Parella de pares

0
2007

Hi va haver una època de la meva vida en què no era mare. I em costa gairebé tant de recordar com aquella en què la meva parella era només la meva parella.

Els nostres dies eren eterns: treballàvem, cuinàvem, endreçàvem la casa, visitàvem els amics i encara ens sobraven hores per avorrir-nos. Ens passàvem tardes i dies sencers del sofà a la llar de foc i viceversa, amb un bon arsenal cinematogràfic i les xuxes administrades en vena. Ens deixàvem notetes simpàtiques a la nevera. Ens inventavem receptes de cuina que feien xup-xup durant hores i si quedaven malament (cosa que passava sovint) rèiem una estona, no sopavem i santes pasqües. Fèiem i desfèiem plans com aquell qui és boig. I teníem una vida social de guió barat de Hollywood: ara sopar aquí, ara festa allà, ara platja remota més amunt i després cap de setmana improvisat més avall.

Fins que un bon dia el temps se’ns va aturar i durant uns segons vam tenir una sensació d’ofec. Positiu. Un positiu com una catedral. “I ara què?”

Doncs ara començaria l’etapa més exigent de les nostres vides. Nosaltres encara no ho sabíem, però havíem de posar a prova la nostra capacitat d’adaptació i fer front a nous reptes, nous horaris, noves rutines i, el pitjor de tot, nous horitzons com a parella. La vida fàcil s’havia acabat i no érem conscients de la que ens venia a sobre. Pobres innocents… Fins que un dia et trobes amagada, espiant en la distància aquell home que vas conèixer ja fa uns quants anys, veient com es posa uns calçotets (nets) per barret, un davantal per armadura i una escombra com a arma letal, perdent tot el sentit de la dignitat per fer pixar de riure el teu petit cadell. I se’t desfà el cor a les mans.

Si no va fugir després de veure’m espatarrada a la sala de parts, suada, inflada i cridant el nom del porc és que m’estima. Molt.

Més de tres anys després i ara ja amb dos criatures a rastres (i dic a rastres en sentit literal, arrosseguem els peus pels carrers bona part dels dies) crec que hem sapigut capejar el temporal amb relatiu èxit. Encara som una parella i, de tant en tant, ens mirem als ulls i no ens cal dir res per entendre que el que hem construït com a família supera tots els límits de l’amor tal com el coneixíem fins ara. Hem deixat de ser una parella normal, per ser una parella de pares. I és que quan hi ha algú amb qui comparteixes el més important de la vida, la parella, l’amor, el sexe i les relacions humanes prenen una altra dimensió.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li