Per a la llibertat

0
940

Fa uns dies, per pura casualitat, vaig trobar a la xarxa el recital que Joan Manuel Serrat va donar a l’auditori Luna Park de Buenos Aires el 1984. L’emoció que vaig sentir m’ha portat a canviar el tema del que volia escriure en aquesta tribuna, deixant per a una altra ocasió l’argumentari sobre el Nano-món, la Nanociència i la Nanotecnologia. Però, avui considero important dissertar sobre la llibertat, aquest sentiment al qual no podem ni hauríem de renunciar.

A Joan Manuel Serrat, li dec una part de la meva educació sentimental i ideològica i, sobretot, el coneixement de la poesia d’Antonio Machado, de Miguel Hernández: gràcies als seus discos em vaig acostar a una llibreria i vaig comprar una antologia del poeta sevillà i El rayo que no cesa del poeta d’Oriola. Gràcies a Serrat, em vaig convertir en un lector de poesia, i aquestes lectures segueixen amb mi el camí de la vida. Altres cançons d’ell m’han ensenyat que el més important en el nostre trànsit per l’existència és viure i que la vida ens fa afortunats quan estimem i som estimats.

A la segona part del poema «El herido», Miguel Hernández escriu: «Para la libertad sangro, lucho, per-vivo, / para la libertad, mis ojos y mis manos, / como un árbol carnal, generoso y cautivo, / doy a los cirujanos.» El poema finalitza amb un crit d’afirmació: «Porque soy como el árbol talado, que retoño; / porque aún tengo la vida.» Transcric aquests versos per embastar i transmetre un pensament, més aviat una angoixa, sobre la pèrdua de llibertats que patim. També, aquests versos justifiquen el títol d’aquesta tribuna i expressen el meu temor davant la intolerància i l’odi que sembra una política que només serveix als interessos d’aquells que viuen d’ella i disten molt d’estar en ella per defensar els drets de tots, tan sols es serveixen a ells mateixos i a les elits que els sustenten; per això, la veu del cantautor unida als versos del poeta em semblen tan necessaris d’escoltar i llegir en aquests dies.

La influència de l’extrema dreta en la dreta extrema porta a aquests individus a justificar la violència de gènere, l’agressiĂł homòfoba o a implementar allĂ  on governen lleis com la llei mordassa o l’acte vergonyĂłs que va fer l’Ajuntament de Madrid —governat pel PP en coaliciĂł amb Ciutadans i el su-port de Vox— d’esborrar els versos de Miguel Hernández d’un memorial del cementiri de l’Almudena, deixant el monòlit amb una placa sense paraules. Què es podia esperar d’aquests hereus del franquisme i d’aquella Espanya nacional catòlica que va secundar i va mantenir en el poder un règim autoritari que avui enyoren? A ells, a aquests aspirants de repressors i, sobretot, als qui els creuen, els vull transcriure un decret d’octubre de 1942 que es va publicar a l’Alemanya nazi: «A partir del 19-10-1942, els jueus no rebran mĂ©s raciĂł de carn o derivats, ous, productes farinosos (pastissos, pa blanc, galetes, farina de blat, etc.) llet pura, llet descremada i similars, Ă©s a dir, no obtindran aquells aliments al fet que donen dret les cartilles de proveĂŻment. Els individus de mĂ©s de sis anys no rebran mel artificial, ni cacau en pols, ni melmelada com a suplement; fins a aquesta edat rebran mig litre de llet descremada… Tampoc es concedeix als jueus subministrament extraordinari, excepciĂł feta dels ferits de guerra i els jueus privilegiats per raĂł de matrimoni mixt, Ă©s a dir, si l’altre cònjuge Ă©s de raça Ă ria» (Illustrierte Geschichte des Zweiten Weltkriegs, Kurt Zentner, 1963). I, desprĂ©s de la transcripciĂł, intentar comprendre perquè el poble alemany va fer seva la inculpaciĂł als jueus fins a la capitulaciĂł de l’Alemanya nazi. Des de llavors, l’Holocaust va passar a ser una malaltia: la de l’am-nèsia col·lectiva. I, tambĂ©, intentar comprendre perquè el poble espanyol ha oblidat la dictadura franquista, perquè no es recorda que el general, en el seu Ăşltim sospir, va signar cinc sentències de mort.

L’amnèsia ens porta a oblidar el que suposa viure en un règim autoritari, viure sense llibertat, sense poder pensar per tu mateix, sense tenir el criteri suficient perquè no t’adoctrinin. Quan la desmemòria s’instal·la al nostre cap, els que van ser corruptes durant la dictadura, ho continuen sent en democràcia gràcies al nostre oblit. Crec que necessitem investigar el nostre ahir i fer pedagogia històrica com a teràpia contra els totalitaris i contra els quals anhelen un passat que els va deixar actuar amb total impunitat i els va omplir les butxaques, això sí, sempre que fossin fidels als principis del Movimiento.

El present sempre reescriu el passat, i igual que la memòria, l’acostuma a endolcir, ara bé, per saber realment el que va succeir en el nostre ahir com a país, tan sols hem de buscar als butlletins oficials de l’Estat, a les hemeroteques, als arxius radiofònics i audiovisuals i, sobretot, preguntar als qui van viure la dictadura, perquè ells van viure la veritat d’aquell temps i no se’ls hi pot ensenyar la veritat viscuda.

He iniciat aquesta tribuna rememorant un concert de Joan Manuel Serrat. Ressona al meu cap: «Per a la llibertat». Ressona, perquè encara tinc la vida, vers, que en la veu del cantautor ens convidava a aferrar-nos a l’única cosa que veritablement tenim: la vida i l’essència de la qual és viure-la lliurement. I aquest vers de Miguel Hernández ja no es coneix com la segona part del «Herido», ara, convertit en himne es coneix: «Per a la llibertat» i aquest nou i popular nom, a la meva manera d’entendre, té més força, més contundència, perquè les paraules del poeta escrites durant la guerra civil parlen d’aquell poble que lluitava per la seva llibertat i els militars, els monàrquics i l’església, amb la inestimable ajuda de l’aviació italiana i la divisió Còndor hitleriana van imposar un règim totalitari que els va robar la seva llibertat. Serrat va viure la seva infància i primera joventut en aquella Espanya franquista, va cantar per a la llibertat a un Buenos Aires que encara no era lliure, tot i que la Junta Militar argentina estava de retorn a les seves casernes.

Un dia, li vaig escriure a María Teresa Andruetto, una escriptora argentina, que havia publicat una novel·la sobre l’exili interior i li vaig comentar que al seu país, amb la llei de Punt final havien encarat el final de la dictadura fent justícia i enviant a la presó als dictadors. Em va dir que no havien solucionat justament tot l’horror que van causar els militars, atès que no s’havia jutjat als soldats que es van convertir en assassins, és a dir, no valia l’excusa de l’obediència deguda, calia jutjar-los, en cas contrari, no s’hauria fet justícia. Portava raó, María Teresa, ningú es pot escudar en el fet d’acatar ordres per cometre assassinats i tortures.

Al nostre país no s’ha fet res d’això, no sols no es va jutjar a cap pròcer del franquisme, sinó que els seus hereus, s’han permès, recentment, treure un vers de Miguel Hernández del cementiri de l’Almudena. Van tornar a condemnar al poeta, igual que van fer quan el 18 de gener de 1940, el Tribunal del Consell de Guerra Permanent número 5 de Madrid l’havia condemnat a la pena de mort per «un delicte d’adhesió a la rebel·lió militar», sentència que havia d’aplicar-se en un màxim de sis mesos. Se li va commutar la pena per una altra de presó de trenta anys i un dia. Se li va perdonar perquè van intercedir a favor seu José María de Cossío, el doctor Eusebio Oliver, el general Varela i l’escriptor falangista Rafael Sánchez Mazas.

Exposada la condemna, els convido a ser conscients que els totalitaris o els seus hereus, anhelen imposar la seva ideologia i es senten impunes i creuen que la nostra desmemòria els permetrà segrestar de nou la nostra llibertat.
Hi ha massa indicis de la reculada democràtica a Espanya. Hi ha massa senyals que haurien de fer-nos pensar i actuar: El primer pensament, al meu entendre, hauria d’estar dirigit a trobar la manera de lluitar contra aquest deteriorament de la democràcia, així, hauríem d’entendre que per la democràcia i la llibertat, com per tot el que importa a la vida, cal lluitar quotidianament, no donar res per segur i participar socialment per aconseguir que no perillin i defensar-les diàriament.

No cometem l’error que van fer un grup de personalitats jueves al cafè Lleó de Berlín el 30 de gener de 1933, quan van rebre la notícia que Hitler era el nou canceller d’Alemanya: Un rabí va augurar que vindria un temps ombrívol i el van titllar d’alarmista, van creure les personalitats rellevants que el poble alemany posaria en el seu lloc als nazis. No va passar molt de temps, quan el mig milió de jueus que vivien al país van ser sotmesos a tota classe d’atrocitats, executades amb el silenci còmplice dels conciutadans del seu país.

S’ha escrit molt sobre la Segona Guerra Mundial i els seus crims. No s’ha escrit prou sobre la que va ser l’avantsala d’aquell conflicte bèl·lic, la Guerra Civil Espanyola. Si mirem enrere, no amb la intenció de reobrir ferides, no amb afany revengista, mirar al passat amb la intenció de no repetir-lo, aconseguiríem que aquest fantasma del totalitarisme que recorre els països més rics del planeta desaparegués. I, llavors, possiblement la Unió Europea obligaria els països membres a complir amb els seus compromisos i ideals europeus, que precisament estan escrits perquè a Europa es compleixin la declaració dels drets humans o la seva pròpia Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. De ben segur, aleshores, la llibertat estaria ben protegida, però, tristament les bones intencions es queden en un paper escrit i es practiquen poc o gens.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li