‘Patchwork’

0
896

Malgrat que ens trobem a l’espera que s’arrodoneixi la configuració del, mai millor dit, nou elenc debutant en la representació de la Commedia politica municipal figuerenca (tenim els elegits però manquen els designats, els assessors i càrrecs de confiança, vull dir, aquells que moltes vegades són els culpables però mai són els responsables perquè la seva figura, que hauria de ser innecessària, no està prevista en l’escala de comandament políticoadministrativa: «No podrà realitzar cap funció atribuïda a personal funcionari o laboral», diu textualment una de les convocatòries públicades); malgrat aquest compàs d’espera, les decisions adoptades pels quatre genets del Change now! en aquest curt període que encara no ha arribat al famós còmput dels cent dies de treva, constitueixen matèria suficient pel debat perquè, deixant al marge la possible controvèrsia ideològica (amb l’excepció que incorpora tota regla, aquest govern és netament nacional i d’esquerres), encara que segons la cita bíblica «per les seves obres els coneixereu», el pacte s’assembla al cosit d’un patchwork i l’organigrama decidit pot ser el botó de mostra del nou període.

Anant de dalt a baix, o de més a menys, podríem afirmar que res a dir a propòsit de la divisió o l’enquadrament de les tasques de govern en tres grans blocs o àrees que es poden definir com l’econòmica, la humana i la territorial, i que aquestes es trobin sota la direcció, coordinació i control de sengles tinents d’alcalde perquè no oblidem que la vicealcaldia és una figura inexistent en el nostre ordenament juridicopolític administratiu i que, per tant, no passa de ser un pin d’adorn per mostrar a la solapa. Malgrat això, una discrepància: en contra del que s’ha manifestat, no es tracta d’un organigrama modern i dinàmic, sinó d’un clàssic diagrama de blocs.

Però anant més al fons, on l’operativa del sistema comença a grinyolar és en la subdivisió de tasques i en l’assignació d’aquestes als gestors polítics. És aquí, potser, on es troba la modernitat, entesa aquesta com un quadre abstracte el qual tothom interpreta al seu aire, és a dir, segons li convingui? Què hi fan regidors amb tasques adscrites a diferents àrees i amb caps diferents, altra vegada la màxima bíblica i la dificultat de servir dos senyors? No hauria estat més homogeni i funcional una unificació, una concentració i una única dependència operativa per a cada un d’ells? La majoress treballarà a les ordres dels seus subordinats?

Però el que més sobta és la configuració de les seves dedicacions i retribucions. No, no parlaré dels imports dels salaris encara que, sense demagògies, puguin ser considerats desproporcionats, elevats i compensatoris en excés de la possible pèrdua patrimonial que els perceptors hagin de patir durant la seva dedicació pública, però sí de la seva estructuració i de la seva assignació als corresponents càrrecs, perquè d’això parlo i no d’en Pere o en Joan.

Veiem: com s’explica, objectivament i metodològicament parlant, que dels tres màxims responsables de les tres grans àrees només un tingui assignada una mitja dedicació en hores (però no en sou que és superior) i, en canvi, als altres dos no se’ls exigeix ni tampoc se’ls retribueixi? Dintre de la igualtat esquerrana hi ha alguns més iguals que els altres, hi ha tasques menys importants que requereixen menor dedicació, menor capacitació? Llavors, com és que alguns responsables de segments d’aquestes macroàrees es veuen, obligats?, a una dedicació full time i beneficiats amb una retribució econòmica d’exclusivitat superior a les dels seus propis caps? Com és que l’assessor percep més retribucions que l’assessorat?

Però hi ha més contradiccions o incoherències: en l’anterior mandat, mitjançant el pacte Felip-Casellas, la cultura local va ser premiada amb una regidoria amb dedicació exclusiva en favor del PSC (no sé si encara PSOE?); ara que en la nova coalició existeix un major potencial d’aquest partit (quasi tothom, potser fent-se el malpensat, opina que el cervell ideològic del quadripartit resideix en el crani de l’incombustible cap de llista socialista), com és que la cultura ha quedat relegada en el seu reconeixement representatiu?

Com a conclusió, m’han vingut a la memòria aquelles paraules expressades pel gran filòsof Dn. José Ortega y Gasset quan va declarar, a propòsit d’en què s’havia concretat la República, a l’esdeveniment de la qual ell tant fermament havia col·laborat, que «No era eso, no era eso». Efectivament, no és aquest, no és aquest el canvi promès, no és aquest el canvi votat i ni tan sols el canvi que els que no el votaren estarien disposats a reconèixer com a adient.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li