Perpetus i interins

0
815

En aquests temps, no sé si líquids, per la insuportable incertesa o perquè a molts representants polítics, administratius i funcionaris públics de l’Estat els venen grans els seus càrrecs, he pensat en la relació que tenen amb el poder els alts funcionaris i els polítics.

En altres paraules, de les dues persones que tenen els dos càrrecs més importants del regne d’Espanya, un, Felip VI, té el càrrec a perpetuïtat i, l’altre, Pedro Sánchez, ostenta la presidència del Govern d’Espanya de manera interina, ja que seran les urnes les que el mantinguin en el seu lloc, si guanya les eleccions, o l’enviïn a fer d’expresident si les perd.

Els qui tenen càrrecs perpetus: els funcionaris. A Espanya hi ha 2.595.575 empleats públics repartits per les diferents administracions públiques; el 57,76% donen servei en el sector públic de les comunitats autònomes, el 19,80% en el sector públic de l’Estat, i el 22,43% en el sector públic de les entitats locals. L’estadística, exposada així, engloba a tota mena de funcionaris, no obstant això, els perpetus als quals em refereixo són uns funcionaris molt particulars.

Anem a pams. El funcionament d’aquest país se sustenta en tres poders: el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial. Segons la Constitució, els poders de l’Estat han de ser institucions separades: les Corts Generals, que representen el legislatiu; el Govern és el poder executiu; jutges i magistrats són el tercer poder, el judicial. Si per una casualitat el lector té el costum d’estar informat i seguir la informació diària en els diferents mitjans de comunicació, s’adonarà que la divisió de poders és una qüestió formal més que real.

Pregunti’s el lector per què el Partit Popular acudeix sempre als tribunals.
Ja té vostè la resposta?

Li diré el que penso sobre aquest tema: el Consell General del Poder Judicial, sobre el paper, és un òrgan autònom que està compost per jutges i juristes. La seva funció principal és garantir la independència dels jutges en l’exercici de les seves funcions. Ara bé, els membres d’aquest poder judicial són nomenats, en gran manera, pels partits polítics, que no dubten a imposar jutges, magistrats i juristes afins a les seves idees. L’actual CGPJ té el caire conservador del partit que estava en el poder quan va ser nomenat, és a dir, el Partit Popular presidit per Mariano Rajoy.

Exposat així, semblaria que la utilització de la justícia de manera partidista és cosa només d’un partit. No és així, tots han intentat influir amb els noms que proposen per al CGPJ. Ara bé, el grup polític que més ha utilitzat als tribunals per a modificar, a favor seu, allò que no li convenia, ha estat i és el PP. Recordi el lector, quan aquest partit va presentar recurs contra l’Estatut de Catalunya, el va fer, traint el Parlament, on s’havia votat a favor; no acceptant la votació del Congrés dels Diputats, on després de ser raspallat (frase d’Alfonso Guerra), es va aprovar i, finalment, i més important, no va acceptar la votació en referèndum dels ciutadans de Catalunya. Un altre exemple és aquella conversa en el despatx de Fernández Díaz amb un jurista, en la qual convenien que la fiscalia els afinaria el que estaven tramant. Aquesta deriva autoritària d’un partit que busca en la utilització de la justícia allò que no aconsegueix en les urnes demostra que els seus cromosomes són totalitaris, és a dir, poc democràtics.

Tornem al fil del relat. El jove llicenciat en Dret que vol convertir-se en jutge haurà d’opositar i després cursar estudis específics a l’escola judicial i quan obtingui el títol de jutge serà enviat a un jutjat, probablement de primera instància. Com tota carrera professional, anirà assumint responsabilitats i anirà ascendint de categoria: ascendirà a magistrat, canviarà de jutjat, fins a, per exemple, arribar al Tribunal Suprem i així posicionar-se en el zenit de la seva carrera. Des del moment en què va guanyar les oposicions, el nostre jove llicenciat és un funcionari que anirà pujant els esglaons de l’escalafó, és un sistema molt semblant al militar, diem que el jutge és de l’escala de sotsoficiales i el magistrat de l’escalafó dels oficials i els que estan en els alts estaments del poder judicial entren a formar part de l’elit dels caps, i entre ells, es trien els qui ascendeixen a les ocupacions del generalat.

Quina és la missió del CGPJ? Aquest consell exerceix funcions de poder judicial i la seva principal finalitat és garantir la independència dels jutges en l’exercici de la seva funció judicial. Bé, jutgi el lector si compleix aquesta funció o es dedica també a altres tasques que no són pròpiament de la seva incumbència.

En el refranyer espanyol hi ha expressions proverbials que ens il·lustren la situació actual que alguns alts funcionaris de l’Estat practiquen. Recordem-ne alguns que jutges i magistrats haurien de saber per evitar errors i males interpretacions: «La costumbre hace ley y mata ley». «Del hecho nace el derecho». «No hay derecho contra derecho»; aquesta última cita és un al·legat contra els quals, abusant del poder, tracten d’imposar la seva voluntat en contra dels dictats de la llei. Vull recordar, finalment, al que ens porta l’aplicació rigorosa de la llei, que sol derivar en greus danys: summun jus, summa injúria (el suprem dret és la suprema injustícia).

Arran del lliurament dels diplomes als alumnes que havien acabat el curs de l’Escola Judicial de Barcelona i la no presència de Felip VI, en aquest acte, hi ha hagut molta controvèrsia, convenient i histriònicament utilitzada per la dreta extrema i l’extrema dreta, vull dir a aquests representants legítims de la sobirania popular que no hi ha dret contra dret; en altres paraules, que deixin d’abusar del poder que tenen, intentant imposar la seva voluntat en contra dels dictats de la llei.

I a la més alta magistratura de l’Estat, que la frase «el rei regna però no governa» expressa el principi de les monarquies constitucionals, és a dir, el rei ha de limitar el seu paper polític, no intervenint en les qüestions de govern. A vegades, els qui diuen defensar la monarquia, els més exaltats monàrquics, ajuden poc al fet que aquesta frase atribuïda a Adolphe Thiers (1797-1877) i pronunciada davant el parlament francès sigui rigorosament complerta. Hauria d’intentar, al meu entendre, el monarca que no se l’identifiqui amb «allá van leyes do quieren reyes» o, encara més greu, «bajo la ley, el rey». Aquesta última frase era el principi de les monarquies absolutistes i, de cap manera, hauria d’aparèixer davant l’opinió pública com un poder ben assentat. Senyor, ni són temps d’absolutismes ni la monarquia està ben assentada a causa dels seus propis errors.

Segons la Constitució del 1978, que és la llei de lleis, els seus principis són: el respecte als drets humans i les lleis en un ordre just; la protecció de les peculiaritats dels pobles que componen el regne d’Espanya; el desenvolupament d’un sistema social i econòmic que garanteixi la qualitat de vida digna per a tots; la col·laboració en l’enfortiment de relacions pacífiques i de cooperació entre tots els pobles de la terra. Sembla que perpetus i interins han oblidat (ho han fet?) aquests principis.

Vull recordar els valors constitucionals superiors: llibertat, justĂ­cia i igualtat. I no oblidin que la sobirania resideix al poble espanyol sobirĂ  i no sĂşbdit de ningĂş.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li