Paralel·lismes

0
1059

Entenc la senyora Cifuentes.

És una afirmació que segur que pot sorprendre molts lectors i cal per tant que la matisi perquè en capteu el seu significat profund. Em refereixo al fet que puc sentir com la seva pell traspua l’angoixa d’haver estat descoberta en falta acadèmica.

Un país on els màxims herois són un hidalgos somiatruites o un espavilat com el Lazarillo, capaç de robar al cec a qui teòricament serveix. Un país on la novel·la picaresca no és la que magnifica el pit i cuixa, sinó la que relata les heroïcitats dels que millor prenen la bossa i el pèl als seus compatriotes, no pot, a aquestes altures, recuperar la intransigència de la Inquisició per jutjar una petita picardia.

Penseu que la senyora Cifuentes ho va fer en un moment en què estava absorbida en la construcció de la seva carrera política, i que negociar un títol amb una universitat controlada pel seu partit i amb un nom tan suggeridor des del punt de vista de picardies com Rei Juan Carlos li podia semblar inclús moralment lícit.

Al cap i a la fi, amb aquest títol no ha fet mal a ningú. Fora diferent que pel mateix preu hagués obtingut el d’Obstetrícia o fins i tot d’Arquitectura. Penseu com hauria pogut perjudicar les embarassades que de bona fe s’haguessin posat a les seves mans o als qui li haguessin encarregat l’habitatge de la seva vida.

Sembla que arran d’aquest cas -em resisteixo a dir-ne escàndol, perquè la paraula està força devaluada- bastants polítics han refet els seus currículums, d’on han caigut un reguitzell de màsters com fruita madura.

Jo em pregunto: quina necessitat tenen de lluir de mĂ ster? Si, total, per fer de polĂ­tic no es necessita cap tĂ­tol, ni tan sols parlar idiomes, requisit fonamental per fer de cambrer, per exemple.

Una altra reflexió sense malícia que em ve al cap és la següent (fent un paral·lelisme amb aquell acudit que no sé on he llegit d’un pelegrí que entra a Roma i contemplant aquella riquesa desmesurada exclama fent referència als vots que fan els capellans: Si així està el vot de pobresa, com estarà el de castedat!). En el cas de les obligacions dels parlamentaris en ingressar al Congrés, hauríem de dir: Si així estan els currículums, com estaran les declaracions de béns.

Però tornem al començament i deixem-nos de filosofades malèvoles. Us deia que entenia el que deu estar sentint la Sra. Cifuentes: Ràbia. Ràbia, no pel que has fet, sinó perquè t’han enganxat i seràs la víctima propiciatòria d’altres que han tingut més sort que tu.

Jo també he viscut aquest sentiment.

Hem de retrotraure’ns fins a l’any 1951, aproximadament. Jo tenia quatre anys, vivíem al carrer d’en Grassot, a Gràcia, un carrer que podia ser un símbol de la gloriosa Cruzada que feia poc que havia acabat: la creu i l’espasa. L’espasa, a la part alta del carrer, era la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia, que ara torna a estar de moda. Al seu davant la creu: el convent de les monges teresianes. Jo anava al seu parvulari amb altres nens i nenes en classes separades.

Als matins i a les tardes, el cornetí de la Guàrdia Civil marcava la hissada i l’arriada de la bandera nacional, moment que paralitzava la vida de l’entorn. Pobres de nosaltres, si amb l’ímpetu i la manca de seny de la infantesa sortíem corrent o ens empaitàvem en aquells sagrats moments! Anys després Freud i la psicopatologia de la vida quotidiana m’han fet entendre que la meva fòbia a totes les banderes prové d’aquests repetits episodis paralitzants i traumàtics patits en les èpoques de formació de la personalitat.

Un dia, acabat el temps de pati i abans de de tornar a entrar a classe, la monja de torn ens va portar al vàter perquè féssim pipí. Després que tots complíssim el ritual, va veure escandalitzada que una bona part havíem pixat fora de test i estava el terra dels urinaris que semblava un jardí dels aiguamolls. La bona dona -qualificatiu que li dono ara amb la perspectiva que dona el temps-, va encendre’s d’ira i tant bon punt vam arribar a l’aula va demanar a crits que sortissin els que no havien encertat la tassa del vàter. Lògicament, amb el terror que infonia els seus crits, ningú no va tenir valor per assumir la culpa. I deia, incrementant el seu emprenyament, que no era la primera vegada que succeïa i que havia de donar un càstig exemplar. Als meus ulls la reiteració, vist que mai se’ns havia sancionat, treia gravetat al delicte, ja que ho podíem considerar que era una mena de dret adquirit. Evidentment em vaig guardar ben bé prou d’expressar qualsevol opinió. L’altra part no estava en un moment gaire receptiu.

DANI TORRENT

La filípica de la madre va acabar amb la sentència inapel·lable de tornar al vàter amb una baieta cadascun de nosaltres, a fregar el terra. Vam quedar astorats. Era una injustícia manifesta fer-nos fregar els pipís. Quin fàstic! Sortiren en fila darrere de la monja que obria la comitiva. Jo era dels últims i vaig tenir una idea genial. Aixecant la tapa del pupitre em vaig cargolar com una botifarra a dins. No netejaria els pixats de ningú! Entre tants nens que érem a classe i la miopia de la monja, segur que passava desapercebut i ningú no em buscaria.

No havien passat ni dos minuts quan de sobte el meu cau s’il·luminà en obrir-se per sorpresa la tapa del pupitre. La cara crispada de la monja omplia l’horitzó comminant-me imperiosament a sortir immediatament del meu amagatall. Amb la cua entre cames surto i veig que no gaire llunyà hi ha altre pupitre en el qual la tapa mig aixecada oculta un cul d’un nen que fatalment patirà la mateixa sort que jo. Sobre la parella de pròfugs va caure la fúria divina, encarnada en la seva representant femenina a la terra (heretgia segura, ja que Déu, per allò del patriarcat de l’església, tan sols es deixa representar per homes).

La santa madre va fer entrar tots els companys a classe i a la parella de condemnats ens va donar sengles baietes amb ordres estrictes de deixar el vàter com una patena. I sabia de què parlava!

Recordo les ganes de vomitar quan vaig veure la feina que ens venia a sobre. Encara no s’havia inventat la fregona i passàvem la baieta amb la punta del peu, tapant-nos el nas amb els dits. No crec que el nostre treball mereixés un excel·lent, però passada una estona vam ser aprovats o com a mínim indultats per la mare superiora.

Ara, amb la meva experiència relatada i la teòrica saviesa que dona l’edat, aconsellaria que a la Sra. Cifuentes -a qui també han descobert ensenyant el cul sota el pupitre- li apliquessin un correctiu equivalent al nostre: que s’agafi una excedència de la política per anar a classe cada dia fins que un tribunal imparcial li aprovi el màster.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li