Peus de fang

0
944

Jo no sé si, al marge de la cristiana, catòlica, apostòlica, romana i, diguem-ho també, tarraconensis, la resta de religions o moviments morals tenen les inobservances als seus preceptes catalogades en tres nivells de pecats o de transgressions conscients dels seus preceptes, graduats segons la gravetat dels actes en capitals, mortals i venials; però crec que fins i tot des d’uns principis de moral natural, és a dir, d’aquell conjunt de regles de comportament que l’home descobreix per sí mateix com a idònies per a la convivència, podríem dir que és la supèrbia, entesa com un excés d’autoestima, com una sobrevaloració de les nostres capacitats que ens porten fins al menyspreu dels demés, si d’una part la cara, la part positiva que ens ha permès anar aconseguint un món millor, a la vegada, la creu o part negativa,que, com quan el bíblic càstig diví per la construcció de la torre de Babel amb la qual volíem arribar al cel, ens ha sotmès en el major dels desconcerts.

Quina és la contradicció en la qual en aquests moments estem vivint? Abandonaré qualsevol tipus d’anàlisi ideològic/polític/partidista, més en aquests moments de disputa electoral, i em referiré simplement a aspectes comuns de la vida quotidiana, encara que potser sense poder oblidar (ja saben que es tracta del meu filòsof i sociòleg de capçalera) les paraules de D. José Ortega y Gasset.

Quina societat hem construït, sobre quines bases hem edificat la nostra convivència sinó, com afirmaven tant ell com Max Weber, quan coincidien en què tant el capitalisme com el comunisme aspiraven a crear el «hombre masa», és a dir «aquel que exige más que los demás, aunque no logre cumplir en su persona esas exigencias superiores», però que es mostra incapaç d’arbitrar qualsevol tipus de discrepància amb el sistema?

Aquests homes-massa haurien estat creats per una societat massa caracteritzada per la «homogeneidad debida a la abundancia económica, el desarrollo tecnológico y la igualdad política» perquè «nunca ha podido el hombre medio resolver con tanta holgura su problema económico… Cada día agrega un nuevo lujo al repertorio de su estándar vital… Lo que antes se hubiera considerado como un beneficio de la suerte que inspiraba humilde gratitud hacia el destino, se convirtió en un derecho que no se agradece sino que se exige.»

Però, què ha estat tot sinó un pecat de supèrbia? Enlluernats pel desenvolupament material i pel consumisme hedonista no ens han deixat veure que érem gegants amb peus de fang i que havíem descuidat el control d’allò que desitgem als amics quan els saludem. Salut!

Ens servirà aquesta desgràcia humana que estem patint per replantejar-nos els objectius principals del nostre viure, o seguirem més ufanosos amb els nostres èxits que preocupats per les nostres mancances, seguint sent gegants amb peus de fang?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li