Pep Ventura i la perversitat del mite

0
423

A partir de l’1 d’agost es pot visitar al Museu de l’Empordà l’exposició “Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un ball de moda”. La mostra és també la resposta còmplice del Museu de l’Empordà en aquesta capitalitat de la cultura catalana, que té un dels seus dos eixos de treball en la figura del compositor i músic Pep Ventura (1817-1875), el renovador de la sardana. Valdrà la pena la visita, a tenor dels intensos preparatius per part del personal del museu, i especialment de la comissària, l’Anna Costal, una musicòloga gironina que prepara la seva tesi doctoral sobre el músic figuerenc, i que alterna aquesta vessant acadèmica amb la seva activitat professional com a tenora fins fa poc de la Cobla Baix Empordà i actualment de la Vila d’Olesa. La Costal respira entusiasme i rigor, i ens ha descobert un Pep Ventura desmitificat, despullat de tota la parafernàlia racial que va causar trempera en determinats sectors polítics de l’època passada i present, i que ha acabat causant al·lèrgia i desídia en la majoria de catalans.
Pep Ventura fou un músic versàtil. Primer sastre i després compositor, director d’orquestra i intèrpret de diversos instruments, la seva trajectòria va coincidir amb un període de transformació dels balls de l’època, responent amb ànima inquieta als canvis polítics, socials i culturals que sotragaven l’Europa del vuit-cents. Si al final de l’Antic Règim els contrapassos i les sardanes curtes varen desaparèixer de l’Empordà perquè representaven la visió més reaccionària d’Espanya, la dels carlins i monàrquics recolzats per l’església, les sardanes llargues de Pep Ventura es varen convertir, en l’imaginari dels joves empordanesos, en símbol de llibertat, federalisme i progrés. En símbol, salvant les distàncies, de democràcia. Perquè la rigidesa dels conservadors balls de saló donava pas a joves obrers i menestrals que demostraven les seves habilitats físiques –amb la gestualitat dels seus cossos–i mentals –comptant-ne i repartint-ne els compassos– en espais de lliure accés, com carrers i places públiques.
 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li