Paralel·lismes

0
1338

Entenc la senyora Cifuentes.

És una afirmació que segur que pot sorprendre molts lectors i cal per tant que la matisi perquù en capteu el seu significat profund. Em refereixo al fet que puc sentir com la seva pell traspua l’angoixa d’haver estat descoberta en falta acadùmica.

Un paĂ­s on els mĂ xims herois sĂłn un hidalgos somiatruites o un espavilat com el Lazarillo, capaç de robar al cec a qui teĂČricament serveix. Un paĂ­s on la novel·la picaresca no Ă©s la que magnifica el pit i cuixa, sinĂł la que relata les heroĂŻcitats dels que millor prenen la bossa i el pĂšl als seus compatriotes, no pot, a aquestes altures, recuperar la intransigĂšncia de la InquisiciĂł per jutjar una petita picardia.

Penseu que la senyora Cifuentes ho va fer en un moment en quĂš estava absorbida en la construcciĂł de la seva carrera polĂ­tica, i que negociar un tĂ­tol amb una universitat controlada pel seu partit i amb un nom tan suggeridor des del punt de vista de picardies com Rei Juan Carlos li podia semblar inclĂșs moralment lĂ­cit.

Al cap i a la fi, amb aquest tĂ­tol no ha fet mal a ningĂș. Fora diferent que pel mateix preu haguĂ©s obtingut el d’ObstetrĂ­cia o fins i tot d’Arquitectura. Penseu com hauria pogut perjudicar les embarassades que de bona fe s’haguessin posat a les seves mans o als qui li haguessin encarregat l’habitatge de la seva vida.

Sembla que arran d’aquest cas -em resisteixo a dir-ne escàndol, perquù la paraula està força devaluada- bastants polítics han refet els seus currículums, d’on han caigut un reguitzell de màsters com fruita madura.

Jo em pregunto: quina necessitat tenen de lluir de mĂ ster? Si, total, per fer de polĂ­tic no es necessita cap tĂ­tol, ni tan sols parlar idiomes, requisit fonamental per fer de cambrer, per exemple.

Una altra reflexiĂł sense malĂ­cia que em ve al cap Ă©s la segĂŒent (fent un paral·lelisme amb aquell acudit que no sĂ© on he llegit d’un pelegrĂ­ que entra a Roma i contemplant aquella riquesa desmesurada exclama fent referĂšncia als vots que fan els capellans: Si aixĂ­ estĂ  el vot de pobresa, com estarĂ  el de castedat!). En el cas de les obligacions dels parlamentaris en ingressar al CongrĂ©s, haurĂ­em de dir: Si aixĂ­ estan els currĂ­culums, com estaran les declaracions de bĂ©ns.

PerĂČ tornem al començament i deixem-nos de filosofades malĂšvoles. Us deia que entenia el que deu estar sentint la Sra. Cifuentes: RĂ bia. RĂ bia, no pel que has fet, sinĂł perquĂš t’han enganxat i serĂ s la vĂ­ctima propiciatĂČria d’altres que han tingut mĂ©s sort que tu.

Jo també he viscut aquest sentiment.

Hem de retrotraure’ns fins a l’any 1951, aproximadament. Jo tenia quatre anys, vivíem al carrer d’en Grassot, a Gràcia, un carrer que podia ser un símbol de la gloriosa Cruzada que feia poc que havia acabat: la creu i l’espasa. L’espasa, a la part alta del carrer, era la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia, que ara torna a estar de moda. Al seu davant la creu: el convent de les monges teresianes. Jo anava al seu parvulari amb altres nens i nenes en classes separades.

Als matins i a les tardes, el cornetĂ­ de la GuĂ rdia Civil marcava la hissada i l’arriada de la bandera nacional, moment que paralitzava la vida de l’entorn. Pobres de nosaltres, si amb l’ímpetu i la manca de seny de la infantesa sortĂ­em corrent o ens empaitĂ vem en aquells sagrats moments! Anys desprĂ©s Freud i la psicopatologia de la vida quotidiana m’han fet entendre que la meva fĂČbia a totes les banderes provĂ© d’aquests repetits episodis paralitzants i traumĂ tics patits en les Ăšpoques de formaciĂł de la personalitat.

Un dia, acabat el temps de pati i abans de de tornar a entrar a classe, la monja de torn ens va portar al vĂ ter perquĂš fĂ©ssim pipĂ­. DesprĂ©s que tots complĂ­ssim el ritual, va veure escandalitzada que una bona part havĂ­em pixat fora de test i estava el terra dels urinaris que semblava un jardĂ­ dels aiguamolls. La bona dona -qualificatiu que li dono ara amb la perspectiva que dona el temps-, va encendre’s d’ira i tant bon punt vam arribar a l’aula va demanar a crits que sortissin els que no havien encertat la tassa del vĂ ter. LĂČgicament, amb el terror que infonia els seus crits, ningĂș no va tenir valor per assumir la culpa. I deia, incrementant el seu emprenyament, que no era la primera vegada que succeĂŻa i que havia de donar un cĂ stig exemplar. Als meus ulls la reiteraciĂł, vist que mai se’ns havia sancionat, treia gravetat al delicte, ja que ho podĂ­em considerar que era una mena de dret adquirit. Evidentment em vaig guardar ben bĂ© prou d’expressar qualsevol opiniĂł. L’altra part no estava en un moment gaire receptiu.

DANI TORRENT

La filĂ­pica de la madre va acabar amb la sentĂšncia inapel·lable de tornar al vĂ ter amb una baieta cadascun de nosaltres, a fregar el terra. Vam quedar astorats. Era una injustĂ­cia manifesta fer-nos fregar els pipĂ­s. Quin fĂ stic! Sortiren en fila darrere de la monja que obria la comitiva. Jo era dels Ășltims i vaig tenir una idea genial. Aixecant la tapa del pupitre em vaig cargolar com una botifarra a dins. No netejaria els pixats de ningĂș! Entre tants nens que Ă©rem a classe i la miopia de la monja, segur que passava desapercebut i ningĂș no em buscaria.

No havien passat ni dos minuts quan de sobte el meu cau s’il·luminĂ  en obrir-se per sorpresa la tapa del pupitre. La cara crispada de la monja omplia l’horitzĂł comminant-me imperiosament a sortir immediatament del meu amagatall. Amb la cua entre cames surto i veig que no gaire llunyĂ  hi ha altre pupitre en el qual la tapa mig aixecada oculta un cul d’un nen que fatalment patirĂ  la mateixa sort que jo. Sobre la parella de prĂČfugs va caure la fĂșria divina, encarnada en la seva representant femenina a la terra (heretgia segura, ja que DĂ©u, per allĂČ del patriarcat de l’esglĂ©sia, tan sols es deixa representar per homes).

La santa madre va fer entrar tots els companys a classe i a la parella de condemnats ens va donar sengles baietes amb ordres estrictes de deixar el vĂ ter com una patena. I sabia de quĂš parlava!

Recordo les ganes de vomitar quan vaig veure la feina que ens venia a sobre. Encara no s’havia inventat la fregona i passĂ vem la baieta amb la punta del peu, tapant-nos el nas amb els dits. No crec que el nostre treball mereixĂ©s un excel·lent, perĂČ passada una estona vam ser aprovats o com a mĂ­nim indultats per la mare superiora.

Ara, amb la meva experiĂšncia relatada i la teĂČrica saviesa que dona l’edat, aconsellaria que a la Sra. Cifuentes -a qui tambĂ© han descobert ensenyant el cul sota el pupitre- li apliquessin un correctiu equivalent al nostre: que s’agafi una excedĂšncia de la polĂ­tica per anar a classe cada dia fins que un tribunal imparcial li aprovi el mĂ ster.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li