Pirros d’Epir

0
1038

Va néixer entorn del 318 aC. Va ser un dels referents militars de l’antiguitat, educat a l’escola d’Alexandre el Gran, de qui era cosí. Com a membre de la casa reial de l’Epir, era descendent del mateix Aquil·les, segons la tradició. En arribar al tron per primer cop amb 12 anys, el va perdre i va passar la joventut lluitant amb el seu cunyat Demetri Poliorcetes. El 297 va recuperar el tron de l’Epir, però els anys de mercenari li van deixar marca per la resta de la seva vida, ja que la va passar lluitant fora del seu país. Va conquerir Macedònia, però el van expulsar el 284. I llavors li va arribar una invitació de Tàrent, per anar a ajudar-los en la lluita contra Roma. Tàrent va ser fundada per altres grecs, en aquest cas espartans, ja que eren expulsats d’Esparta per ser fills de les dones d’espartans de soca-rel que estaven lluitant en guerres llunyanes, fills tinguts amb altres homes que no eren els seus marits. Tàrent l’any 282 aC, durant les festes de Dionís, «inventor» del vi i probablement afectats per aquest líquid embriagador, va atacar una flota romana i enfonsà diversos vaixells. Roma s’ho va prendre amb calma i envià el cònsol Luci Portimi, que es dirigí als tarentins en grec, però amb tan mal accent que va provocar rialles. I pitjor encara, un d’ells va tacar la toga del cònsol amb quelcom repugnant. La resposta del cònsol va ser molt romana: «Rigueu, ara que podeu! Doncs plorareu molt més temps quan renteu la taca de la meva toga amb la vostra sang!». Les fonts d’aquesta píndola són Kovaliov i Negrete.

Pirros en el fons era un aventurer romàntic amb quelcom de megalomania i bastant sentit de la guerra, però tenia un caràcter inconstant, somiava grans plans, volia convertir-se en un nou Alexandre, però amb el mateix entusiasme que començava, se’n cansava i no els finalitzava. Dèiem que quan va rebre el missatge dels tarentins, que li prometeren que si consentia ser el seu general posarien sota el seu comandament 350.000 homes i 20.000 genets. Però desconfiat, va anar-hi amb un exèrcit propi de 25.000 infants, 3.000 de cavalleria i 20 elefants, desconeguts a Itàlia encara. Abans de sortir va consultar l’oracle de Delfos, que li va dir, segons Ennio, que «Aio te Romanos vincere posse», «dic que tu pots vèncer als romans», si creiem la versió en llatí. Però la pregunta es va fer a Grècia i en grec, de manera que hi ha qui opina que la resposta es podia llegir com «dic que els romans et poden vèncer». Pirros va arribar a Tàrent amb tota la seva flota escampada per una gran turmenta. En saber-ho, Roma va enviar un exèrcit de 30.000 homes comandats per Valeri Lepi. Prop de la ciutat d’Heraclea es van enfrontar per primer cop les falanges gregues contra les legions romanes. Pirros, en veure el campament dels legionaris, va dir: «Aquest campament de bàrbars no és de bàrbars, Megacles». En aquesta batalla els elefants de Pirros van desgavellar la cavalleria de Roma, que va perdre 7.000 homes contra 4.000 de Pirros. D’aquí ve l’expressió «victòries pírriques», mot que s’utilitza per designar una victòria guanyada amb un esforç i un sacrifici que no compensen l’avantatge obtingut, ja que Roma disposava d’ingents quantitats d’homes per continuar la guerra encara que perdés una batalla, però Pirros no es podia permetre perdre’n cap. Tot i això, vist que havia guanyat aquell enfrontament, lucans i samnites s’uniren a Pirros, qui envià una missió diplomàtica a Roma comandada per Cineas, destacat orador, oferint retornar els presoners fets si Roma consentia a declarar independents les ciutats gregues del sud i retornar territoris a lucans i samnites. Però a pesar que el Senat va dubtar de si acceptar, la intervenció del vell senador Api Claudi va decidir el sentit de la votació: «Soc cec, com sabeu, però voldria haver perdut també l’oïda per no sentir com en aquest Senat es parla de rendició». És una bona anècdota, però el cert és que Roma mai va acceptar rendir-se; no estava, com es diu, en els seus gens acceptar la rendició.

El segon enfrontament entre Roma i Pirros tingué lloc a Asculum (Apúlia): 40.000 soldats per banda, ja que Pirros n’havia portat alguns des de l’Epir i també més elefants. Però també els romans havien preparat sorpreses, grans carros tirats per bous amb punxes i piques, i també calders amb quitrà per llençar als elefants. De nou guanyà Pirros, tot i que va perdre 3.500 homes per 6.000 els romans. Plutarc descrigué la reacció que tingué Pirros en conèixer el resultat de la contesa victoriosa i la frase que, en aquell moment, digué: «Amb una altra victòria com aquesta davant els romans, estarem perduts per sempre». Vist que a Itàlia no anava tan bé com volia, Pirros va acceptar l’oferta de «treball» de les ciutats gregues de Sicília, que patien els atacs dels cartaginesos, als quals va vèncer però no aconseguí expulsar-los completament de l’illa. Va planejar envair Cartago a l’Àfrica, però les ciutats sicilianes no volien finançar aquesta guerra ni aportar homes i Pirros; mostrant de nou la seva variabilitat de caràcter, va optar per tornar a Itàlia, on els romans estaven estovant de valent els seus aliats anteriors lucans i samnites. S’ha escrit que en deixar Sicília va dir: «Quin magnífic camp de batalla deixo per Roma i Cartago!». En travessar l’estret, Cartago el va atacar amb una flota i Pirros va perdre 70 vaixells, però va aconseguir arribar a Tàrent, cinc anys després del primer viatge. Disposava més o menys dels mateixos homes que llavors, però de menor qualitat, perquè ja no eren soldats professionals de l’Epir, sinó mercenaris italians en bona part. Era l’any 275 aC, prop de Malventum, i aquest cop Pirros va perdre la batalla; va deixar sobre el camp més de la meitat del seu exèrcit. D’allà va tornar a Tàrent amb 8.000 soldats i 500 genets, però ja no li quedaven recursos per mantenir ni tan sols un exèrcit petit com aquest i se’n tornà a Macedònia, on va derrotar el rei Antígon Gonetes i li arrabassà el tron. Va morir de manera absurda, quan s’enfrontava a un ciutadà d’Argos en un combat singular i la mare d’aquest soldat, en veure el seu fill en perill, li tirà una rajola que li va trencar les cervicals, així que va caure a terra i un soldat de nom Zopiro li va tallar el cap. Diuen que Antígon va plorar quan li van dur el cadàver de l’heroi que ara era el seu enemic, però que havia lluitat amb el seu pare.

Pirros va passar la vida guanyant batalles i perdent guerres, per a ell el combat no era un instrument per conquerir el poder, sinĂł un fi en si mateix com a brillant general mercenari que era: la seva Ăşnica pĂ tria era la guerra…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li