Pilotes fora

0
960

Hi havia una expressió que de tant en tant sorgia, quan algú, massa sovint alguna, mantenia una relació amb un maltractament més o menys quotidià. Aleshores, amb una mica de socarrimeria se solia dir : “si es que una s’acostuma a tot”. I no em diguin pas que no. A algú li sembla que ens acostumaríem a conviure amb un govern de la Generalitat protagonitzat per un partit (PP) que no arriba ni al 6% dels vots a Catalunya? Doncs això, és allò que hi ha. I que s’empresonarien un vicepresident, un responsable dels Mossos, dos presidents d’associacions civils (ANC i Òmnium Cultural). I que després de dos mesos i mig, atesa la seva perillosa i violenta trajectòria, encara romandrien a presó? I ja no cal dir que com si fóssim als entranyables anys trenta, quaranta o cinquanta, quan Espanya encara era “una unidad de destino en lo universal” (mai no he entès que vol dir, això), mig govern i el president de la Generalitat es veuen forçats a l’exili. Qui ho hauria dit no fa ni tres mesos? Però tal com dic, gairebé tothom ja s’hi ha acostumat. No se sent cantar a la radio allò del “tengo un tractor amarillo, que es lo que se lleva ahora” o “me gusta el amarillo”. Potser es podria considerar un delicte pel fet de ser sospitosos d’enaltiment de l’independentisme. Tsit, tsit!, potser d’aquí a poc esdevindrà un comentari perfectament habitual. Tenint en compte que la vicepresidenta del govern nacionalista espanyol es permet “enaltir” Mariano Rajoy pel fet d’haver decapitat (literalment) els partits independentistes, jo em començo a mirar les guillotines amb una mica de basarda. Avui, falten dos dies per les eleccions. Si tornen a guanyar les opcions independentistes, voleu dir que no seguiran usant la dalla? A veure si al final els únics segadors a Catalunya seran aquells 10.000 fills de… sant Lluís, que el setembre van arribar per ”restablir la pau social”. Tothom en parlava els primers quinze dies. Avui, ja s’han tornat un peça més del paisatge de la quotidianitat. Sí, sí. No es pot pas negar. Tenim la resignada actitud que “una s’acostuma a tot”. Avui, però, he vist una espurna d’esperança. Tal vegada en aquest govern pepero i pavero s’han confiat massa i no s’han adonat que tot té un límit. Que si empenyen massa enllà a la gent, poden tenir reaccions una mica virulentes. Què és això que Espanya per culpa del govern pepero i Rajoià no podrà participar en el Mundial de futbol?

Sincerament els ho dic: aguantem molt; però tot té un límit. Hi ha coses que senzillament són intolerables.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li