obrero español amb la seva definició d’Espanya com un Estat plurinacional o, si es vol, com una nació de nacions, no se sap si com pollets covats per una Nació-gallina lloca, fruit d’un procés de partenogènesi que ha donat lloc a múltiples criatures independents, o si es tracta d’una nació asil que acull tota una sèrie de petites i escarransides nacions desvalgudes.

Pluriquoi? Em responia perplex un amic francès, mentre fèiem comparacions entre la espècie de monarquia federal que patim a Espanya i la république unitària i centralista de la que gaudeixen al veí país i li explicava el nou ordre constitucional que pretén implantar l’encara anomenat, com ja he dit, partido socialista obrero español. No, no s’ho prenguin a broma, si s’implanta la plurinacionalitat, de manera coherent s’haurà d’esborrar la condició política, històrica i sociològica d’espanyol i aquest Pso(e) haurà de cercar una denominació més adient a la seva nova filosofia. O no, i es dirà que el concepte d’espanyol és el resultat de la suma de les diverses nacionalitats que conformen, pel moment, la nostra convivència política i aquí res no canviarà?

Jo em pregunto quantes nacions amb les seves corresponents nacionalitats instituirem, i quines condicions s’exigiran constitucionalment per ostentar el títol de Nació. Una llengua pròpia? Tothom en té. Una història particular i diferenciada? Inclús la història personal de cadascú és única, intransferible i distinta a la de qualsevol altre. Una població mínima? No seria tal vegada injust, ara que volem protegir de debò les minories que drets que es consideressin inalienables es veiessin sotmesos a una determinada estadística poblacional? Un territori? De quina superfície estem parlant? Mitjans propis de vida? Bé, tothom pot tornar als principis de l’autarquia. Així, la província de Madrid, per exemple, té llengua pròpia (compartida per uns cinc cents milions de parlants, però pròpia); té més història que altres territoris als quals es podria aplicar allò del refrany castellà “dime de qué presumes y te diré de qué careces”; té quasi bé la població de Catalunya, i té territori i mitjans de supervivència. Farem de Madrid una nació amb dret a la madrindependència? Perquè no oblidem tampoc que, encara que no se solia dir, potser per no espantar fora de temps, ara sí que els independentistes li han recordat a PSC (Pedro Sánchez Castejón, quina curiosa coincidència de sigles) que la condició de nació comporta el dret a l’auto determinació. Ho havien tingut en compte els ideòlegs del think tank socialista, no ho sabien, no s’ho imaginaven o ho havien passat per alt?

Pluriquoi?, em tornava a repetir el meu amic. Sí home, plurinational, li responia jo, plurinacional a l’estil bolivarià que és, a partir d’ara, el model d’Estat que perseguim, segons ha declarat la vicesecretària general del fins ara anomenat PSOE, perquè allà, a diferència de les democràtiques actuacions dels anglosaxons més amunt de Rio Grande o a Austràlia, conviuen diverses tribus de les d’abans de la conquesta espanyola.

Quina pena que a nosaltres ens “romanitzessin”: PodrĂ­em constituir un Estat plurinacional en base a les tribus originĂ ries de l’anomenada penĂ­nsula Ibèrica: Vaccaei, cantabris, astures, arevaci, carpetani, tartessii, lacetani, ilergetes, bardulis, vedonis, celtiberis. indiketes…
Oh, no existien les tribus catalana ni la castellana!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li