Peripatètic

0
1257

Gaudir d’una certa quantitat de temps lliure, o més ben dit de la circumstància, ja saben que segons Ortega és l’altra cara de la moneda de la nostra personalitat, de no trobar-se impel·lit per les preses, permet de vegades practicar una mena d’exercici que podríem adjectivar, sense voler tampoc extra valorar-lo, de peripatètic. Vull dir que aquesta mancança d’apressament ens facilita, tot recordant Aristòtil, deambular al voltant de la ciutat, observar-la i reflexionar envers el seu propi jo i el seu particular accident de la substància emetent judicis que, si bé alguns els consideraran “de valor”, és a dir com a merament subjectius supeditats a creences, ideals i experiències personals, no per això han de ser automàticament desestimats perquè què és un estat d’opinió pública sinó la suma de personals judicis de valor?

L’altre dia vaig disposar d’alguns d’aquests moments, i si bé no vaig recórrer la ciutat “de cabo a rabo”, sí que vaig fer una bona passejada procurant, a més de controlar la seguretat i neteja del terreny que trepitjava, alçar la vista per informar-me de l’estat de decor i de la configuració urbanística dels edificis de la ciutat.

Resultat? La veritat és que bastant depriment perquè la Figueres actual és una urbs desequilibrada (passejant pels seus carrers contemples el desgavell urbanístic al qual ha estat sotmesa amb el resultat de cases unifamiliars i altres en mitja, quan no en total, ruïna al costat de, proporcionalment a l’amplada dels carrers, quasi gratacels; parcel·les sense edificar plenes de matolls) i despersonalitzada, sense un model constructiu que mínimament expressés la seva singularitat.

En un article de fa ja uns mesos els comentava que “no és que pretengui equiparar la nostra rebel·lia surena amb l’academicisme i l’homogeneïtat i la disciplina dels models europeus, però que el que està clar és que hem transformat una petita vila amable (vegin el carrer santa Llogaia), en una ciutat antipàtica”, i ara segueixo mantenint aquesta visió perquè no aguaito cap indici de canvi, no veig cap raig de llum que ens indiqui que estem al final d’aquest malaguanyat túnel, perquè des de les autoritats competents tot ho redueixen o ho aparquen a la redacció, aprovació i execució dels grans estudis, dels grans plans que com Godot, avui no vindran però demà sí i demà ens diran el mateix, en lloc d’arremangar-se i fer camí, com deia el poeta “golpe a golpe, verso a verso” perquè “se hace camino al andar”.

Un exemple d’aquesta praxi que proposo d’anar de mica en mica omplint la pica la tenim en els terrenys que envolten l’antiga presó del carrer Sant Pau. Què veiem si ens apropem? Un edifici rodejat per uns terrenys incultes, plens d’herbes i matolls, desaprofitats i tancats d’una banda per una doble barrera de filats, quina grata impressió al mig de la ciutat!, i de l’altra per un mur que en un dels extrems suporta l’esplèndid mosaic dels artistes del Grup 69.

Hem d’esperar a la resolució del concurs de la plaça de Gerent municipal d’urbanisme, a la redacció, aprovació i aplicació d’un nou POUM que diuen que sí, que ara va de bo, per poder dignificar aquests espais i fer-los d’ús i gaudi públic? La regidoria d’urbanisme, ajudada pels arquitectes, aparelladors i tècnics jardiners municipals no es veuen capaços d’aplicar una reforma encara que sigui temporal a l’espera del pla definitiu que es consideri convenient?

Mirin, jo arrencaria els filats i faria la superfície d’accés públic, netejant-la i, encara que fos mínimament, pavimentant-la, enjardinant-la i destinant lloc per aparcaments. I enderrocaria el mur de ponent que tan tètrica imatge configura al conjunt, la qual cosa ens facilitaria una magnífica visió d’espais lliures.

I amb el mosaic, saben que faria amb el mosaic?, el traslladaria a la plaça Catalunya per tapiar la penosa visió que ens ofereix la part de darrere dels edificis de la plaça del Gra, fent de teló de fons d’un escenari a l’aire lliure.

Que costaria molts diners? Doncs segur que molts menys que els que s’han gastat a la plaça de l’escorxador, i aquesta innecessària obra no ha fet res més que restar-nos serveis.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li