PerĂ­odes “post”

0
632

Jo, la veritat, no estava al corrent no ja de l’obra sinó ni tan sols de l’existència del sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman mort recentment. Va ser un amic qui em va preguntar si el coneixia i si havia llegit el contingut de l’entrevista que, curiosament el mateix dia de la seva mort, publicava La Vanguardia, i qui, en contestar-li que no, em va donar una fotocòpia de l’article periodístic aconsellant-me la seva lectura.

Sincerament, li vaig acceptar la recomanació per cortesia, amb poc ànim de llegir l’escrit; però veure que anava encapçalat amb el títol “El Brexit i Trump provenen dels trenta anys d’afartament” em va generar una incipient curiositat per conèixer les seves opinions perquè em semblava recordar que en alguna ocasió els havia parlat, benvolguts lectors, del període d’hedonisme del que darrerament havíem estat gaudint o, com de vegades d’altres valoren, patint.

Contestava el jueu d’origen polac, instal·lat al Regne Unit, quan l’entrevistador li plantejava “Vivim en temps turbulents. Ha hagut nombrosos resultats electorals inesperats en el 2016, des del Brexit a Trump. Cap a on gira el mĂłn?”, que “…ara Ă©s quan estem pagant el preu pels trenta o quaranta anys d’afartada, de barrila atorgada per una sèrie d’obsessions demonĂ­aques interconnectades com viure a crèdit, l’orgia consumista…”, per continuar, tot seguit, que altres causes d’aquests moments convulsos sĂłn “… la creixent bretxa entre els vencedors i els derrotats, la nacionalitzaciĂł dels guanys i la individualitzaciĂł de les pèrdues, i una globalitzaciĂł pels rics que va aparellada amb lligar els pobres al sol”.

I, efectivament, tirant d’hemeroteca vaig trobar que fa quatre anys els comentava en les meves col·laboracions en aquest setmanari “Crisi o fi de cicle” (I i II) que “… la fi del cicle polĂ­tic, econòmic i social en què ens trobem Ă©s el resultat d’un hedonisme al qual el capitalisme ens havia portat amb una implantaciĂł de la filosofia del consumisme a ultrança, com a resposta a la pressiĂł comunista a la qual havia estat sotmès durant el segle passat, a l’hora que el fracĂ s de la via revolucionĂ ria socialista significava una renaixença d’un nou proletariat ara orfe de pastanaga i protecció”.

Endinsant-me a partir d’aquest moment en la lectura i en la recerca dels significats de conceptes nous per a mi, pel cap baix sota la mirada de la filosofia o sociologia, els de modernitat, de modernitat líquida o de postmodernitat sociològica m’han permès estructurar els meus pensaments i així configurar una anàlisi més acurada del que ens està passant.

Podríem dir, per resumir, no estic segur si ho diré prou bé i correctament, que es pot establir l’evolució humana en tres fases, una de llarg recorregut, la modernitat, i altres dos de més recent aparició i en fase encara de concreció: la modernitat tardana i la postmodernitat sociològica.

La modernitat hauria estat caracteritzada per un període en el qual la lògica i la raó haurien finalment aconseguit implantar mecanismes per garantir els drets i les llibertats individuals; la modernitat tardana o modernitat líquida tindria com a signes d’identitat la globalització definida per l’economista i escriptor espanyol José Luis Sampedro com una “Constel·lació de centres amb fort poder econòmic i fins lucratius, units per interessos paral·lels, que amb les seves decisions dominen els mercats mundials, especialment els financers, fent ús de la més avançada tecnologia i aprofitant l’absència o debilitat de mesures reguladores i de controls públics”, i la postmodernitat sociològica, moviment actual i en lluita contra l’anterior, es veuria definida per ser un procés cultural (?) que proclama la defensa dels interessos dels marginats i oprimits i que tot posant en qüestió els textos tradicionals perquè relaten, diuen, no el que va succeir en realitat sinó els prejudicis i la cultura particular de l’escriptor, arriva a la conclusió que, no tenint accés a la realitat sinó només al que ens sembla a nosaltres mateixos, és el llenguatge, el seu és clar, el qui crea la realitat.

O sigui que, pel que sembla, estaríem immersos en un període de “posts”, de postveritat també, perquè hom l’ha definit com el fenomen pel qual no és la realitat dels fets la que crea opinió, sinó l’emoció i la creença personal que ens genera.
¡Estem apanyats!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li