Pere Vila recupera l’alcaldia de Llançà i Cusí l’acusa de “baixar-se els pantalons”

0
32514

PDeCAT i PSC reiteren que el pacte no estava prefet i ERC els acusa de tenir “ànims de revenja” i “una agenda oculta”


 

Després d’estar un any i mig a l’oposició, Pere Vila (PDeCAT) ha recuperat l’alcaldia de Llançà. Ocuparà el càrrec (per últim cop) fins al març del 2018, quan el cedirà al portaveu del PSC, Francesc Guisset. Així ho va acceptar dimecres el ple, en aprovar la moció de censura que PDeCAT i PSC havien presentat el 27 de desembre contra l’actual alcalde, Guillem Cusí (ERC). Com era d’esperar, la moció es va aprovar amb els set vots favorables del PDeCAT i el PSC _que han format un nou pacte després que Cusí expulsés els dos regidors socialistes de l’anterior govern_ i els quatre contraris d’ERC i APL –que han passat a l’oposició.

Durant el discurs que va fer just abans de la investidura, Pere Vila es va mostrar conciliador i va agrair a Cusí la feina que ha fet com a alcalde. Va reiterar que “no hem tingut cap més solució que fer una moció de censura perquè al nostre entendre, la situació era insostenible”. I va tornar a assegurar que amb el PSC “ara ens hem entès ràpid, i malgrat que alguns diuen que ja ho teníem fet, jo asseguro que no”. I en la mateixa línia es va expressar Francesc Guisset, que va repetir que l’anterior govern s’havia convertit “en un autèntic regne de Taifes”. Va assegurar que faltava un projecte, i que “les discrepàncies cada cop més evidents es traduïen en la inacció i la paralització de les regidories”. A més, també va reiterar que el pacte no estava teixit d’abans. “Nosaltres li vam donar la confiança perquè vostè fos l’alcalde _li va dir a Cusí_. Confiança que creiem que s’ha traït, només per part seva.”

Per la seva banda, l’ara ja exalcalde va pronunciar un discurs molt més crític. Va demanar a Vila “amb quina autoritat moral gosen dur a terme una moció de censura quan en 36 anys no han fet mai autocrítica”. Es va mostrar convençut que han actuat amb “ànims de revenja” i va qüestionar l’èxit del nou acord. “Vostè s’ha llegit el pacte, senyor Vila? I en qualsevol cas, quina baixada de pantalons”, va afegir. I a Guisset el va acusar d’haver actuat amb una “agenda oculta” i li va recordar que durant tota la campanya electoral havia demonitzat CiU. Com a conclusió, Cusí va assegurar que des de l’oposició “ens mantindrem amatents i no perdrem cap ocasio per ser prou positius i fiscalitzar-los”.
El portaveu d’APL, Claudio Grande, que fins ara no s’havia pronunciat, no va voler valorar el que ha passat, però sí que va explicar: “Creiem que, almenys per la nostra part, estàvem fent una bona feina. I preferim passar a l’oposició perquè són els llançanencs els que han de dir qui volen que faci aquesta feina.” També va recordar que van entrar en el tripartit perquè creien que Llançà necessitava una manera diferent de fer les coses, i en aquest sentit va dir: “No volem tornar a l’anterior sistema, ja que som conscients que no és el que volen els nostres votants.” Després d’una hora de ple, Vila va recollir la bara amb un posat seriós.

La contracrònica: “És babor qui guanya, qui guanya…”

“És babor qui guanya, qui guanya; és babor qui guanya a estribor! És estribor qui guanya, qui guanya; és estribor qui guanya a babor!” Coneixen el mític càntic entonat als campaments juvenils, emulable als “Hola fondo norte! Hola fondo sur!” dels camps de futbol? Aquestes són les dues fórmules d’interacció pública entre grans grups més populars, però el públic del ple de Llançà va demostrar que no són les úniques. Les diverses reaccions que van generar les intervencions dels regidors es van postular com una tercera via, que va deixar palès qui donava suport a qui. Els comentaris que xiuxiuejaven els veïns durant els discursos i, sobretot, els jocs d’aplaudiments posteriors van evidenciar qui ocupava cada sector de la sala de plens. I no dic cada cadira perquè de cadires n’hi havia poques. Perquè aquest és un altre tema: la sala de plens s’ha quedat petita per un municipi com Llançà. Aquí no s’hi podia fer res. En situacions com aquesta, qui arriba primer, primer s’asseu. Però aquest no va ser el cas. Faltava mitja hora per la sessió i el passadís ja era ple de veïns. I quan finalment van poder entrar (en allau), es van trobar que la meitat de les cadires ja estaven reservades per a càrrecs polítics o ocupades per alguns periodistes. I tot i els suposats cànons d’educació social, ningú va moure el cul. Tot un exemple per al poble (propietari de les cadires)… En qualsevol cas, m’atreviria a dir que quan va parlar Vila va guanyar, en aquest cas, la popa atapeïda; i quan va parlar Cusí, la proa ben aposentada.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li