Perdó i permís

0
786

Un servidor, benvolguts lectors, no és Francisco Umbral i crec que tampoc m’agradaria ser-ho ni semblar-m’hi, i no ho dic per allò del que «són verdes» va dir la guineu, és a dir perquè no pugui comparar-me en la seva producció literària, sinó per aquella famosa resposta que va donar a un entrevistador «yo a lo que he venido es a hablar de mi libro»: és necessari un cert grau de pedanteria o de supèrbia autora per pronunciar-se d’aquesta manera.

És per això que com que, malgrat tot em sento, en certa manera, com un nen amb sabates noves (la distància física editorial, madrilenya, AENOR, dels meus anteriors quatre llibres i la seva temàtica destinada a especialistes de l’àmbit tecnològic no em van provocar les sensacions que estic gaudint/patint amb aquesta nova experiència narradora), els demani perdó i permís per parlar-los del meu nou llibre perquè, ara sí, ara hi ha no només una proximitat geogràfica editorial gràcies a Edicions Cal·lígraf, sinó també una temàtica propera viscuda, pel cap baix, per molts de vostès.

M’estic referint a l’obra ‘Memorias de un cuatrienio. 1991-1995. La prensa como testigo’, de recent aparició i que ha rebut la seva posada de llarg, la seva presentació pública el passat dijous a la biblioteca figuerenca de la mà de l’alcaldessa, Marta Felip, i el periodista, col·laborador d’aquesta casa, Josep M. Bernils, en la qual descric, en primera persona i a cor obert, de manera sincera, sense concessions ni maniqueismes, de la manera més objectiva que subjectivament es pot escriure, les vivències polítiques, sociològiques i periodístiques viscudes durant aquest període de legislatura municipal en el qual, com segurament molts recordaran, després d’un pacte entre CDC i el PP vaig accedir a ser segon tinent d’alcalde, primer conseller delegat de l’empresa municipal FISERSA i regidor d’Infraestructures i Medi Ambient, de Circulació i de Mercats.

Varen ser, aquells, moments politicoadministratius importants en els quals es decidiren projectes que crearen controvèrsia i definiren importants aspectes de futur per a la ciutat, com els dels museus del Joguet i del Cinema. Van ser, aquells, dies en què es complien les dates de la cabalística xifra d’un màxim de 12 anys de presidència continuada per un mateix alcalde que, en tota la història figuerenca, només ha estat superada per Ramon Guardiola (A l’altre extrem, fora durant la Segona República, que es produïren els períodes de màxima inestabilitat amb alcaldes que a penes es mantenien durant un any en el seu lloc.). Crec que de la seva lectura potser es pot extreure alguna moralitat i amb aquesta finalitat el vaig redactar.

Gràcies per la seva comprensió.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li