Palau, un poble carregat de llegendes

0
605

Un nou llibre de José Luis Bartolomé recupera un ric patrimoni cultural i popular del municipi i rodalies


José Luis Bartolomé, un recent jubilat professor d’institut, no para de recuperar el patrimoni cultural i popular del seu poble, Palau-saverdera. En poc més de tres anys ja ha escrit cinc llibres. Els quatre primers han relacionat el municipi amb el vi, l’oli i la literatura, a més d’un de molt específic sobre els goigs dedicats a Sant Onofre (al poble hi ha una ermita dedicada a aquest monjo anacoreta). El darrer volum, acabat d’autoeditar amb el suport de les entitats locals, porta per títol «Llegendes i altres romances de Palau-saverdera».

Al llarg de més de 180 pàgines, Bartolomé reconeix que el llibre «s’ha fet, en la seva primera part, escorcollant, esporgant i transcrivint —a vegades de manera íntegra, a vegades simplificada—un conjunt de textos continguts en la bibliografia referenciada. Hem incorporat també fragments de dos volums inèdits, d’anotacions mecanografiades del nostre enyorat folklorista local, Àngel Roig i Turró». El primer, datat del 1984, porta per títol «Relats històrics de Palau-saverdera», i el segon, del gener del 2005, «Palau-saverdera i la seva història», que l’autor va anar modificant de cares a una possible publicació.

A la segona part del llibre «hem aplegat relats de creació, de llegendes d’autor, amb temàtiques similars o diferents a les contingudes a la primera part. Aquí hem sumat dues aportacions del Club de Lectura Verdera», del qual l’autor n’és el dinamitzador. Els comentaris, en forma de notes més o menys extenses que complementen l’apartat de les llegendes, esdevenen una font d’informació suplementària que ajuden a contextualitzar al lector.
El llibre no es limita a l’estricte terme municipal de Palau, sinó que l’amplia als diversos municipis veïns d’aquest municipi empordanès, situat a segona línia de mar, ben comunicat amb Roses, Figueres i Llançà, que ha vist créixer el seu terme municipal amb diverses urbanitzacions i augmentant així el nombre d’habitants —a l’entorn dels 1.500—, possiblement gràcies a aquesta privilegiada situació geogràfica que permet viure en un entorn rural situat a poca distància dels nuclis urbans.

En el seu passat, però, Palau té un munt d’històries, amb més o menys credibilitat, que Bartolomé ha recollit en aquest volum tot recordant una frase de l’historiador i antropòleg francès Georges Dumézil: «Aquell poble que no té llegendes per contar als seus fills està condemnat a morir de fred». Per això, l’autor deixa clar que amb el llibre «reiterem la finalitat alliçonadora i costumista de revisar passatges de la història del poble a través de la narrativa popular impresa o fins ara amagada en calaixos i prestatges, tot expressant el desig que sigui una lectura interessant per a les diferents generacions de palauencs».

José Luís Bartolomé, l’autor

LLEGENDES I RONDALLES. Fent un recorregut pel volum, trobem nombroses referències a la presència de bruixes i bruixots al poble i a tota la seva rodalia. Per això s’explica la tradició del salpàs, habitual durant la Setmana Santa. Aquesta cerimònia consistia en la benedicció de la casa per tal de foragitar les bruixes. Al llibre s’assenyala, per exemple, que «a Can Casanovas, de tota la vida, feien pujar el capellà a dalt de la casa a fer la benedicció, posant-hi sobre la taula un pa, un plat de sal, una espelma encesa, un gerro d’aigua i un branc de llorer, fent la benedicció a tota la casa». I s’afegeix que «això es feia a totes les cases grosses del poble o a totes les que ho volien. Això era una tradició de tota la vida, sempre s’havia fet igual. Havent acabat, els capellans carregaven la sal, la que els hi feia falta, el pa no el tocaven pas, el beneïen i resaven allà una mica i continuaven el seu camí».

A partir d’aquí es reprodueixen diversos testimonis, alguns de tant curiosos com el que explica que a un capellà conegut com «el sagristà», quan per la diada de la Santa Creu feien la benedicció del terme «les bruixes se l’emportaven enlaire i el varen haver d’aguantar per la roba de la sotana, perquè ja volava». També s’assenyala que un veí del poble, que treballava en la construcció de l’estació de Portbou, va veure com una dona coneguda com l’àvia Mingues, de nom Maria Buscató i assenyalada com a bruixa a Palau, perdia el tren a la vila fronterera, però que quan ell va baixar a Vilajuïga, «l’àvia també hi era, descansant en la barana del pont».

Al volum no hi poden faltar referències a l’ermita de Sant Onofre, un dels espais emblemàtics del poble. Es recorda que la font situada en aquella muntanya de la serra de Verdera va aparèixer arran d’un fet miraculós succeït el 1347, conegut com «l’any de la gran fam». Segons un testimoni recollit de Marta Buscató, «les adverses circumstàncies climatològiques per manca de pluges durant uns quants anys van provocar que les collites fossin minses, esquifides a extrems insuportables. La gent moria de fam. Acovardits, desesperats, sense saber què més fer per afrontar aquella calamitat, la proposta del mossèn a fer rogatives demanant la pluja pel seus camps assedegats, va ser ben acollida».

El 12 de maig d’aquell anys, els veïns de Palau van pujar en processó fins a l’ermita de Sant Onofre «i la nit d’aquell mateix dia, els va despertar un terrabastall estremidor: la muntanya era sacsejada per un terratrèmol. Després d’aquest ensurt, va començar a caure una pluja suau, sense pausa durant tres dies. Quan el poble, agraït, va tornar a la capella a donar les gràcies al sant, van quedar sorpresos. (…) Sota la penya del Fitor brollava una deu abundant d’aigua transparent i fresquíssima. Era la font de Sant Onofre».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li