Pepa Plana: ‘El que vull és que la gent m’estimi, però sobretot que s’emocioni’

0
812

A ‘Paradís pintat’, que arriba divendres a La Cate, la pallassa es posa en la pell d’un angelet confús, que no sap volar, però que neda, i s’endinsa en un mar que li planta davant del nas vermell una realitat, tràgica, que no coneixia


 

En aquest nou espectacle, es posa en la pell d’un angelet…
Jugo que soc un angelet pintat en un quadre, d’aquells que hi ha sobre un bufet a casa la tieta o l’àvia. Estic molt avorrit, tinc ganes de fer coses, i volar. Vull sortir del quadre perquè vull ser un àngel de la guarda o un súper heroi, confonc aquests dos termes, però no sé volar. I se m’acut nedar, que és molt més fàcil. Si nedo, seré l’àngel de la guarda del mar.

I és en aquest mar, on es troba una realitat desconeguda.
Sí, amb la llicència teatral i el canvi de llenguatge que ofereix una projecció, l’angelet s’endinsa en un mar fabulós, i es converteix en un àngel de la guarda del mar. Però és en aquest mar en què es troba un drama.

L’espectacle connecta l’espectador amb la cara més tràgica del món, li posa un mirall al davant i l’interpel·la. Posa el dit a la nafra.
Sí, la història barreja un llenguatge divertit, tendre, fràgil i juganer, amb el cop de puny a la panxa que fa mal. Tenia ganes de parlar d’aquest tema, i utilitzant la innocència de la pallassa, i la teatralitat, entrar en terrenys en què és difícil riure. Tracto aquest tema amb molt de respecte, però tinc ganes de parlar-ne i ensenyar-lo al públic.

El drama migratori no és un tema fàcil d’abordar…
Quan vam començar a treballar encara no s’havia produït la crisi dels sirians, però parlàvem dels nostres avis exiliats, perquè d’èxodes i nàufrags sempre n’hi ha hagut. El món és rodó i a tot arreu hi ha hagut drames de mar. És un tema universal. Tots els països han passat situacions de guerra o de migracions econòmiques, en què la gent es juga la vida per tenir una vida millor. I des d’aquí, des d’una part de la societat, ens ho mirem com si miréssim un quadre pintat, sense fer res perquè això no passi.

El tema de la migració l’interessa, perquè com comenta, ja l’havia tocat en altres obres, com Èxode…
Sí, Èxode és un espectacle molt bonic que vaig fer amb amb en Joan Valentí Nan i en Joan Montanyès Monti, que ja no hi és. Aquí sí que ens centràvem especialment en la història dels nostres avis, en l’època de la Guerra Civil espanyola, i ens posavem en la pell de tres pallassos que estaven enterrats a les cunetes i que ningú desenterrava.

Tinc entès que col·labora amb Proactiva Open Arms.
Sí, ells són els àngels de la guarda del mar de veritat, i quan vam estrenar vam fer funcions per ells, donant tot el suport a la seva causa, perquè és imprescindible tota la feina que fan.

Què li ha ensenyat aquesta obra?
A satisfer una necessitat meva de parlar del que em passa a mi. Al llarg de la història, quan em preguntin, “tu què feies?”, vull poder dir que jo feia el que sabia fer, que és posicionar-me i denunciar. I en aquesta obra, en el moment en què interpreto, em diverteixo, faig riure i jugo, però també m’implico molt emocionalment.A Paradís pintat m’he trobat en moments molt durs, que em toquen i em fan mal, que no havia viscut mai abans, i m’he de protegir.

Què vol provocar en l’espectador que ve a veure l’obra?
El que jo vull com a pallassa és que la gent s’emocioni, que m’estimi, que vingui, que em vulgui. Però sobretot, sobretot, que s’emocioni. Per al públic, el riure és imprescindible en un espectacle de pallassos, però també ho és que sigui tocat.

I com aconsegueix “tocar” el públic?
Aquest és el joc: intentar ser honesta i fer-ho de veritat, d’aquesta veritat teatral, que en diem veritat.

Existeix el paradís?
Els paradisos te’ls crees, te’ls inventes. Hi ha moments en què dius, “això s’assembla molt al paradís”, però hi ha paradisos d’emoció i paradisos físics. Jo m’adono de l’existència dels paradisos quan els perdo. Els paradisos també són racons de la teva memòria.

Tal com estan les coses, s’ha plantejat fer un humor polític, més combatiu?
En tots els meus espectacles hi ha humor polític i combatiu, però no és com el dels còmics, que posen noms i cognoms. Els còmics fan un humor contundent, però local, que caduca en el temps. Els pallassos som més poètics, agafem les essències, i fem un humor universal i atemporal.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li