Pere Cornellà: ‘El sector privat es posa ràpid al dia però les administracions no’

0
688

El president de PIMEC Girona fa un repàs a la gestió de la Covid-19 per part de l’Administració pública i desgrana diferents mesures per pal·liar la situació, encarades al sector empresarial i a petites empreses, entre altres. Cornellà destaca també la importància de la col·laboració entre el sector públic i el privat, per tal d’encarar la situació dels propers mesos i anys


Com a president de PIMEC Girona, com valora la gestió que ha fet el Govern espanyol, sobretot al seu sector?
Els efectes de l’estat d’alarma han comportat una caiguda sobtada de l’economia. De sobte, l’economia s’ha vist tancada, i s’ha vist tancada de zero. Sobretot des del nostre cas, la nova preocupació és pels més petits, com ara les micropetites, les petites empreses, els autònoms i bàsicament el petit comerç, la restauració… i de rebot el turisme, que afecta tantíssim a les nostres comarques. Per tant, ens hem trobat primer amb una situació d’emergència que ja hi haurà temps per valorar més endavant, i caldrà analitzar com s’ha gestionat i els efectes i que ha tingut, però, vaja, pel que fa la a situació d’emergència penso que tothom ha de ser molt humil, en relació amb les mesures que s’han pres i, sobretot, les que van orientades a tornar a aixecar el procés econòmic, especialment si no hi ha hagut les mesures per pal·liar els efectes d’ingressos zero versus pagaments recurrents, etc. És a dir, bàsicament la qüestió de la liquiditat. Què en podem dir? Doncs que la gestió es podria haver millorat, potser una gestió centralitzada, en el cas de la sanitat, no ha estat la millor solució. I potser en aquest sentit el Ministeri de Sanitat no era el més preparat, no tenia cap competència i era un ens buit. Un tancament generalitzat, a vegades, no és compatible amb una acció focalitzada, que potser hauria estat el més adequat. Però vaja, en aquest sentit el màxim respecte per les autoritats sanitàries i tot el col·lectiu mèdic que ha lluitat desmesuradament per contenir-ho, però ara estem entrant a un altre escenari, que és el de la recuperació econòmica o la reactivació econòmica.

Precisament, des de PIMEC es va demanar el «diàleg social». Què ha de ser i com ha de treballar per reactivar l’economia?
En primer lloc hi havia d’haver una sèrie de mesures immediates que consistien a aportar liquiditat a aquestes micro, petites i mitjanes empreses i a autònoms. Això vol dir que si tens zero ingressos has de tenir també zero sortides. En aquest sentit les primeres mesures podrien haver estat més ràpides i potser més simples. Si es congela l’economia, si aquests negocis o comerços no tenen possibilitat de tenir ingressos, de moment que no tinguin cap sortida. Bé, venen les mesures laborals, els ERTOs, aquests ERTOs com a concepte estan molt bé però, entrant al detall, ni la tramitació ni les normatives ni tot el que han portat aparellades ha sigut fàcil. La prova és que el Govern i el Ministeri de Treball han hagut de fer rectificacions constants respecte a temes que havia promogut l’altre, així com les empreses que han estat afectades per la situació de l’estat d’alarma, i s’han pogut incorporar amb un ERTO per causa de força major, i hi ha hagut altres modalitats que no han estat tan fàcils. I sobretot el que ha estat molt problemàtic és la tramitació dels mateixos ERTOs i que les plantilles de treballadors poguessin començar a cobrar amb forma i termini. Això ha suposat un col·lapse al sistema que ha provocat que hi hagués unes demores, en aquests moments, injustificades, i ha demostrat la fragilitat dels sistemes de gestió.

La continuïtat dels ERTOS no sabem si està garantida del tot. Què podria suposar?
I sobretot per sectors. En aquest sentit el decret que es va promoure el 13 de maig, que es el Real decret 8/2020, que venia a completar les primeres disposicions en aquesta matèria, jo crec ho ha embolicat encara més. Per un acord marc que havien subscrit la patronal espanyola COE i els sindicats majoritaris, que era un marc d’acord subscrivint el plantejament inicial del Ministeri de Treball, que diu «ni una sola destrucció de cap lloc de treball…» Aquí has d’arbitrar mesures perquè sigui possible. Aquest decret ha vingut a complicar, ja que encara s’està a l’espera d’aclariments. En l’àmbit jurídic, els juristes desitgen saber interpretar la norma, sobretot perquè aquesta norma crea ambigüitats i inseguretat jurídica. Especialment pel que fa a terminis: sembla que podem anar al 30 de juny, però el 30 de juny és manifestament insuficient per molts del sector. En primer lloc el turisme i l’hostaleria és absolutament insuficient i hi ha el tema que cap persona que estigui acollida dins dels ERTOs pot ser objecte de cap acomiadament. És evident que si la reducció de l’activitat no pot venir acompanyada per un acomodament de les plantilles sense que ningú en surti perjudicat, és una realitat que no lliga. Confiem que això s’anirà interpretant, en el futur, per fer-ho més eficaç i sobretot després que aquest termini del 30 de juny, abans de començar una temporada turística amb incertesa total respecte a les mesures, la mobilitat i l’afluència de clients, és una data absolutament insuficient i en aquests sectors, podríem dir fins a la Setmana Santa de l’any que ve. Són sectors amb una temporalitat acusadíssima, i més en el cas de les nostres comarques, i en particular l’Alt Empordà.

Clar, aquí alguns municipis viuen pràcticament del turisme i tenen un percentatge elevat dins el PIB.
En aquestes comarques diuen que l’efecte del turisme i de l’hostaleria pot arribar al 20% del PIB, però si hi incorporem tots els altres sectors que en són proveïdors, com poden ser obres i reformes, instal·lacions, materials… potser aniríem a un 50% del PIB d’aquestes comarques. Això no es pot deixar d’aquesta manera. Per altra banda, les restriccions que tenen aquestes activitats a l’hora de reobrir són tan grans que la majoria optaran per no obrir, i vol dir incrementar la mida de la desgràcia.

És per això que des de l’ens s’exigeix seguretat jurídica. Vol dir que alguns sectors o empreses poden quedar desemparats davant la llei?
Si la norma no és clara es crea inseguretat jurídica. Pensem que els empresaris i els comerciants, petits empresaris i autònoms, corren amb la seva responsabilitat patrimonial i personal i, per tant, si el marc jurídic no és clar qui rep les circumstàncies sempre és el que presta el servei. A l’hora de repartir la responsabilitat ens trobem que un cas de força major que afecta un problema de salut pública no pot caure sobre la responsabilitat del sector privat. Els poders públics han d’entendre que si no hi ha sector privat no hi ha sector públic. Aquest seria en l’àmbit laboral, l’altre àmbit és la liquiditat. Les mesures per a la liquiditat de les empreses, que es refereix a si no tens ingressos i has de fer pagaments, pot venir per activa o per passiva. O aquells ingressos que havia de tenir m’arriben via crèdit o bé aquelles sortides que tinc normalment quan hi ha activitat, no hauria de tenir-les, i estem parlant d’impostos, taxes, consums… parlem de tot un seguit de coses que l’Estat té capacitat de fer i en aquest cas no ha fet. L’Estat té la capacitat d’exigir-te, en uns terminis i fins i tot amb interessos de demora. És un tema que no s’ha gestionat bé.

Me’n vaig al pitjor escenari, però la possibilitat d’un rebrot es té en compte. Què podria suposar pel sector econòmic?
Si escoltem els metges i els epidemiòlegs, ens diuen que aquesta és una malaltia desconeguda i hi ha una incertesa amb el que pugui succeir. És veritat que el que anem veient, tot i ser mesures dràstiques, ha causat efecte. I a mesura que s’han activat les fases d’arrencada veiem que no hi ha hagut rebrots. Per tant, entre les mesures i la responsabilitat del ciutadà i que els dispositius sanitaris estan més preparats, creiem que aquest rebrot mai serà com la primera crisi. En aquest sentit, penso que s’ha de transmetre una certa confiança que si hi ha el rebrot, els dispositius estan preparats. I no hauríem de preveure el que ha de venir amb la perspectiva del que ha passat. Aquí hauria d’entrar un factor d’equilibri entre la crisi sanitària i la crisi econòmica. Hem de fer una balança, baixant la intensitat de la crisi sanitària i incrementant la intensitat i totes les mesures possibles per salvaguardar el màxim de teixit econòmic possible. Que hauria de ser l’objectiu primer. Si perdem el teixit econòmic, la problemàtica serà impossible d’abordar.

Fa la sensació que mig sortíem d’una crisi i ja hem entrat a una altra, però molt diferent…
No té res a veure una crisi amb l’altra. L’anterior crisi va ser financera, provocada pel sector financer i tots els sectors que hi anaven a remolc, en el qual els bancs no tenien solvència i tothom va córrer a injectar 65.000 milions d’euros al sistema financer espanyol. Això després va comportar, per reequilibrar el deute exterior espanyol, unes retallades i uns problemes que van fer encongir l’estat del benestar. Per això va haver-hi una reducció de la renda disponible, una reducció del consum i un efecte en cadena. El que vivim ara és un cas totalment diferent, totes les estructures econòmiques, no financeres, estan intactes. L’únic és que se les ha parat de cop. No té res a veure, abans els bancs no tenien diners i ara els bancs estan amb diners a dalt de tot i el que s’ha de fer ràpidament és incorporar liquiditat a les empreses i que les mesures que vinguin per a la reobertura siguin possibles d’assumir. La restricció és tan gran que fa que molts negocis no es puguin obrir perquè la seva estructura té una dimensió que no es pot cobrir, com per exemple el cas de l’hostaleria. Si diuen reducció del 50% d’aforament a terrasses, una reducció a un establiment d’hostaleria d’un 30% de la facturació, és a dir, quedar-se amb el 70% de la facturació ja és tenir pèrdues perquè és un negoci que té un marge molt petit i està basat en la rotació, per tant, si li treus la rotació entra en pèrdues. Aquest punt d’equilibri és difícil però és el que s’hauria d’anar arbitrant, i que combinés la seguretat, la tranquil·litat i la garantia pels consumidors amb una dimensió adequada de la capacitat de generar facturació i negoci que fes que el negoci fos sostenible. Si no, tot el dèficit, és a dir, la diferència, s’ha de cobrir i s’ha de cobrir mitjançant fons públics que no vagin en detriment de l’endeutament del propi empresari. Aquest és el tema fàcil d’explicar i complicat d’executar. Per tant, no lliguen les dades i els números empresarialment. I aquí és on podem dir que tot i que els governs s’han posat en contacte amb el sector privat perquè donessin el seu parer, a l’hora de prendre decisions aquests parers no han estat escoltats per ningú.

Quin serà, segons vostè, l’abans i el després de la Covid-19?
És complicat, penso que el tema és tan agut i curt en el temps que fa que els hàbits que ja teníem tornaran a ser-hi. No transformarem radicalment una manera de relacionar-nos per un fet com aquest. La gent té ganes de sortir, de viatjar i de viure com ha fet fins ara. Això de la «nova normalitat» és una cosa que m’agradaria que m’expliquessin, perquè la normalitat no ha de ser nova ni antiga. Dit això, la tendència serà recuperar el que ja érem. El que passa que un fet com aquest, i que tot apunta que es tornarà a repetir, ens ha d’agafar preparats. És evident que canviaran maneres d’enfocar les coses, el teletreball serà una realitat, hi haurà factors que acceleraran canvis que ja estaven anunciats però no s’executaven. La llàstima és que els que s’haurien de fer de veritat, no es faran.

Pere Cornellà i Modest Guinjoan.

Com ara?
Com ara una optimització de tota l’Administració pública. Es veu directament que aquests deures de posar-se al dia i de fer-se eficient, sempre queden a un calaix. Les empreses i el sector privat ràpidament es posen al dia però les administracions no. Hi ha estructures absolutament ineficients que incorporen uns costos que no tenen sentit. Mantenir aquest sector públic amb aquesta dimensió és un tema que ens hem de qüestionar i veure les estructures realment importants, com poden ser Sanitat, Educació, Seguretat… però a totes les altres hi ha molt per retallar i treure, i una economia basada en un sector públic la veritat és que ja ni és moderna ni és eficient. I genera desconfiança per part del ciutadà, perquè hem vist les mancances d’aquest sistema.

Què diria a totes les persones del sector empresarial que estan passant per aquesta situació?
La primera qüestió és preservar molt la part financera, és a dir, la liquiditat. Mirar d’adaptar les seves estructures fixes i en la incorporació de factures fer marge i tenir plans de contingència fets per cada qüestió que es vagi produint. Ara s’ha de fer un seguiment, pràcticament, a diari del que està passant. Si això és així, com que el consum es tornarà a recuperar, com que l’estructura del teixit productiu no s’ha destruït, l’única cosa que cal fer és que la roda torni a girar. En aquest sentit qui hagi pogut preservar la seva liquiditat, adaptar les estructures i sobretot en els casos més dramàtics que podríem focalitzar al turisme, hostaleria i comerç, que tinguin les ajudes públiques que encara no han arribat i apuntarem, sobretot, cap als ens locals que arribin per no sagnar més els seus calaixos. S’han d’ajornar pagaments, s’han de condonar taxes… s’han de donar mesures i possibilitats de flexibilització per incrementar la seva oferta, etc. Si tot es va donant, que esperem que sí, pensem que la capacitat de regeneració del nostre teixit econòmic és molt important. Hem de ser moderadament optimistes, sobretot confiats amb les capacitats que tenim. I per acabar, apel·lar que si no hi ha un compromís de col·laboració publicoprivada com mai, perdrem l’oportunitat de canviar una mica l’statu quo de les coses.

Creu que de cara als propers mesos els preus pujaran?
Jo no ho espero, aquí hi hauria una altra mesura que és la de reduir l’IVA dels sectors. Aquest afany recaptador que tenen sempre les administracions hauria d’aparcar-se, igual que s’haurien d’aparcar les lluites partidistes, que en aquests moments són totalment estèrils, inútils. Hi hauria d’haver un compromís de tots els partits d’abandonar aquesta ximpleria superlativa que tenen del càlcul electoralista. El ciutadà ja no el compra, aquest discurs, i està tip de l’especulació política barata. En aquests moments tothom s’ha de concentrar en el salvament de l’economia. Diguem-los-ho clarament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li