Pilar Farrés: ‘La cultura i l’art han d’estar presents en el nostre dia a dia, no només una vegada a l’any’

0
448

És una artista empordanesa multidisciplinària que fa anys que té entre mans els cicles d’Empordoneses, una mostra artística que recull diferents peces d’artistes de la comarca i de fora a través d’un fil conductor comú, que es pot visitar a la Casa Empordà. Aquest any, el protagonista de l’Empordoneses és Narcís Monturiol, i Farrés comissaria la mostra, juntament amb Enric Tubert


 

Com es presenta l’Empordoneses 2020 amb Narcís Monturiol com a fil conductor?
A Empordoneses sempre defensem les sinergies i l’Empordà. Ara estic llegint un llibre, Apologia de l’Empordà: de Banyuls a les illes Formigues, de Xavier Febrés, i penso en com m’agrada aquest nom de l’Empordà i tot el que m’aporta. Penso que des d’Empordaneses és això el que hem de defensar: l’art i la pluralitat dels artistes, a més de posar en valor l’ampli ventall d’artistes que tenim, a l’hora de buscar altres referents com és el cas d’aquesta edició. Narcís Monturiol era un personatge molt interessant i feia molt temps que li donava voltes com a possible fil conductor. L’any passat vam retre homenatge a la comunitat d’Empordoneses, a tothom qui ens ajuda, els artistes… i enguany, essent el bicentenari de Monturiol, vam pensar que era una figura molt interessant, ja que era intel·lectual, editor, enginyer, periodista, pintor… i a més a més va haver d’exiliar-se. Quan ens vam engrescar amb la nova edició amb l’Enric Tubert, que l’hem comissariat junts, el tema de Monturiol va agradar molt a la comunitat, i tot que l’espai de l’exposició té unes limitacions i hem d’encaixar amb artistes d’aquí i altres de fora, el resultat és molt bo. Estem molt feliços i amb molta il·lusió.

L’univers de Monturiol és il·limitat i no sempre fàcil…
Sí, era un home molt valent. I arran d’una conversa amb en Josep Maria Bernils i amb l’Alfons Martínez, he observat que Monturiol sempre mirava per la gent. Per exemple, la meva peça està inspirada en quan ell s’imaginava com seria en món marí pels que buscaven corall i volia ajudar-los a millorar la seva activitat. Ell era creador nat, com molta de la gent que exposa aquí i també tenia empatia. Com que estava a Cadaqués i li agradava el mar, buscava la manera d’ajudar els corallers perquè no patissin, i per mi és un dels factors més importants del personatge. Hi haurà qui es mirarà el vessant més polític de Monturiol o el d’inventor, per això diem que és un bon fil conductor. L’Enric Tubert va quedar entusiasmat quan vam decidir del tot el tema i gairebé tots els textos de l’exposició els ha elaborat ell.

Anem a pams. Hem desgranat el cicle d’enguany, però com s’ha d’entendre Empordoneses?
A mi el que m’agrada és compartir, transmetre i donar a conèixer aquest meu univers a la gent. I penso que un cop a l’any hem de fer intercanvi de creació amb el teixit d’artistes que hi ha. Per mi és com una festa i un a més a més del nostre dia a dia. Els artistes continuen treballant en les seves creacions, és a dir, que no s’aturen per fer únicament la feina d’Empordoneses, però sempre troben algun moment per pensar-hi i donar-hi voltes per col·laborar. I un dels objectius és el que deia: crear sinergies. El primer any que vam fer Empordoneses el fil conductor van ser les dones. Va haver-hi de tot i propostes molt diverses, però al final, per mi l’art és art.

Com i per què neix Empordoneses?
Va néixer amb vuitanta dones, des de metgesses fins a historiadores, i va néixer d’aquest meu impuls creatiu. Vam pensar que s’havia de parlar només del nostre món, ja que no hi havia res que parlés de nosaltres. I per exemple, una metgessa va portar la radiografia de la seva àvia i era l’únic que li quedava d’ella. Per això dic que Empordoneses va néixer d’un impuls de trobar-nos i fer una festa artística per gaudir entre tots i totes. I a partir d’aquí neix el fil conductor. En aquell moment va ser el món de la dona i hi havia de tot, des de gent que reivindicava maltractaments a la radiografia de l’àvia… En total vam ser vuitanta dones amb ganes de crear. A partir d’aquí és quan comencem a tocar cicles expositius amb altres temes com el medi ambient, la crisi del 2008, els refugiats, etc.

Els fils conductors dels cicles d’Empordoneses sempre conviden al debat, a la reflexió. Com s’escullen?
Quan fem les inauguracions es crea un caliu molt agradable entre els participants, els artistes, els visitants… i sempre hi ha un tema a l’aire. Ara com ara potser seria la Covid, però sempre hi ha algun factor que afecta a tothom d’una manera o altra. M’agrada pensar que la gent segueix treballant però Empordoneses és la manera d’expressar-se en allò concret. Hi ha artistes que ens diuen «aquest any no puc» però llavors n’hi a altres que tenen moltes ganes d’expressar-se i inclús et conviden a pensar en algun tema concret… I d’aquí neixen els fils.

El nom d’Empordoneses ha estat, en certa manera, un homenatge a aquestes primeres vuitanta dones?
Com que el primer any va ser una mostra feta per dones i li vam dir Empordoneses, per respecte no ho hem canviat. Al principi hi havia qui em deia que li costava pronunciar-ho però ara a la gent ja no li costa, ho diuen perfectament.

Empordoneses sempre ha tingut un estret lligam amb l’alumnat i els centres educatius de la comarca. Què ho fa?
Sí, des de la primera edició d’Empordoneses hem col·laborat amb els centres i és un factor que m’agrada molt. Des del cicle, cada any presentàvem el fil conductor als centres i, a través d’un crèdit i el Centre de Recursos, ens aporten un treball de l’alumnat a l’exposició. Sobretot hi col·laborava l’IES Alexandre Deulofeu, que té el batxillerat artístic a la ciutat de Figueres i tenen un nivell de creació més elevat. El repte d’aquesta col·laboració sempre ha estat el mateix: sumar. L’any passat també vam fer una aportació als instituts amb una mostra però enguany no s’ha pogut fer a causa de la Covid-19, que ho va tallar tot, i també perquè els centres han treballat el bicentenari de Monturiol durant el curs.

Com creu que és d’important la cultura en l’aprenentatge d’un mateix?Penso que si tu vas a una exposició o qualsevol acte cultural, hi vas com si fossis un full en blanc, i si tens ganes d’entrar en aquest espai, mirar, entendre… és una manera de formar-te i omplir aquest full en blanc. Penso que aquest és un creixement que ha d’anar en paral·lel a l’educació. O com ara el riure, eh? Aquesta setmana hem tingut el Festival Còmic de Figueres, que també ens aporta i a la vida hi ha una part que hem de riure. Amb això vull dir que la cultura i l’art han d’estar al nostre dia a dia, no només ser-hi una vegada l’any.

Amb la col·laboració d’Empordoneses i els centres educatius, el que ens transmeten els professors de visuals i plàstica és precisament això, que per ells i l’alumnat és un repte i estan encantats de treure els treballs fora de les aules per exposar-los i així es vegi el que s’ha fet. També és una manera que l’alumnat estigui al costat dels artistes, i és un intercanvi molt positiu.

Durant el confinament, Empordaneses tampoc va parar i va compartir, en línia, el dia a dia dels artistes.
Ho vam fer a través d’unes càpsules: n’hi havia més de 70 i cada persona que volia col·laborar ens explicava el que volia. En aquell moment des de la comunitat ens vam fer la pregunta de «estem connectades? Tenim ganes de fer alguna cosa des de casa?» Llavors vam enviar correus a tothom que està dins Empordaneses i va haver-hi gent molt generosa, que estava en hores baixes però tot i així va compartir el seu dia a dia amb nosaltres. Al final és això, és compartit i aprendre. Amb les càpsules vam fer petites aportacions i m’atreviria a dir que algunes van convertir en estímuls entre nosaltres.

L’any passat Empordoneses va voler ser un homenatge a la comunitat, de la mà del fotògraf Àngel Reynal. Aquesta comunitat és sempre la mateixa o va variant?
No, aquesta comunitat, com totes les altres, canvia. I vam apostar per fer un homenatge a través de fotografies de l’Àngel Reynal de tota aquesta gent que ha participat a Empordoneses. Pensa que hi ha gent que és de la primera edició i ja fa molts anys, d’això! El resultat va ser molt positiu, l’Àngel Reynal va fer unes fotos magnífiques i era una manera de donar les gràcies a tota aquesta gent que ha format part de la història d’Empordoneses. Hi ha gent que no està aquí però tot i així van fer esforços per sortir a la foto, i va ser molt emocionant.

Farrés, a la Casa Empordà, un dels espais que acull, cada any, l’exposició d’Empordoneses // Foto: Àngel Reynal

Ara l’exposició es pot veure a la Casa Empordà de Figueres. Després on la podrem veure?
Havia d’anar a Ca l’Anita, a Roses, però s’ha anul·lat. Aquesta s’havia d’inaugurar a l’abril i estem a l’espera d’on anirà, la idea és que tingui intinerància però hem d’esperar a veure què passa.

La Covid-19 marcarà, sens dubte, el 2020. Ja li passen possibles fils conductors per les properes edicions?
Sí, però és a partir del dia de la inauguració arran d’anar parlant amb els visitants, els artistes… que van sorgint propostes i possibles temes. Has de fer el projecte amb temps i durant els mesos d’elaboració que intercanvies visions és quan surt. Segur que l’Enric o algun col·laborador ja ens dirà algun tema, segur que surt i està bullint al cap de molta gent. A mi m’afecta molt i el temps dirà tot el que està passant al món, amb la malaltia de la Covid-19, el medi ambient…

A vegades, a la societat la cultura fa por o se la mira com un món accessible a algunes persones, no a tothom. Com es pot trencar amb aquest tòpic i fer entendre que la cultura és i ha de ser per a qualsevol persona? Tu pots no conèixer un personatge com Monturiol, entres a veure l’exposició i se’t desperta la curiositat. Cal dir a la gent que no tingui por de no entendre, un artista et pot aportar des d’un color fins a una sensació. L’art són sensacions i et pot transmetre des d’una alegria o la bellesa fins a un toc de realitat. És… com dir-ho? Aquella sensació de subidón.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li