Pandora

0
1584

Són moments, benvolguts lectors, en els quals sembla haver-se destapat la caixa de Pandora, i per això és difícil, molt difícil per no dir quasibé impossible, poder escriure des de l’assossec, és a dir, des de la calma, la quietud i la tranquil·litat; és difícil, molt difícil, i requereix un esforç titànic escriure amb la temprança necessària com perquè, sense caure en la fal·làcia del terme mitjà –encara que Kipling ens recomanés en el seu decàleg I seràs home, tractar ambdós impostors de la mateixa manera–, tampoc ens arrossegui el demagog maniqueisme tant a l’ús, de manera que allò que volem transmetre als nostres interlocutors o als nostres lectors per incitar a la reflexió i a l’entesa (diàleg, diàleg es reclama però no trobo, més enllà de la declaració propagandística, una verdadera voluntat de diàleg sinó d’imposició: que cadascú carregui amb la seva creu) es transformi en una nova provocació. Perquè analitzar els problemes amb equidistància no és aplicar els principis de la justícia distributiva que, si bé obliga a donar a cadascú el seu, a contrario sensu ens impel·leix a atorgar-los les seves alíquotes parts de culpa i responsabilitat, i aquestes no solen ser atribuïbles de manera proporcionalment igual ni en quantitat ni en qualitat.

No, no trobo la manera, no ja de combatre ni de convèncer l’entossudiment, sinó, mirin la meva minsa ambició, intento simplement aconseguir que els meus raonaments i la meva argumentació, sotmesos a controvèrsia, ho siguin entenent per aquesta el debat entre opinions que, si bé contraposades amb les categories de tesi i antítesi cerquin, en el sentit més weberià de l’empresa, la veritat del científic, que no l’èxit ambicionat pels polítics.

Diu la mitologia grega que va ser Zeus, rei de l’univers, pare i senyor de tots els Déus, qui va encarregar a Hefesto la creació de l’estàtua d’una bella poncella a la qual dotà de vida convertint-la en la primera dona, i a la qual Afrodita concedí la bellesa, Atenea la saviesa, Hermes la paraula i l’enginy i les Hores i les Gràcies l’encant dels vestits i dels moviments. L’anomenà Pandora, que significa ‘tots els dons’.

No obstant això, sembla que aquesta suposada generosa voluntat de Zeus no era sinó una estratagema de venjança contra Prometeu i els homes perquè aquests havien rebut d’aquell el secret robat del foc que era un do diví. Així la destinà com esposa d’aquell i li regalà un gerro (també descrit com a caixa) amb l’encàrrec que no el destapés mai, en el qual hi havia tancats tota classe de patiments i mals per als homes.

Pandora, rebutjada per Prometeu perquè desconfiava de Zeus, es va casar amb el germà d’aquell Epimeteu i, sense poder resistir la curiositat, aixecà la tapa i tots els mals es varen difondre entre els homes, inclosa la mort.

Deixant de banda el paral·lelisme de la narrativa de la Grècia clàssica amb la judeocristiana respecte al paper d’Eva, no estic segur que aquesta narració pugui servir per a tothom com a paràbola amb què establir comparacions o semblances o de la qual que extreure’n moralitats, vull dir lliçons o ensenyances; però en la situació en la qual ens trobem, una petita recensió dels clàssics, encara que només sigui dels més populars, de la mitologia, potser ens pot facilitar aquell assossec, aquella temprança que reclamàvem al principi.

Continua la mitologia dient que, en el fons de la «caixa» hi havia un únic bé, l’esperança, però que obeint el consell de l’enfurismat Zeus, Pandora la va tornar a tapar impedint que aquesta s’expandís i deixant-nos en aquesta situació de desventura.

I és aquí, sí, és ara que no vull creure en mites ni establir paràboles, sinó que vull realitats, vull creure que, en el fons de la caixa, o del gerro, ha quedat intacta l’esperança.

Només ens cal que algú adopti la personalitat d’una nova Pandora i gosi destapar-los perquè puguem veure la llum encara que sigui al fons del túnel.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li