Pensament crĂ­tic

0
1275

El meu pare sempre em deia que no tenia el cap per a portar barret, era la seva manera de convidar-me a pensar. Amb els anys, he anat desenvolupant diferents maneres de pensar. Utilitzo el pensament deductiu per a entendre idees abstractes i universals. El pensament inductiu per a anar d’una idea particular a idees generals.

Recordo quan el meu pare m’ensenyava les capitals d’Europa. Haig de dir que era molt petit. Les havia après de memòria i les cantava com si fossin les taules de multiplicar i, com amb els números, sempre hi ha una resposta en la qual t’encalles i has de pensar-la. Jo, invariablement em detenia quan sentia: «Suècia, capital?» Un silenci envaïa el nostre joc d’aprenentatge. Llavors, el meu pare afegia: «Esto es el colmo». I, la resposta era automàtica: Suècia capital: Estocolm, responia.

En aquest camí d’aprenentatge era necessari que exercités la meva memòria i, sobretot, que assimilés l’après, llegís bé els enunciats i pensés la resposta.

El pensament analític és una eina essencial en periodisme, atès que tota informació ha de ser contrastada i ampliada abans d’arribar a la conclusió de publicar-la. A vegades, sobretot en les tribunes d’opinió (i, en aquest text, vostè llegeix una) el pensament lateral o creatiu juga a buscar solucions originals, úniques, per a qüestionar les normes.

En la infĂ ncia el pensament que predomina Ă©s el pensament mĂ gic. Quan vaig crĂ©ixer i vaig aprendre alguna cosa, vaig saber que aquest pensament Ă©s propi de les cultures de tradiciĂł oral, dels pobles que no utilitzen l’escriptura i ignoren la ciència… encara que, quan s’utilitzen teories de la conspiraciĂł i hipotètiques històries sobre la covid-19, per exemple, realment s’estĂ  utilitzant el pensament mĂ gic.

Quan era nen i el meu pare em dictava perquè escrivís: «En Toledo hubo una batalla nabal de nabos». Jo escrivia naval amb be baixa i naps, també, atès que la meva imaginació em transportava a una goleta assaltant un navili armat amb la meva naval arma, però, a Toledo era impossible que hi hagués cap batalla naval i menys si era de naps. Per a un nen petit aprendre geografia o a escriure amb la màxima correcció possible era un repte.

El pensament suau, en utilitzar conceptes amb uns límits molt difusos i poc clars i metafòrics és molt comú en els idearis actuals. El contrapunt és el pensament dur, que és el que utilitzen majoritàriament els científics: tots els conceptes han de definir-se i tractar d’evitar contradiccions. Davant aquesta duresa, un aplica un pensament convergent per a deixar clar que hi ha diferents realitats o fets que poden encaixar entre sí encara que aparentment no tinguin res en comú.

Hem sentit, moltes vegades, utilitzar l’expressió «el natural» aplicada a diversos conceptes. Els polítics utilitzen molt aquesta crossa. Aquesta clar que el pensament divergent pot utilitzar-la per a expressar diversos aspectes d’una idea. M’estic embolicant, vull dir que les paraules amb les quals edifiquem el nostre pensar no sempre són rígides ni sempre volen dir el mateix, i les crosses que utilitzem són un bon exemple.

A la fi del passat segle es va dissertar molt sobre el pensament únic i el pensament crític i es va fer en termes polítics, no sols filosòfics. Ens preguntàvem quin dels dos pensaments s’imposaria, si el concepte de pensament únic, descrit, per primera vegada el 1819 per Arthur Schopenhauer, com el pensament que se sosté a si mateix, constituint una unitat lògica i independent, per a saber a què atenir-se, per a això, construirà imatges, símbols, conceptes per a explicar una circumstància determinada, fins i tot, crearà mites per a sostenir les seves idees. Estic escrivint i em vénen mil i unes imatges amb les quals ens bombardegen per a inocular aquesta manera única de pensar, que convenientment utilitzada, serveix per a formular el discurs més excloent i fins i tot, reaccionari dels possibles.

He acabat el paràgraf i m’assalta el pensament crític que haig de formular correctament i no deixar-me portar, així, em cenyiré, a priori, a escriure que el pensament crític consisteix a analitzar i avaluar el nostre pensar amb la finalitat de millorar-lo, per a això, haig d’estimular-ho i les millors eines que puc utilitzar són la lectura, l’assistència a diversos àmbits culturals, aprendre veient documentals, programes culturals o buscant conferències del meu interès a la xarxa. Una altra manera és viatjar, conèixer altres cultures, submergir-me en les seves maneres de pensar i veure la realitat del seu món des de la seva mirada sense imposar la meva.
Una altra manera d’exercitar el pensament crític, en el meu cas una obligació professional, és la d’informar-me. Una mateixa notícia pot tractar-se de diferents maneres, si la llegeixo a diferents diaris, si la veig i l’escolto en diferents mitjans audiovisuals, probablement arribaré a fer-me una idea molt diferent segons el mitjà triat. Per a acostar-me a la informació, el primer esglaó que utilitzo són les agències, atès que solen donar la informació el més objectivament possible i cenyint-se als fets, en resum i per no avorrir-los, per estar informat cal clavar els colzes i dedicar-li temps a la realitat que es construeix des dels mitjans de comunicació.

Obrir la nostra ment és el primer esglaó que hem de pujar per construir el nostre propi pensament crític i obrir la nostra ment seguint els nostres valors morals i ètics, valors que s’enriqueixen quan nosaltres mateixos els qüestionem. Crec, que en qüestionar-nos aclarim el nostre pensament.

En el nostre sistema educatiu es conrea poc el pensament crític, se li faciliten poques eines als alumnes perquè desenvolupin el seu pensament: les classes magistrals o l’aprenentatge memorístic no ajuden a construir un pensament crític. És important, per a continuar pujant l’escala d’aquest pensar, ajudar a organitzar els conceptes, les idees i els coneixements, perquè la nostra formació ens ajudi a analitzar la realitat objectivament, és a dir, separar els nostres sentiments i prejudicis, per fugir de les veritats absolutes. En resum, necessitem aprendre el mètode que ens ajudi a arribar a la meta de pensar conscientment, un mètode útil per a analitzar els arguments en pros i contres del tema sobre el qual pensem; reconèixer els nostres propis prejudicis sobre el tema; avaluar i verificar les fonts d’informació. Per cert, les fonts d’informació no sols són «sant Google» o «santa Wikipedia», cal esforçar-se una mica més. Conclosa la cerca, tindrem les eines que ens proporcionin una anàlisi profunda i el més objectivament possible sobre el tema que hem pensat.

Quan penso en aquest moment que vivim, quan intento fer una anàlisi i ser coherent amb l’analitzat, em resulta difícil abstreure’m dels meus prejudicis i no deixar-me portar pels meus sentiments, que invariablement em porten a la rebel·lia. Llavors, busco la solitud del camí de ronda o de la ruta megalítica de Roses o caminar per qualsevol lloc del territori per trobar assossec i intentar raonar amb mi mateix el temps que estic vivint, depenent del dia, torno a casa alegre i altres vegades amb un cert neguit. Una vegada a casa, amb la meva dona, amb els nostres fills, el pessimisme es dilueix i el sentiment de la vida ho ocupa tot.

Fa uns dies, comentava amb un conegut una exposició sobre els espanyols que anaven a veremar a França. Tots dos, recordem les fotografies, els vagons de tren vells i abarrotats de famílies que s’anaven a guanyar un jornal que no podien tenir al seu país. Les fotografies que es van exposar a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona estaven datades als primers anys vuitanta, crec recordar que el 1984. Porto aquelles imatges a col·lació per dir-me a mi mateix que hem canviat molt, la nostra societat és una altra i és més pròspera. Prova d’aquesta prosperitat és que en comptes d’anar a la verema, la nostra joventut marxa a treballar com a metges, com a biòlegs o com el que siguin, amb una major cultura, una millor educació que els ajuda a fer front a una altra realitat diferent de la d’aquells anys. També, és just dir-ho, segons el meu parer, l’única diferència és que en aquell temps un era un jove amb totes les esperances intactes, amb totes les il·lusions i metes per complir i, sobretot, amb les ànsies de devorar la vida que sents quan la teva pell està a la dècada de la vintena.

Hem de preguntar-nos perquè augmenta la violència, la desesperança i la por. Hem d’aprendre com construir la no-violència, l’esperança i a vèncer la por. I, per afrontar els nostres temors, hem de pensar i fer-ho sabent que l’educació és l’eina més eficaç per a crear un pensament crític, potser, per això, s’han promulgat tantes lleis educatives en aquest país, per a evitar que pensem i analitzem el més objectivament possible la realitat del món en el qual vivim, tal vegada per això, allà on les grans companyies tecnològiques tenen la seva seu, s’utilitzen per l’educació dels seus fills més els llibres que les tauletes, els hi ensenyen més filosofia que tecnologia, i humanitats i ciències com a coneixements essencials en la formació de les noves generacions.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li