Pla de xoc

0
965

Potser poden considerar, benvolguts lectors, que autocitar-se sigui quelcom vanitós o superb; jo espero de la seva generositat que en aquest cas no ho estimin així, encara que la meva trobada d’aquesta setmana amb vostès sigui en certa manera com un remake, un déjà-vu d’allò que fa prou temps els vaig opinar sota el títol «Pla de xoc» allà pel temps que es diu «quan les granotes portaven sabre», el maig del 2008, ara farà només (!) dotze anys. (El dotze, el dotze aquest arcà representatiu de la perfecció: els dotze apòstols, els dotze mesos de l’any, els dotze homes justos del jurat, el dia, format per dos grups de dotze hores…).

Per què la remembrança? Doncs perquè crec que malgrat el temps passat (potser més ben dit malbaratat) ens trobem en una situació similar a la de llavors i potser l’anàlisi sigui vigent. Jutgin, jutgin vostès mateixos.

«Decíamos ayer»: «Si fem una anàlisi no necessàriament detallada dels darrers temps de la vida municipal figuerenca, no només en els seus aspectes polítics sinó també en els socials, en els educatius, en els industrials, en els comercials, etc., potser arribaríem a l’acord que a la capital empordanesa s’hi nota la mancança de definició d’un projecte global i encisador capaç d’aplegar els millors dels nostres esforços personals i comunitaris… Des dels temps de Guardiola, capficats en la posada en marxa del museu Dalí, i si es vol des dels d’en Lorca amb el paripé de la implantació amb calçador del Museu del Joguet a la Rambla, la ciutat no ha estat embadocada per un ideari comú, no ha estat sacsejada per un revulsiu general, no ha estat capaç de muntar un ambiciós Fuenteovejuna…»

Eren els moments del relleu d’en Joan Armangué per en Santi(ago) Vila; per això els deia: «Potser si intentem ser mínimament justos sense arribar a caure en la ceguesa, podríem concloure que, en l’anterior període d’alcaldia (la de Joan Armangué), la gestió municipal ha estat ocupada, o bé pels continus i repetits problemes de conformació de majories estables (els sona?) o bé s’ha confiat en la parafernàlia dels esdeveniments de les commemoracions (Anys Dalí, Fages, Reig, Baig) de manera que no ha tingut el temps suficient per a la reflexió».

I continuava: «Però ara ja no valen els discursos políticament correctes ni les excuses conjunturals; per a res serveixen les declaracions de bones intencions. Si ja fa anys vaig denunciar el perill que les nostres dues ciutats limítrofes, la «immortal» Girona i Perpinyà «la catalana, acabessin fent un entrepà amb Figueres, no ja solament per estar dotades d’una major capacitat humana, sinó també d’un més elevat poder econòmic i, sobretot, d’una superior capitalitat administrativa, ara si es vol, es podria retòrcer aquella expressió i pensar que, efectivament, ojalá Figueres esdevingués, en un sentit literal, la substància, el moll de l’ós, el cor, la flor i nata, el cogollo (diguin-li com vulguin) d’aquest triumvirat de viles properes».

Per concloure: «Però, perquè així succeeixi, els nostres governants haurien de ser capaços de reflexionar sobre la ciutat en conjunt i haurien de facilitar que, d’entre ells, sortís algú capaç d’instituir-se en pensador en cap, en cervell gris, en coordinador general, en líder a fi de comptes (que la manca de majories no és sinó l’expressió d’una deficiència de lideratge ciutadà), que ens permetés fer de Figueres la nostra entelèquia en termes aristotèlics, o sigui, la fi i l’objectiu que completaria i perfeccionaria la nostra activitat com a ciutadans…».

I vaig acabar prescrivint: «Jo recomanaria als nostres mandataris fer una petita peregrinació fins al «Banc del General», asseure’s una estona com es deia que feia l’heroi dels «Sitios de Gerona» i intentar captar les vibracions d’una ciutat i interpretar-les. I arran d’aquesta reflexió elaborar un pla de xoc. Però no per arreglar aquesta o aquella avinguda, no per millorar o dotar-nos d’aquell servei al qual la ciutadania aspira potser des de fa anys (que el manteniment predictiu i reparador i la dotació de recursos hauria de ser una actuació rutinària de les administracions i no un acte propagandístic), sinó per intentar crear un model de ciutat, un full de ruta per abastar els reptes d’una societat del segle XXI, per crear la marca Figueres, sobretot ara que els nostres governants es vanten, amb un estil mosqueter del todos para uno, uno para todos, digne de millor empresa, que els criteris empresarials (?) són els que informen la seva activitat».

Les pàgines d’HORA NOVA són testimoni d’aquesta declaració que com tantes altres han caigut en sac foradat; i si algun esperit escèptic, que hi són, es pregunta com és que no he intentat sotmetre-la a votació popular liderant alguna formació partidista, la meva resposta és clara: després del meu pas per la política municipal figuerenca em vaig fer la promesa que mai més tornaria a oferir-me ser carnassa dels depredadors; que si volien, que es mosseguessin entre elles. (Per més detalls només cal llegir «Memorias de un cuatrienio. La prensa como testigo»).

Quina hagi de ser la línia mestra, quin hagi de ser el fil d’Ariadna que condueixi el nostre Teseu en la sortida del laberint de la complaença després d’haver guanyat la lluita contra el minotaure del conformisme, és una tasca que només als governants els correspon cercar. Perquè la gelosia, practicada com a virtut mal entesa d’autoafirmació, és un costum prou arrelat en els membres del nostre corpus polític. I, de vegades, només falta que algú proposi quelcom perquè o no es tingui en compte o, senzillament, es faci el contrari.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li