Pandèmia

0
991

Quan tinguin a la vista, benvolguts lectors, el contingut d’aquesta reflexió, segurament haurem recuperat un cert grau de l’equilibri necessari entre economia i salut que de manera tan errònia i equivocada està gestionant el nostre govern més proper, l’autonòmic de la Gencat.cat, (ara i aquí no hi posem el ventilador perquè «el mal de muchos es el consuelo de los tontos»), que és el qui, per la manca de valentia i de responsabilitat del govern central en decidir adoptar la creació d’un comandament únic que coordinés globalment les actuacions de lluita contra la més gran desgràcia que ens ha tocat viure a la humanitat des dels temps de la segona guerra mundial. Quan repassin aquestes línies els sectors de l’hostaleria i la restauració hauran deixat de ser, de la manera total i absoluta amb la qual havien estat configurats fins ara, els bocs expiatoris amb els quals uns manaires mancats de capacitats directives han intentat amagar les responsabilitats d’una gestió deficient.

SĂ­, perquè, sota el jou de les seves repetides amenaces sancionadores, que ens han configurat un tarannĂ  mĂ©s proper al silenci dels xais que al d’una societat formada per ciutadans lliures, («libertad, libertad, sin ira, libertad…» es cantava als principis de la transiciĂł), que ens han constituĂŻt no en actors sinĂł en mers espectadors quan no titelles del nostre propi esdevenir, sense soluciĂł de continuĂŻtat hem anat patint ser vĂ­ctimes propiciatòries de les seves errònies decisions, dels seus no res mĂ©s que donar pals de cec, del seu des-governar jugant a les cucanyes intentant trencar l’olleta que la desgrĂ cia feia ballar pel seu despistament.

Si en lloc de fer un constant ús de la memòria Alzheimer –ja saben aquella amb la qual es recorden amb claredat els fets que han succeït temps enrere, com més enllà millor, els de fa tres segles per exemple–, fessin una remembrança dels que han esdevingut recentment, ens adonaríem que, enmig de la fatalitat ens han fet navegar over troubled waters amb una closca de nou sense patró ni timó.

Tinc guardades «como oro en paño» les imatges i les veus del director general de Salut, Joan Guix, de la mateixa consellera de Salut Alba Vergès i del conseller de Treball, Assumptes Socials i FamĂ­lies Chakir el Homrani, aquest darrer responsable de les residències de gent gran declarant, quan ja el llop de la pandèmia havia mostrat les seves orelles, que a Catalunya no ens havĂ­em de preocupar per res perquè el nostre sistema sanitari era prou potent per vèncer l’enemic (nomĂ©s els va faltar dir allò que cobrin-se de glòria va manifestar el llavors ministre de Trabajo, Sanidad y Seguridad Social, de l’UCD, davant el cas de l’oli de colza adulterat: «El mal lo causa un bichito. Es tan pequeño que si se cae de la mesa se mata», o bĂ© imitar Rajoy quan els hilillos de petroli s’escapaven del Prestige. Per cert, con anem de memòria? En el cas Prestige cap mort i una afectaciĂł nomĂ©s al sector pesquer gallec provocaren multitudinĂ ries manifestacions reivindicatives. Ara, milers de morts i enfonsament general de l’economia i com a resposta el silenci dels xais. Però res de nou! És la diferència entre desgrĂ cies amb governs de dretes o amb governs d’esquerres o nacionalistes), declarant que les mascaretes res no aportaven en matèria de seguretat, declarant… Els deixo l’enllaç d’Internet per si senten curiositat: https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-video-revela-improvisacion-y-errores-generalitat-durante-pandemia-coronavirus-202004041203_noticia.html.

Es diu que els nostres manaires l’encerten en dues ocasions: quan l’endevinen i, a més, quan rectifiquen. Així que benvinguda aquesta rectificació que permetrà, com deia al principi de la xerrada, que recuperem, encara que sigui en part, l’equilibri entre economia i salut en el sector de l’hostaleria i la restauració, no només pel bé dels empresaris i els empleats sinó també pel mateix benestar psíquic nostre.

Perquè, benvolguts lectors, suposo que, més enllà d’ideologies o d’interessos de grup social, econòmic o polític, estarem d’acord en el fet que som animals socials, som éssers que necessitem la proximitat i la companyia dels qui estimem i ens estimen.

I per què no, també d’aquells que una mica menys. Perquè les diferències fan que ens sentim més propis.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li