‘Pasmo’

0
1208

Em sembla molt i molt, benvolguts lectors, que, sense cap marge d’error, es podria afirmar que els resultats de la recent consulta electoral andalusa han significat que l’esquerra, l’esquerra tota, des de la més nacional, si és que existeix, fins a la més nacionalista, que aquesta segur que sí, s’hagi quedat amb un pam de nassos o, més ben dit en aquell llenguatge xamós alfonsí (el d’en Guerra, «l’hemmano de su hemmano», se’n recorden?), «pasmá».

No sé si la consultoria particular socialista en què s’ha convertit el servei mantingut amb diner públic, el CIS, li havia avançat a Sánchez (facin un acrònim amb el seu nom i assistiran perplexes de veure que li queda en un PSC) la realitat del que s’esdevindria després del recompte electoral i dissimulaven (que segons com potser desitjava ferventment la derrota de Díaz com a venjança per la seva oposició a la secretaria general del partit), o no, i les prediccions del gurú enquestador han copsat el ridícul més espantós. Perquè no només li vaticinava una còmoda majoria fos amb l’actual parella de ball, Ciutadans, o, si volia canviar, amb el Podemos amb vestit d’escapoliment i adaptació al terreny, Adelante Andalucía, sinó que al per ells declarat no el seu màxim enemic, sinó la maldat política personificada, Vox, li havia assignat la minúscula representació d’un diputat autonòmic quan n’ha obtingut la cabalística xifra de 12 fent possible el relleu després de més de trenta anys consecutius de govern esquerrà.

El 12, un número màgic, sí, que a banda que el seu significat esotèric ens pugui abocar a la burla política (el número 12 significa, segons la càbala, «el servei, la potestat i la protecció, una característica d’un sistema perfecte de govern»: 12 eren les tribus d’Israel; Jesucrist va elegir 12 apòstols; l’any està compost de 12 mesos; el dia reuneix dos blocs de temps a ambdós costats de l’hora 12; dotze són els signes del zodíac…), valorat estadísticament ve a representar la vergonya tecnicoprofessional més gran del CIS i del seu socialista director.

Però, si abandonem la ciència-ficció de la numerologia per a circumscriure’ns a l’altra ficció que ens afecta de manera real, la política, potser també haurem de confessar, sense estar entre l’esquerra nacional ni nacionalista, que la concreció representativa de Vox potser no ha estat sinó com un Guadiana que corria amagat però que finalment ha trobat els seus ojos i ha aflorat a la superfície, perquè ni els fenòmens naturals ni els sociologicopolítics són fets de generació espontània, sinó concreció puntual d’un estat d’activitat que acaba fent explosió i, de vegades, implosió.

Com sempre sol passar, fent gala d’una superioritat moral no demostrada i d’una supèrbia política galopant que els allunya de qualsevol tipus d’autocrítica (una pràctica, per cert, que sent marxista haurien de conèixer), la desfeta electoral andalusa no és vista per la gauche divine del nostre país com el resultat del seu mal govern, d’errors propis, de cansament popular d’una gestió fallida, sinó com (recorden el tercer principi de la propaganda de Goebbels, el de la transposició consistent en carregar sobre l’adversari els propis errors o defectes?) el producte d’un contuberni dretà-capitalista amb tintes de xenofòbia, racisme, sexisme i tots els ismes que es puguin imaginar. No, no pot ser, no pot ser que en una de les regions més populars (en el sentit que hi ha més poble que casta) l’electoral hagi decidit expulsar del govern aquells sempre s’han declarat (potser té raó el refrany que diu que una cosa és predicar i altra contrària donar blat) com els seus defensors, i així estan assajant la formulació d’un conjur, d’una fórmula màgica amb forma de cinturó sanitari que, recitada repetidament (ara és el principi d’orquestració o repetició massiva l’aplicable) impedeixi que el mal andalús s’estengui per tota la península.

Si fossin creients jo els recomanaria seguir els passos d’una bona confessió, a saber: examen de consciència, dolor per haver pecat, confessar els pecats, propòsit de no tornar a pecar i complir la penitència, que és el que amb vocabulari materialista va recomanar l’encara líder (?) de Podemos, Iñigo Errejón, fa pocs dies en una entrevista televisiva a la seva, la Sexta: practicar l’autocrítica per intentar esbrinar quins havien estat els errors comesos perquè la centredreta i la que ells anomenen, sense cap trava, ultradreta hagués derrotat l’esquerra més esquerra de totes les que s’han fet a Espanya en aquests temps de democràcia.

Però no, no sembla que vulguin reconèixer que no solament han estat les seves equivocacions la causa real de la seva patacada electoral, sinó també les promeses, sinó falses, sí incomplides, fetes en moltes ocasions allunyant-se de la realitat i amb una clara voluntat d’obtenir rendiment polític, a una població atemorida per la crisi econòmica. I aquesta persistència en l’error, aquesta sostenella y no enmendalla els pot significar una nova i més políticament sagnant derrota.

Enric Juliana, a La Vanguardia, ho deia, també fa poc, de manera contundent: «L’esquerra en conjunt pot acabar morint a Espanya. Ja ha passat a França i a Itàlia».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li